Fa més de quaranta anys que el reconegut fotògraf Tino Soriano (Barcelona, 1955) viu a Banyoles, i fa més de quaranta anys que fotografia l'Estany. I sosté que ha estat en aquest espai, captant aquestes imatges, on ha adquirit bona part dels seus coneixements en fotografia: «El paisatge quotidià és el que et fa millorar com a fotògraf, perquè canvia cada dia, i et dona detalls nous en els quals no t'hi havies fixat, i t'obliga a practicar una gimnàstica visual que manté actiu el cervell». A més, Soriano, fotògraf de National Geographic (entre moltes altres publicacions) que ha voltat per tot el món amb la seva càmera, defensa que el paisatge quotidià ofereix imatges molt interessants: «Molta gent es pensa que s'ha d'anar a l'Himàlaia, o al Machu Picchu per fer fotografies espectaculars de paisatges, però l'entorn més proper també les ofereix».
Per demostrar-ho, Tino Soriano ha publicat Banyolespeculum, un llibre en el qual recull una selecció de les milers i milers d'imatges que ha captat durant aquests quaranta anys a l'Estany de Banyoles, amb el doble objectiu de mostrar tot el ventall de possibilitats visuals que ofereix aquest espai, i també de retre-li homenatge, d'expressar-li la seva particular «declaració d'amor»: «No volia fer un llibre de cromos, un recull de fotos típiques, sinó que com a fotògraf amb experiència m'interessava proposar un assaig visual sobre el paisatge a partir del llac de Banyoles». És per això, afegeix, que «al llibre no hi ha les fotos més boniques, sinó que hi ha un ampli ventall d'estils d'imatge: en moviment, amb boira, mogudes, estàtiques, amb gent, sense gent, amb una llum o una altra, amb un estil més clàssic... La meva aspiració és que la persona que vegi el llibre s'inspiri, no pas que pensi ´Oh, quin gran fotògraf és en Tino Soriano!' El que vull és transmetre totes les possibilitats que ofereix un paisatge com el de l'Estany de Banyoles, totes les mirades diferents que li pots dedicar si el treballes amb regularitat». En aquest sentit, apunta que «al cap i a la fi, els fotògrafs de National Geographic tornem moltes vegades a un mateix indret; sabem que allà hi ha la fotografia que busquem per a aquell tema concret, però potser un dia no hi ha la llum adequada, o no hi ha persones i és millor que hi siguin o falla algun altre element... I tornem fins que tot és al seu lloc i podem fer aquella fotografia».
A més de treballar per a National Geographic, Tino Soriano, que ha rebut durant la seva carrera nombrosos guardons -entre els quals el World Press Photo de 1999 en la categoria d'art-, s'ha dedicat (i es dedica) al fotoperiodisme, a la fotografia de viatges, i ha publicat una vintena de llibres, alguns dels quals relacionats amb les comarques gironines, com ara Girona y Costa Brava (1991), Dalí, 1903-2003, Banyoles (1997), Verges, la processó (2008)...
A aquest llistat s'hi afegeix ara Banyolespeculum, que com els altres volums es pot adquirir a través del seu web, www.tinosoriano.com, i en el qual a més de les fotografies (sense cap peu que en doni detalls, només la imatge) s'hi inclouen textos poètics breus de l'escriptor J.N. Santaulàlia. Per exemple, «a trenc de dia, després d'una nit / plujosa, camino vora l'Estany. / Aquarel·la tardoral de grocs / i grisos. Enllà dels joncs i els / canyissos, lentament, la boirada /s'aixeca sobre l'aigua. D'un / plataner cau una fulla morta. /Entre la boia sento els crits / desesperats d'un ànec». «La bona fotografia és evocativa, i per això està molt lligada a la poesia. Una imatge capta una fracció de segon com un haiku», comenta Tino Soriano a l'hora de justificar la inclusió d'aquesta mena d'escrits.
El que es reprodueix en el paràgraf anterior correspon, precisament, al moment de l'any en què a Tino Soriano més li agrada fotografiar l'Estany de Banyoles, després d'haver-lo observat en totes les estacions i en tots els moments del dia: «Quan més m'agrada l'Estany de Banyoles és quan està ´fumant', quan té boires. Aquella època de la tardor en la qual els canvis de temperatura provoquen que ´fumi'. La boira és un fenomen meteorològic que als fotògrafs ens pot canviar de sobte el registre, generant una mena de fons que en un moment et canvia el paisatge que estaves retratant».
