Salvador Dalí hauria fet anys, la setmana que ve. L'artista figuerenc va néixer l'11 de maig del 1904 i per tant ara en compliria 117. Però va morir el gener del 1989, deixant al seu darrere un inabastable llegat: com a artista, és clar, però també com a personatge inclassificable, com a figuerenc il·lustre, com a geni excèntric, com a vellet indefens, com a provocador polèmic... Dalí és un personatge que ofereix moltes i moltes facetes, moltes i moltes cares, moltes i moltes possibilitats, i és per això que tot i que ja fa uns quants anys de la seva desaparició física, continua de permanent actualitat. Ara mateix, per exemple, al Museu del Joguet de Catalunya de Figueres s'hi pot veure (i fins a l'11 de setembre) l'exposició Salvador Dalí. Els vint primers anys. Àlbum familiar, un recull de fotografies de la infància, l'adolescència i la primera joventut de Dalí.

«La nostra intenció era contribuir a mantenir Salvador Dalí d'actualitat en uns moments en els quals les restriccions fixades per lluitar contra el coronavirus havien provocat el tancament dels Museus Dalí durant diversos mesos», explicava aquesta setmana Josep Maria Joan i Rosa, promotor i director del Museu del Joguet, que va inaugurar la mostra a principis del mes de març passat. De fet, es tracta d'una actualització d'una exposició que ja s'havia pogut veure al museu figuerenc en ocasió de la commemoració del centenari del naixement del pintor i que partia de la següent premissa, explicitada pels seus organitzadors: «Tot i que no hem trobat indicis que la família Dalí-Domènech hagués realitzat un àlbum de fotografies, el nombre important d'imatges trobades ens indica de manera clara que la família del pintor Salvador Dalí Domènech era una de les famílies d'aquells moments a les quals agradava fotografiar-se molt sovint en seriosos retrats a casa de fotògrafs professionals de Figueres -com Carreras o Bosch- o de Barcelona, a la Fotografia Hispania. També existeixen, fet poc habitual en aquells moments, fotografies fetes per amics. I precisament per aquests motius es conserven tantes imatges del període 1900-1928 de la família Dalí-Domènech». El 2004, aquestes fotografies es van mostrar en el seu format original, algunes de més grosses, altres de més petites: «Ara n'hem fet reproduccions per igualar-les totes i contribuir a formar, tants anys després, aquell àlbum familiar que ells mai no van fer», comentava Josep Maria Joan.

Les imatges procedeixen dels més de tretze arxius familiars que van consultar els responsables del Museu, alguns dels quals directament relacionats amb la família. En el catàleg de la mostra es donen alguns detalls sobre la diversitat d'orígens de les imatges reunides: «Fins fa pocs anys, al jardí de l'antiga casa de la família Pitxot a Figueres, al carrer Muralla, hi havia una habitació/traster plena de piles de capses de plaques de vidre impressionades per algú d'aquella família. Salvador i la seva germana Anna Maria, quan tenien pocs anys, van ser retratats diverses vegades en aquest jardí. Un altre amic fotògraf va ser Joan Xirau, company de Salvador a l'institut Ramon Muntaner -amb qui, junt amb altres alumnes, creà l'any 1919 la interessant revista Studium- i que va realitzar excel·lents fotografies d'Anna Maria i de Salvador al primer estudi de l'artista al terrat de la casa de la plaça de la Palmera».

Precisament algunes d'aquestes fotografies fetes per Xirau es troben entre les incorporacions que s'han fet per a aquesta segona edició de la mostra, que en qualsevol cas conserva l'estructura de la primera: «La història d'aquesta crònica amb imatges es troba ordenada i documentada en deu capítols: els pares, el germà, la germana, Salvador, la família, els estudis, les primeres exposicions, les primeres col·laboracions editorials, i una evocació de Figueres i de Cadaqués, per recordar la ciutat i el paisatge mariner d'aquells anys».

L'exposició es completa amb Don Osito Marquina, una joguina dels germans Salvador i Anna Maria Dalí que es conserva al Museu del Joguet i que fins i tot va ser elogiada per carta per Federico García Lorca (en manuscrits que també es conserven i es mostren); algunes obres originals de la primera època de l'artista; i dos retrats en moviment de Salvador i Anna Maria, realitzats a Figueres i que van ser descoberts el 2004 durant la recerca per a la mostra.

Tot plegat són imatges d'una època (entre 1904 i 1924) en la qual «tant a Figueres com a Cadaqués, el Salvador Dalí conegut era un personatge de caràcter fort i extravagant. Era el notari de Figueres. El nostre artista, en els seus primers anys, només era en Salvador, el fill del notari». I de fet era el segon Salvador, tal com explicava el mateix artista a La vida secreta de Salvador Dalí (1942). «El meu germà va morir als set anys d'un atac de meningitis, tres anys abans que nasqués jo. La seva mort va enfonsar es meus pares en una profunda desesperació; només van trobar consol en la meva arribada al món». Tant, que li van posar el mateix nom: «Els meus pares em van batejar amb el mateix nom del meu germà -Salvador- i estava destinat, com el meu nom indica, a res menys que salvar la pintura del buit de l'art modern, i a fer-ho en aquesta abominable època de catàstrofes mecàniques i mediocres en què tenim la desgràcia i l'honor de viure».

Les imatges de l'exposició del Museu del Joguet encara no mostren aquesta «època de catàstrofes mecàniques i mediocres» a la qual fa referència Dalí, sinó escenes quotidianes, sovint felices, dels diversos integrants de la família i de les seves amistats. Hi ha fotos de grup familiars a Cadaqués, per exemple; retrats diversos de Salvador i Anna Maria Dalí, junts o per separat, en estudi o en espais oberts; fotografies que documenten el pas del jove Dalí pels diferents centres educatius als quals va assistir; material de les seves primeres exposicions a partir del 1925 i de les seves primeres col·laboracions editorials; a més d'imatges que acrediten la vitalitat de Figueres en aquells anys, i la tradició marinera que encara es conservava a Cadaqués...

Parlant de la seva infància en aquest ambient, Salvador Dalí va admetre a La vida secreta... que avia estat un «nen mimat» que «quan tenia sis anys volia ser cuiner i als set, Napoleó. Des de llavors la meva ambició va anar augmentant sense parar». En el mateix text autobiogràfic hi afegia que, de ne, llevat de la prohibició d'entrar a la cuina, «se'm permetia fer el que em venia de gust. Em vaig orinar regularment al llit fins als vuit anys pel simple gust de fer-ho. Era el monarca absolut de la casa. Res era prou bo per a mi. Els meus pares m'adoraven. Un dia de Reis vaig rebre, entre innombrables regals, un enlluernador vestit reial -corona d'or amb grans topacis i capa d'ermini-; des d'aquell moment vaig viure gairebé constantment abillat amb aquesta disfressa».