E l primer disc que recordo haver considerat meu (en règim de copropietat, compartit amb el meu germà gran) va ser l'At the Hollywood Bowl dels Beatles. En cinta de casset. Publicat el 1977, At the Hollywood Bowl reuneix gravacions de tres actuacions dels Fab Four al cèlebre auditori de Los Angeles l'agost del 1964 i l'agost del 1965. No és, segurament, la millor via per descobrir i apreciar el gloriós llegat musical del quartet de Liverpool, però sí que és una porta magnífica per viatjar en el temps i fer una immersió en el fenomen de la beatlemania que va arrasar el planeta a l'equador de la dècada dels 60. O així ho vaig viure jo de manera inconscient.
En aquelles primeres escoltes de preadolescència, els udols de les fans que no deixen de retronar durant els 33 minuts i 15 segons que dura el disc em resultaven tan excitants com la imbatible energia rockera que desprenien les interpretacions del grup. Amb els anys, i la capa d'esnobisme que impliquen, vaig començar a pensar en aquest soroll de fons com en una molèstia lamentable que arruïnava el valor artístic de les gravacions i At the Hollywood Bowl va passar al calaix dels discos que, per una raó o altra, deixem de visitar. M'equivocava, és clar. Avui entenc que aquests crits expliquen una gran història i que la seva importància en l'esdevenir de la música popular no és menor que la de les harmonies vocals de Paul McCartney o els solos de guitarra de George Harrison.
Un instrument en si mateix
Així ho va entendre també el crític nord-americà Rob Sheffield (autor del commovedor llibre autobiogràfic Vius en les cintes que em vas gravar), que, en l'edició del 2004 de la monumental guia d'elapés que publica periòdicament la revista Rolling Stone, va incloure una ressenya d'At the Hollywood Bowl on definia el disc com «un encantador homenatge a les fans que ofegaven amb els seus crits el grup en aquells concerts del 1964 i el 1965». I afegia: «Totes aquestes noies van ser heroïnes a la frontera del rock'n'roll i es mereixien aparèixer com un instrument solista en un disc dels Beatles».
Aquesta noció que el públic, i en particular les (i els) fans, constitueix una part fonamental de la història de la música pop i ha de tenir un paper protagonista en els relats que genera només ha començat a ser acceptada de manera àmplia en data relativament recent. Durant dècades, la historiografia rock ha relegat les audiències a la condició de meres xifres (tants espectadors, tants discos venuts...) o, en el millor dels casos, les ha retratat com un ornament més o menys exòtic, amb els seus crits, les seves curioses maneres de mostrar admiració i els seus atacs d'histèria. Deixar les i els fans fora d'una història que se centrava gairebé obsessivament a glossar el geni d'uns quants individus amb estatus d'estrella era una manera de reforçar les ínfules artístiques de la música pop. El mateix Jann Wenner, fundador de l'abans citada Rolling Stone, creada el 1967, ho va exposar en el seu dia amb claredat quan va assegurar que el propòsit de la capçalera era aportar respectabilitat a una música, el rock'n'roll, «que fins aleshores era considerat un fenomen de noies adolescents».
Viatge a la ment del fan
Un dels primers en entendre la importància de l'estudi de la cultura del fan va ser l'inclassificable historiador i activista punk britànic Fred Vermorel, que a principis de la dècada dels 80 es va embarcar en una intrèpida investigació per conèixer de primera mà quins eren els sentiments, els anhels i les motivacions dels fans d'alguns dels solistes i grups de pop més excepcionals del moment. Al llarg de quatre anys, Vermorel va gravar unes 350 hores d'entrevistes (a més de més 20 hores de missatges telefònics que va rebre al contestador automàtic), va obtenir 400 testimonis per escrit, va llegir i va analitzar unes 40.000 cartes dirigides a estrelles de tot tipus i va examinar més d'un miler de documents pertanyents als clubs de fans.
Del procés de cribratge i edició de tot aquest material en va néixer un llibre sorprenent i profundament pertorbador, Starlust. Las fantasías secretas de los fans, que l'editorial barcelonina Contra acaba de publicar per primera vegada en castellà, 36 anys després de l'aparició de la versió original.
«Quan faig l'amor amb el meu marit, imagino que és Barry Manilow. Sempre. Però després, quan acabem i m'adono que no és ell, em poso a plorar». És la confessió de la Joanne, una dona de 42 anys (la devoció de fan no és exclusiva de l'edat adolescent) casada amb un representant comercial i amb tres fills. Starlust està atapeït de testimonis com aquest, de persones que «utilitzen l'objecte de la seva veneració com una manera d'accedir a la felicitat i la glòria que brillen per la seva absència a les seves vides i relacions socials» (les cometes són de Simon Reynolds, un crític musical que, com Vermorel, s'ha ocupat de disseccionar l'evolució de la cultura popular amb les eines teòriques de l'Escola de Frankfurt, el marxisme i el situacionisme). El que la Joanne relata és, sens dubte, trist; una vinyeta de frustració suburbana que encaixaria bé en un relat de John Cheever o en una cançó de Morrissey. Però és també un exemple precís d'aquesta tensió permanent entre expectativa desbocada i realitat sobre la qual s'ha construït la indústria del pop. I el capitalisme, posats a fer.
