Estic viu de miracle, després de passar mitja hora sota l’aigua. En condicions normals seria mort. El perdre el coneixement va ser la meva sort (...) En estar sense sentit i amb la boca closa, vaig respirar amb el nas. Un pulmó ja el tenia totalment ple d’aigua i l’altre quasi. Però vaig sortir viu, encara que en estat crític». Pere Gibert Andrés, un jove membre del GEiEG i dels Manaies que llavors tenia 26 anys, va ser el ferit més greu en l’accident de tren que el 19 de maig del 1946, dimecres en fa 75 anys, va estar a punt de provocar una tragèdia a l’anomenat Pas del Gegant, situat a Bescanó.

Excursionistes del GEiEG al voltant del tren, instants després del sinistre. Arxiu Xavier Romero

Un comboi especial de la línia del carrilet entre Girona i Olot que portava aquell diumenge 360 persones a l’aplec anual del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG) a Sant Pelegrí de Cogolls va descarrilar segurament a causa d’un sabotatge dels maquis, i la màquina i el primer vagó van caure al riu Ter (amb força aigua en aquella època de l’any), mentre que el segon vagó va quedar penjat en posició vertical entre la via i l’aigua. Aquests dos primers vagons portaven pocs passatgers (tretze el primer, concretament), perquè la majoria s’havien col·locat en els posteriors per evitar el fum i les partícules de carbó que desprenia la màquina de vapor del carrilet. Això va afavorir que malgrat l’aparatositat del sinistre, i que una seixantena de persones haguessin de ser ateses pels efectius de la Creu Roja de ferides de caràcter lleu, només Pere Gibert i Blai Magaldi fossin portats a l’hospital: el primer, que va ser rescatat sota l’aigua, va ser qui va patir els pitjors efectes del sinistre, i encara que al principi es temia per la seva vida (els metges li van arribar a dir a la seva mare que li quedaven només unes hores), finalment es va recuperar després de diversos dies hospitalitzat; al segon li van cosir una ferida que tenia al cap i el van enviar cap a casa seva aquell mateix dia.

Alguns dels efectius de la Creu Roja que van participar en les tasques de rescat. Ajuntament de Girona / CRDI / Salvador Crescenti Miró

L’accident es va produir a dos quarts de set del matí. Segons sembla, el comboi havia sortit de Girona en direcció a les Planes (i sense cap parada prevista durant el trajecte) amb un quart d’hora de retard perquè s’havia esperat uns excursionistes. El tren va passar per Salt amb tota normalitat i bon ambient entre el passatge, però quan va arribar a Bescanó la normalitat i el bon ambient van desaparèixer. Un periodista del diari Los Sitios de Gerona que viatjava en el comboi detallava d’aquesta manera, en l’exemplar de dimarts 21 de maig, com va viure el sinistre: «Poco antes de llegar a Bescanó, en aquel estrecho en curva que forman la carretera y el río Ter en que el tren corre casi como suspendido sobre el agua, nos sorprendió un violento frenazo, y en seguida nuestro coche, entre ruidos de herrajes, comenzó a dar sacudidas extrañas; pronto nos dimos cuenta de que nos hallábamos fuera de la vía, suspendidos sobre el mismo río, arrastrando todo el convoy, que no se detuvo hasta que las unidades delanteras opusieron suficiente resistencia. La máquina quedó enteramente sumergida en las aguas profundas que allí corren; el furgón delantero, sumergido también en más de dos tercios; el coche que seguía, en posición vertical, y el tercero, que era el nuestro, desviado e inclinado y sólo apoyado en los márgenes por su extremo posterior. No sin dificultades y grande espanto pudimos abandonar el coche y poner los pies en tierra firme, y fue entonces cuando vimos la magnitud de la catástrofe».

La processó amb el bisbe Josep Cartañà que es va fer al santuari dels Àngels uns dies després del sinistre, per donar gràcies perquè no hi havia hagut víctimes. Butlletí de 2013 de la Confraria de Jesús Crucificat Manaies de Girona

