Ens preocupa el profit que li traiem a la vida i parlem del temps mal invertit. Perdre el temps no és com gastar diners. Si el temps fossin diners, els diners serien temps. Però tampoc. El temps val molt més que els diners. Amb la mort se'ns acaba. Llavors romanen les coses que continuen existint malgrat nosaltres. El temps de vida és la nostra única fortuna. I s'allarga el que s'allarga. Després de finalitzar el seu cicle no aconseguim comprar-ne més.

Pla, que era d'escriptura lenta, va escriure de les hores. De la primavera en rescatava el perfum de les acàcies que a l'abril començaven a florir a l'Empordà, amb una dolçor embriagadora, una olor excessivament «covada, viscosa i trista». Mentre que la resta de les estacions es reserven un únic significat, la primavera arrossega els matisos de la felicitat i la tristesa al mateix temps que les al·lèrgies. I, alhora, una florida hortícola poblada d'interès i d'esperança.

La primavera, per exemple, ens porta els millors espàrrecs i pèsols, que una i altra vegada, ineludiblement, em fan reflexionar sobre els avantatges de viure i continuar-los menjant. El famós naturista Euell Gibbons va explicar a Stalking the wild asparagus (1962) com quan era nen va descobrir en un replec de la naturalesa un cultiu d'espàrrecs de marge que es preocupava de recol·lectar i portar a casa en un cistell i com aquell cultiu trobat a l'atzar va acabar per convertir-se en la dieta bàsica de la seva família, que consumia els espàrrecs cuits amb mantega, servits sobre pa torrat o en cremoses sopes. Quan l'emperador romà August volia alguna cosa immediatament, ordenava que fos més ràpid del que es cuinen els espàrrecs (citius quam asparagi coquintur). Els espàrrecs, blancs o verds, per diversos motius, exigeixen lleugeresa.

Membre de la família de les liliàcies, els grecs els conreaven ja l'any 600 a.C. El 200 a.C., Cató ho explica. L'any 75 d. C ., un altre escriptor romà, Plini, es queixava de la quantitat de temps que portava conrear espàrrecs tenint en compte la facilitat amb què creixien els silvestres. Al pas dels segles, els espàrrecs van continuar suscitant interès hortícola. Es recullen a mà, se seleccionen un a un, retallats, despuntats i calibrats en funció del seu diàmetre, o de l'anomenada llança. A França, segons el seu gruix, reben noms familiars: senyoretes, nenes i noietes. Aquí, per exemple, els espàrrecs blancs de gran gruix i qualitat, es coneixen per cojonudos a Navarra i la Rioja. A la primera de les comunitats, els classifiquen com amargueros, aquells que es donen als erms; pericos, de mida gran, i de marge, els que creixen als camps de blat o als marges.

Els romans, tan innovadors en tantes coses, van inventar també la millor manera de coure'ls. I des de llavors se segueix fent d'aquesta manera: lligats en un manat i en vertical, si pot ser en una cassola alta de doble fons perforat per facilitar les dues coccions, una lleu per a les puntes, que queden exposades al vapor, i una altra més intensa per les cues, en contacte amb l'aigua. Si allarguem la cocció, la textura fibrosa de l'espàrrec, que és una de les seves característiques gustatives més valorades, es perd. Pel que fa al sabor, el mateix: es dilueix al quedar-se a l'aigua. Cal insistir, la lleugeresa és fonamental: entre deu minuts i un quart d'hora, per a casos especials de gruix en els espàrrecs blancs. Però també es poden menjar després d'una cocció encara més vaporosa, al dente, gairebé crus. Encara que com ja dic quan són bons estan sobrats de gust, provin amb ametlles i cacauets, estragó (l'anís els va de meravella), amb menta i llimona, amb ous, patates i amb tòfones. Amb un vel de cansalada, o amb pernil.

I, després, hi ha els pèsols, que apareixen a les portes de l'estació. Quan les acaballes de l'hivern resulten suaus arriben d'hora. No fa gaire vaig escriure de l'efímer pèsol llàgrima, un prodigi de la naturalesa, i avui ho faré d'un altre més senzill i resistent que serveix per confeccionar un plat que els venecians homenatgen com cal en una data i en alguns casos no tornen repetir al llarg de l'any. És la quinta essència de la fugacitat i es diu risi i bisi. Consisteix en arròs i pèsols tendres. A Venècia es cuina gairebé exclusivament el 25 d'abril, Sant Marc. Aquell dia els dogos assaboreixen de manera solemne i pública el risi i bisi i les castraure, les petites carxofes violetes de l'illa de Sant Erasmo, amb oli i all, o arrebossades i fregides.

A Amics a les altes esferes, una de les novel·les de Donna Leon, Paola Brunetti li recorda al seu marit el comissari que el millor que pot fer-se amb uns pèsols primerencs és un bon risotto. I ell li respon: «Això, si no ets una princesa i els vols per posar-los sota el matalàs».

No els explicaré detalls de la recepta de Paola del risi i bisi, sinó del plat que alguna vegada he cuinat. La classe d'arròs que en puritat s'ha d'utilitzar no és arborio ni carnaroli, sinó vialone nano, que té més midó i absorbeix millor el brou donant-li a l'arròs amb pèsols una textura més cremosa. Utilitzeu la mateixa proporció d'arròs que de pèsols. Les beines desgranades es posen en una cassola amb un brou de verdures, es porten a ebullició i couen a foc lent, cobertes durant una hora. Posteriorment es trituren en el brou fins a obtenir un puré. Es passa la barreja per un colador de malla per tal d'eliminar qualsevol tros fibrós i es reserva. En una altra paella a foc mitjà, es fon mantega. S'hi cou la ceba fins que estigui tendra, entre deu i quinze minuts. S'afegeix el julivert, dos minuts més i s'incorporen els pèsols juntament amb una cullerada d'oli d'oliva i aproximadament una tassa de brou calent. Bullir a foc lent durant cinc minuts, remenant sovint. Afegir l'arròs i posar-hi sal. Seguir remenant i afegir més brou. Els ingredients només hi hauran de quedar tot just submergits. No ha de resultar massa sec ni massa líquid. Quan encara està calent s'hi incorpora, remenant, mantega i formatge parmesà.