A Starlust hi ha somnis delirants, pensaments esquizoides, confessions enutjoses i, sobretot, vívides fantasies eròtiques d'un detallisme esborronador. Noies que col·leccionen en bossetes de plàstic les deposicions dels gossos dels Bay City Rollers; xavals convençuts que David Bowie els envia missatges xifrats a les lletres de les seves cançons; nenes que fantasiegen amb donar-se un cop al cap i quedar-se en coma per atraure l'atenció de l'avui oblidadíssim Nick Heyward; famílies que fan sessions d'espiritisme per contactar amb Marc Bolan, i moltes dones de mitjana edat que s'imaginen tenint sexe amb Barry Manilow i creen una xarxa epistolar de recolzament mutu per parlar-ne.
En tots ells, Fred Vermorel veu els sacerdots i sacerdotesses que han decidit consagrar la seva vida a la religió de la fama pròpia de la societat de consum. Místics en èxtasis disposats a escenificar «aquests estats d'ànim, fantasies i expectatives que tots compartim» fanàtics, amb una devoció que, diu l'autor, transcendeix a grups i cantants. «Mentre la majoria acceptem el producte tal com és, el fan reinterpreta, reconstrueix i fa ús propi del que li ofereix l'estrella, arribant sovint a extrems que la indústria considera reprovables i fins i tot perillosos.» En la seva passió i en el seu deliri, sosté Vermorel, els fans més vehements brinden un qüestionament de la cultura de la fama més eficaç que la de la crítica o el menyspreu. Una fantasia sexual amb Barry Manilow pot convertir-se així en un acte subversiu de primer ordre.
Estirant una mica aquest fil, podem entendre l'assassinat de John Lennon en mans del fan Mark David Chapman el 1980 (i també el de la cantant texana Selena, abatuda el 1995 per la presidenta del seu club de fans Yolanda Saldívar) com el revers diabòlic però potser inevitable de les escenes de noies cridant als concerts dels Beatles al Hollywood Bowl. «La culminació d'un fenomen cultural inherent al showbiz», escriu l'autor de Starlust.
De Sinatra a BTS
En termes geològics, no seria forassenyat dir que la beatlemania va ser una cosa així com l'explosió cambriana del fenomen fan en la música pop, amb l'aparició d'un munt de noves espècies. Però el big bang cal buscar-lo uns quants anys abans. Se sol citar com a data iniciàtica el 12 d'octubre del 1944, quan unes 35.000 noies admiradores de Frank Sinatra (conegudes com a bobby-soxers pels seus mitjons baixos o bobby socks) van prendre literalment Times Square, a Nova York, després de no poder accedir al teatre Paramount, on actuava el crooner de Hoboken. L'episodi va ser, en qualsevol cas, un fet aïllat, perquè en aquell moment cap artista musical, ni tan sols Sinatra, provocava als seus concerts les escenes de frenesí col·lectiu que sí que es vivien en les aparicions públiques de les estrelles de Hollywood.
Les coses van començar a canviar a principis dels 50 amb la irrupció de Johnnie Ray, un cantant d'Oregon de qui la manera lacrimògena d'interpretar suscitava una intensa resposta emocional en el públic femení. Amb ell van arribar els crits i els plors a les platees. I encara més: per primera vegada es trobaven peces íntimes sota els seients al final dels recitals. La música pop es va convertir així en un vehicle perquè, en un context històric de repressió moral, les dones joves (també els homes, tot i que en molta menor mesura) podrien explorar i expressar la seva sexualitat.
El patró es va magnificar durant els anys següents amb nous ídols com Elvis Presley, Paul Anka, Cliff Richard i molts més fins a arribar al paroxisme amb els Beatles. En aquest punt, la indústria musical es va adonar definitivament que ja no podia concebre les seves estratègies sense comptar amb les i els fans, que, malgrat el seu protagonisme creixent, continuaven sent tractats pels mitjans de comunicació com éssers afectats per una perillosa tot i que transitòria patologia. A mitjans dels 60, es va començar a consolidar ja aquesta insidiosa divisió entre aficionats (majoritàriament homes i representats com a amos d'un criteri respectable) i fans, a qui s'atribuïa un comportament gregari, superficial i d'una fidelitat malaltissa, cosa que els convertia, d'altra banda, en perfectes consumidors.
Sustentada en aquest model bipolar, la indústria de la música pop va créixer i es va convertir en la força cultural hegemònica durant les dècades dels 70, els 80 i els 90. Menystingudes per la premsa autoanomenada seriosa, les fans van demostrar en aquell moment tenir una iniciativa, una capacitat d'organització i unes dosis de creativitat extraordinàries, i les discogràfiques no van dubtar a recórrer-hi no només per llançar i mantenir artistes considerats productes de consum juvenil (dels Bay City Rollers als Backstreet Boys, els noms són incomptables) sinó també per fer enlairar la carrera de músics cridats a transformar la història del pop (el cas de David Bowie és exemplar, però n'hi ha molts més).
Com en tants altres àmbits, l'arribada d'internet i les xarxes socials ha canviat el paradigma. La indústria de la música gravada ha patit un sotrac dramàtic, però si hi ha hagut un actor en aquest enrenou que ha sabut aprofitar la nova conjuntura per reforçar la seva posició i fins i tot guanyar influència han sigut els fans. No és casual que el grup que més discos despatxa a tot el món (i amb certa diferència) siguin els coreans BTS, sorgits d'un entorn, el k-pop, en el qual tot (des de les rutines de ball fins al color de la roba) està dissenyat per satisfer les expectatives del fandom.
Gràcies a les possibilitats que els brinden les noves tecnologies, els fans tenen ara un contacte (virtual) més directe amb els artistes i, encara més important, també entre ells, cosa que els permet mobilitzar-se més i millor per expressar els seus punts de vista i fins i tot per imposar les seves exigències. Avui ja no és possible ignorar les seves veus. I ni tan sols han de cridar com al Hollywood Bowl.
