Avui s’acaba una edició de Girona, Temps de Flors que ha estat marcada per diverses restriccions derivades de les mesures per prevenir el contagi del coronavirus, i que va arrencar amb un homenatge a l’activista cultural Josep Tarrés (Girona, 1928-2021), desaparegut el passat mes d’abril i que va ser un dels grans impulsors del certamen floral i a qui s’atribueix la revitalització del Call jueu de la ciutat. Entre les moltes accions reivindicatives que va protagonitzar al llarg de la seva vida, n’hi ha una de poc coneguda però que va tenir una especial transcendència, perquè va suposar el principi del final d’un projecte arquitectònic molt controvertit i que hauria canviat de manera determinant la fesomia d’una zona molt coneguda del centre de Girona: l’espai que hi ha entre la Casa de Cultura i l’antic Hospital de Santa Caterina, avui seu de la Generalitat. Entre aquests dos edificis se n’havia projectat un tercer, un edifici-pont perpendicular als dos anteriors, amb una mena de túnel perquè hi poguessin circular els vehicles, i que havia de ser la seu de diversos col·legis professionals.

Façana d’un dels projectes presentats al concurs per al nou edifici Marc Martí

El projecte va arrencar a finals de la dècada de1960 i fins i tot es va posar la primera pedra del nou immoble, el mes de desembre del 1971, un acte que Josep Tarrés va intentar sabotejar la qual cosa li va valdre una multa, encara que va treure a la llum el malestar existent a la ciutat sobre el projecte, que finalment no es faria realitat.

Una altra de les propostes presentades al concurs  Marc Martí

En el llibre Miratges. 300 anys de projectes no realitzats a les comarques gironines, publicat l’any 2003 per la Diputació de Girona, Rosa Maria Gil i Josep Mariné es refereixen a aquesta iniciativa, però expliquen abans que «a principi del segle XX, la plaça de l’Hospital estava delimitada per l’Hospital de Santa Caterina (1654-77), l’Hospici (1785) (actual Casa de Cultura), la Gran Via de Jaume I i una illa de cases d’origen medieval limitada pels carrers Canaders i Pavo. Tal com es veu a les imatges de l’època, el conjunt quedava reclòs en una plaça arbrada i rectangular». Els autors d’aquell treball de recerca afegien que «als anys 20 es va començar a pensar a obrir una àmplia via de pas entre la riba esquerra del riu Onyar i la Gran Via. Per això es va optar per anar adquirint per part de l’Ajuntament els diferents edificis de l’illa de cases entre el riu i la plaça de l’Hospital per tal d’enderrocar-los».

Acte de col·locació de la primera pedra del nou edifici, el 9 de desembre del 1971 Ajuntament de Girona / CRDI

Aquest procés va ser lent al principi, però es va accelerar a partir del 1958, quan, amb Pere Ordis d’alcalde, es va aprovar el Proyecto de cobertura del río Oñar y urbanización de la zona afectada: «En aquest document es reafirmava la idea anterior de la gran avinguda amb l’enderroc de l’illa de cases i apareixia la proposta d’un edifici-pont que, situat transversalment a la via, recuperés la perspectiva de l’antiga plaça. Els propòsits sobre l’estil de l’edifici i el seu ús van anar variant al llarg dels anys. L’illa de cases es va acabar d’enderrocar el 1968. I aquell mateix any es convocà el concurs d’avantprojectes per a la construcció de la Seu dels Col·legis professionals».

Les places Pompeu Fabra i de l’Hospital, amb la Casa de Cultura Tomàs de Lorenzana com a element central; al centre de la imatge (del gener del 1972) es veuen les tanques de l’espai de via pública venut per l’ajuntament als col·legis professionals perquè hi construïssin la base de l’edifici que havia de tancar la plaça, deixant passar els vehicles per sota Ajuntament de Girona / CRDI

A l’Arxiu Històric de la demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya encara es conserva el projecte que va guanyar (per unanimitat) aquell concurs, obra dels arquitectes Ramon Artigues i Alfons Soldevila, que van rebre un premi de 40.000 pessetes i l’encàrrec de l’obra. El concurs s’havia organitzat a l’engròs: s’hi van presentar una vintena de projectes que van ser valorats per un tribunal del qual formaven part quatre prestigiosos arquitectes, Federico Correa, Xavier Subias, Oriol Bohigas, i Joan Maria de Ribot i de Balle. A més del projecte guanyador, el jurat va distingir-ne alguns més amb diversos premis econòmics. Tots els projectes es van mostrar en una exposició que es va inaugurar el mes de febrer del 1969 a la Casa de Cultura. I el mes d’abril següent es va fer al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona una taula rodona sobre el concurs en en la qual van intervenir Correa, Subias i Bohigas, amb els guanyadors dels tres primers premis del concurs de projectes.

L’antiga plaça de l’Hospici, tancada per edificis en direcció a l’Onyar, amb l’Hospici (actual Casa de Cultura) a l’esquerra i l’Hospital a la dreta.

