Si aneu a la peixateria, potser hi veureu unes galeres vives, que es mouen; si és així, no dubteu a comprar-ne. És un crustaci deliciós, sobretot quan és ovada. La galera és un marisc que viu a la mar Mediterrània i que, com a alternativa a la gamba o el llagostí, ens aporta un gran sabor als plats que prepareu. Com a curiositat, es diuen galeres perquè viuen a les galeries de sorra sota el mar.
Cada cop tenen més protagonisme a la nostra gastronomia, a les cases i entre els cuiners. De fet, sovint protagonitzen fires gastronòmiques a localitats del País Valencià com Vinaròs, Castelló i, per descomptat, a la regió de l'Ebre. Els quatre municipis mariners d'Alcanar, l'Ametlla de Mar, l'Ampolla i Sant Carles de la Ràpita s'uneixen per oferir exquisits menús gastronòmics als seus restaurants, tenint com a protagonista la galera, producte local i de qualitat típic de la mar de l'Ebre.
Aquest crustaci, abundant en zones properes a deltes on les aigües són riques en nutrients, és una excel·lent font de proteïnes d'alta qualitat, vitamines i minerals. A diferència d'altres crustacis, la galera és baixa en calories i de fàcil digestió.
La galera és un crustaci força lletjot -i relativament poc conegut- però que té un gust excel·lent. Té poca molla, però no hauria de faltar mai en un bon suquet, una bona sopa, fins i tot a l'arròs, i a qualsevol plat o salsa de peix on calgui aportar-hi gust. Particularment, fa un dels millors arrossos. Els pescadors ho saben, i li donen tots aquests usos. A més, quan és ovada -o «rimada», com es diu al nord de la Costa Brava (Cadaqués , Roses etc., on també es pesca)- aquest ingredient suplementari i exquisit es pot menjar directament o formant part d'una picada.
«Rimada» és una adjectivació de «raïm» (pronunciat també rim), el nom que tenen a Cadaqués, Llançà etc. les ovades del marisc. Aquests ous els porten les femelles a sobre durant tot l'estiu; aquestes, com passa amb altres crustacis, com les llagostes, a més, són més gustoses que el mascle.
No hem de negar que la saborosa galera té un aspecte diem que particular: amb dues potes replegables (és a dir, que pot semblar una mena de cuc armat; precisament s'alimenta de cucs marins); la boca s'allarga amb unes pinces dotades de garfis i fortes espines (atenció a l'hora de xuclar-les, doncs!). Per si fos poc, ens enganya: a la cua, que és més ampla que el cap, hi presenta dues grosses taques negres voltades de blanc, com si fossin uns ulls.
La resta del cos té un color pàl·lid, groguenc, quasi transparent. Hi ha galeres que poden arribar als 25 centímetres de llargada, però el més normal és que faci entre 18 i 20 centímetres, o una mica menys. Viuen als fons sorrencs i fangosos, fins a 250 metres de profunditat en clots que ella mateixa excava. Es troba arreu de la Mediterrània -a Itàlia també és força apreciada-, a les costes del nord d'Àfrica i a l'Atlàntic, on no en solen fer ni cas. Només cal veure com en diuen els britànics: mantis shrimp, és a dir, «mantis» o pregadeu, com l'insecte. Els francesos també han pres el nom directament del llatí i en diuen squille, si bé els occitans, especialment a Provença, també es refereixen a l'insecte, i així en diuen prega-diu (prega-deu). A Itàlia, entre altres, rep els noms de pannochia (Toscana) i cannochia, nom estàndar; també cámbera de fangu, caraviedde, cicala di mare, pannoccchi, schirifizu, sparnocchia, strappabocca i altres; a les costes croates és vabic i a Grècia skouliki. En espanyol és galera.
la galera és un crustaci deliciós que dona molt sabor a plats com suquets, arrossos (a la fotografia, també amb sípia), sopes... F