A més dels versos de J.N. Santaulàlia que es van trobant al llarg del llibre («Sota el cel blau, / enllà de l'aigua llisa / i el verd dels boscos, / com un núvol caigut, / tot blanc, el Canigó), el mateix Tino Soriano ha escrit un text introductori en el qual explica al lector el per què del seu projecte: «Sempre he reivindicat, i molt, la fotografia de proximitat. Perquè en una carrera en la qual he fet fotografies arreu del món, quan més he gaudit és quan controlava la cultura, l'idioma, sabia del cert què estava passant... És llavors quan sento que estic fotografiant en profunditat que no em quedo en l'escorça de les coses».
En el cas concret de l'Estany de Banyoles, apunta que és «potser un dels indrets amb més fotògrafs per metre quadrat de Catalunya però aquests reporters passavolants no estan sols. Els poetes enalteixen l'indiscutible encant de les seves aigües, els pintors la seva peculiar atmosfera, els biòlegs un meravellós hàbitat, els amants el seu encís particular, els esportistes les seves instal·lacions extraordinàries, els vianants l'avinentesa per conversar i fer amistat i la gent gran hi retroben en aquests paratges un resguard, perquè els revenen aquells pensaments íntims de saviesa, resignació i serenor sobre qui som, cap on anem i l'eterna roda de pensaments sobre la vida, en aquesta volta a l'Estany que els aixopluga».
Tot seguit el fotògraf confessa la seva particular relació amb l'Estany: «Amb milers d'hores trescant per aquest paratge amb una càmera dono fe que el llac ´l'Estany' m'ha revelat quasi tot el que he après. Per mi a Banyoles he recol·lectat, com si d'una collita es tractés, els trucs i enginys i totes les claus per concebre el món tal i com és. Un somiador reconeix l'Himàlaia en el Canigó, observa sumptuosos palaus orientals a les pesqueres, els canals li suggereixen Venècia, els boscos li recorden l'Amazones i l'aigua pot arribar a rememorar la magnificència del Titicaca».
Tino Soriano acaba el seu escrit parlant de nou de vivències personals en aquest paratge: «Experimentes una sensació intangible quan voreges l'Estany de Banyoles per captar-ne la llum. Les aus que fragmenten el Speculum perfecte amb els núvols que enrogeixen i es ruboritzen en un instant. La boira que es desplaça des del concorregut passeig del voltant sud fins embolcallar la fotogènia de les barques i més enllà, els escolars que van a escola amb bicicleta, els caminants que somriuen al fotògraf amb complicitat quan la llum es mostra múrria, amb picardia, el teixit daurat que abriga amb ostentació unes tardors introbables en altres llocs...». I com a conclusió, assenyala que «l'Estany de Banyoles ens aporta respostes a molts misteris de la vida i desitjo que les imatges d'aquest llibre us remetin a la captura de la seva màgia. Més enllà de l'estètica d'un humil registre fotogràfic pretenen ser un sincer homenatge a un paratge amb clares reminiscències d'universalitat».
En conversa telefònica amb Diari de Girona des d'Osca, on es trobava aquesta setmana treballant en un nou llibre, Tino Soriano comentava que «com a professional, l'Estany de Banyoles també m'ha aportat el saber que al costat de casa tens grans històries. I que tan important és fer un retrat de la teva àvia com el d'un indígena de l'Amazones. La fotografia, per ella mateixa, no és selectiva, i el fet de ser lluny no implica que les fotos hagin de ser millors. Molta gent dóna per fet que en fotografia tot ha de ser exòtic, tot ha de ser llunyà, quan en realitat la fotografia és només una manera d'expressar-te, i això es pot fer arreu. De fet, quan aprens és quan fotografies allò que tens més proper, i en aquest sentit és molt difícil, per exemple, fotografiar la pròpia mare. I en el cas de Banyoles passa el mateix. Hi ha molta gent que ve a fotografiar l'Estany, hi ha cues a les postes i a les sortides de sol, però jo reivindico que es pot anar més enllà del tòpic, usant la llum, que és la tinta dels fotògrafs».