Cap a la «Gran Gerona»

Tot semblava encarrilat per a una iniciativa que s’emmarcava en el projecte de la «Gran Gerona» pel qual apostava l’alcalde Ordis, que passava també per la incorporació d’altres nuclis de població, com ara Sant Daniel, Santa Eugènia de Ter i Palau-Sacosta, que es va fer efectiva el 1963, i posteriorment, el 1974, la de Salt i Sarrià de Ter. A més, en aquella època es van promoure altres projectes urbanístics com l’anomenat Pla Perpiñà, que tot i que no es va arribar a executar del tot va suposar la construcció de diversos edificis de gran alçada al centre de Girona (els populars bolets de la plaça Catalunya i de la plaça del Mercat) i d’altres blocs més baixos.

Façana del projecte guanyador del concurs per a la seu dels Col·legis Professionals de Girona, obra dels arquitectes Ramon Artigues i Alfons Soldevila.

Per tenir-ho tot a punt per a la construcció del nou edifici, que ja s’havia decidit que seria la seu de diversos col·legis professionals, l’Ajuntament va aprovar el novembre del 1968 la nova denominació dels espais urbans afectats. Com publicava Los Sitios el dia 29, «en la nueva avenida-plaza del Hospital, el tramo entre la Gran Vía y el edificio de los colegios profesionales se continuará llamando plaza del Hospital, y el tramo entre el citado edificio y la plaza de Cataluña será la plaza de Pompeu Fabra». Aquesta és, de fet, la denominació que es manté en l’actualitat, tot i que aquell edifici transversal no existeixi, que tampoc no hi hagi cap plaça com a tal, i que l’antic hospital sigui ara la seu de la Generalitat a Girona.

El projecte d’Artigues i Soldevila, en tot cas, segon explicava Gil Bonancia en una informació publicada a Los Sitios el 16 de febrer del 1969, preveia que la façana que donaria a la plaça de l’Hospital «será de cristal. Cristal marrón, se nos aclara, para que el mismo actúe como espejo de los edificios de interés histórico». El projecte contemplava un pas per a vehicles de deu metres d’amplada i cinc d’alçada, i en les seves cinc plantes de l’immoble s’hi habilitaven dependències per als col·legis professionals de metges, d’arquitectes, de farmacèutics, de veterinaris, d’aparelladors i d’enginyers, a més d’un local social al pis superior i arxius al soterrani.

Encara que hi havia molta gent que no veia clara la iniciativa, els tràmits van continuar endavant. Els col·legis professionals van adquirir els terrenys, van rebre la llicència d’obres, i es va anunciar per al 9 de desembre del 1971 la col·locació de la primera pedra de l’edifici. I va ser llavors quan Josep Tarrés va fer públic el descontent d’una part de la població amb aquell projecte, irrompent en aquell acte i intentant boicotejar-lo. Si bé no el va poder impedir, perquè hi ha fotografies que confirmen que es va poder portar a terme, sí que almenys el va entorpir.

En una entrevista amb Josep Víctor Gay publicada el juny de 1984 a Los Sitios de Girona, Tarrés explicava d’on sorgia aquell malestar: «En desaparèixer aquell racó amable del carrer del Pavo, se’ns diu que es fa per obrir uns vials amb una nova perspectiva. Ho acceptem, doncs es permetia als edificis nobles guanyar en perspectiva. Però de sobte apareix la notícia segons la qual es construiria un edifici de vidre i formigó a manera de pont, una cosa insensata. Per això el dia de la col·locació de la primera pedra, la llanço de forma violenta i se m’imposa una multa que es cobreix per subscripció popular, i em permet, amb l’esperit pactista dels catalans, dialogar amb el Governador de torn». Que era Victorino Anguera Sansó, per cert, i que li va imposar una sanció de 5.000 pessetes.

L’acte de protesta no va impedir la posada de la primera pedra, ni tampoc que el gener del 1972 es comencessin a construir els fonaments, per la qual cosa es van instal·lar unes tanques a banda i banda del carrer que delimitaven la zona on s’havien de fer els treballs. Però, segons Gil i Mariné, «el 13 de març de 1972, la Diputació interposa recurs contra la llicència municipal fonamentada en ‘la ilegalidad del planeamiento en que se funda la licencia otorgada’. Això, afegit a problemes financers i l’oposició pública, va impedir la construcció de l’edifici.

Gay recorda que en els mesos posteriors a l’acte de protesta de Tarrés, «el projecte del nou edifici va anar morint com d’inanició: alguns col·legis implicats es van començar a arronsar, d’altres no posaven els diners que havien de posar... i la cosa es va anar aturant».

Malgrat això, les tanques que delimitaven els espais on s’havien de bastir els fonaments van estar aixecades molt temps, encara, i aquells dos indrets es van acabar convertint en autèntics abocadors de runes i escombraries. De fet, la situació es va allargar fins a l’entrada de l’alcalde Joaquim Nadal i el seu equip a l’Ajuntament de Girona, l’any 1979. Ell mateix explicava aquesta setmana que «vam comprar els terrenys als col·legis professionals, i en una primera acció municipal molt elemental vam eliminar les tanques, vam tapar el que s’hi havia excavat i vam eixamplar i homogeneïtzem les voreres. Només amb això, que ens va costar deu milions de pessetes de la compra dels terrenys i la feina de les brigades, la ciutat ja va notar un canvi. ‘Com a mínim ara està net’, em deien. I poc després va venir l’escultura de Torres Monsó (les lletres toves) i es va completar la cosa».