En un article publicat en el Bulletí de la Confraria de Jesús Crucificat Manaies de Girona corresponent a 2013, Francesc Masdevall i Reitg donava més detalls del moment de l’accident i dels instants immediatament posteriors: «Després d’uns 15 minuts de demora, el tren va arrencar i al arribar al punt conegut pel Pas del Gegant, situat entre les estacions de Salt i Bescanó, on la via presenta una corba molt pronunciada sobre una gorja del riu Ter, el fogoner i el maquinista varen veure que les vies estaven tallades. El fogoner va pitar frens com un desesperat abans de saltar pel cantó de la carretera, mentre el mosso de tren frenava automàticament i el maquinista es tirava de cap al riu, uns segons abans que la locomotora s’estimbés darrere d’ell. La frenada va ser seguida de forts sotracs perquè les rodes rutllaven sobre les travesses abans d’aturar-se. (...) El maquinista i el fogoner tingueren temps de saltar de la màquina abans de precipitar-se; però no així els ocupants del primer vagó que quedaren atrapats al fons de l’aigua. Afortunadament els tretze passatgers del primer vagó pogueren ser rescatats ràpidament però amb grans esforços, a excepció de Pere Gibert, excursionista i manaia, que va quedar pres en el vagó per haver quedat commocionat en l’estimbada. Al trobar-lo a faltar s’intensificaren els treballs de rescat i un seu company exmanaia, en Vicens Martí, va ser qui el va veure i estirar per treure’l d’allí. L’accidentat va ser traslladat a l’hospital de Girona on es va aconseguir que reaccionés favorablement». En declaracions al periodista Josep Victor Gay per al col·lecionable Diari d’un segle, de Diari de Girona, Gibert asseguraria el 1991 que «vaig estar a les portes de la mort cinc dies».

Vista del comboi accidentat des de l’altra banda, en una foto feta des del sostre d’un vagó. Ajuntament de Girona / CRDI / Salvador Crescenti Miró

Un retard providencial

Segons el relat de l’accident de Francesc Masdevall, «aquells 15 minuts de retard de la sortida del tren foren providencials per evitar una catàstrofe que podia haver estat molt pitjor ja que s’arribà al punt crític de l’accident quan començava a clarejar, amb la visió suficient per veure que la via estava tallada». Immediatament després de l’accident van arribar al lloc dels fets veïns de Bescanó, de Salt i una ambulància de la Creu Roja, que van col·laborar en el rescat dels accidentats i van atendre les persones que presentaven ferides de caràcter lleu. També van participar en aquests treballs de suport i ajuda bona part dels excursionistes del GEiEG, que continuaven a la zona, encara que a la tarda alguns d’ells pujarien a peu al Santuari dels Àngels per donar gràcies.

També donava gràcies mossèn Carles de Bolós, que viatjava igualment en el tren, en la seva columna «Ángulo de la ciudad» publicada a Los Sitios del 21 de maig de 1946, amb l’habitual pseudònim «Gerión»: «Vino el accidente; en menos de un minuto se consumó y la hecatombe fue de tal calibre que, al contemplar el sitio y considerar las circunstancias de lo ocurrido, todo humano cálculo nos inclinaría a pensar que las víctimas graves se habrían de contar por docenas. Y cuantas más vueltas se den a las probabilidades más uno se afirma que todo concurría a temer lo peor. Sin embargo no fue así. En relación con lo aparatoso del accidente y lo peligroso del lugar las víctimas fueron mínimas. Una mano invisible nos sostuvo. (…) Sírvannos, pues, unos hechos tan visibles y tan tangibles, de lección. Lección elocuente y conmovedora que nos enseñe a valorar todos los elementos que regulan nuestro paso por el mundo, y que en el caso presente ha de movernos a mirar a lo alto con el corazón agradecido».

Curiosos observen el segon vagó del comboi, que va quedar penjat en vertical entre la via i l’aigua Ajuntament de Girona / CRDI / Salvador Crescenti Miró

Les cròniques periodístiques i les fonts oficials van atribuir l’accident a les intenses pluges que s’havien produït aquells dies, que haurien desplaçat les vies del seu lloc habitual, provocant el descarrilament. Però poc a poc es va anar imposant la versió que atribuïa el sinistre a un sabotatge per part dels maquis (o de grups anarquistes). Francesc Masdevall escrivia en aquest sentit que «la companyia va exigir responsabilitats als guardavies, però es va demostrar que el guardavies d’aquell tram havia complert amb la seva feina. L’accident va ser considerat un atemptat i fou atribuït als maquis, però mai va ser aclarit, malgrat que es van practicar un parell de detencions ‘preventives’. Els causants de l’accident -es va deduir que havien de ser més d’un- van greixar prèviament els tirafons que collen la via, van esperar amagats que hagués passat el guardavies i van afluixar-los just abans que passés el tren».

Un dels detinguts i interrogats va ser el pintor de Montfullà Isidre Vicens (1918-2016), que en una entrevista a El Punt-Avui publicada el juny de 2014 assegurava que «em van engarjolar durant sis mesos a la presó de Salt i a la Model de Barcelona, acusat d’atemptar contra el Carrilet de Girona a Olot». Vicens, en el mateix article, negava cap implicació en aquells fets.

En canvi, l’Arxiu Municipal de Salt va rebre, també l’any 2014 i després d’haver publicat un article al seu bloc sobre l’accident, arran d’haver rebut una donació de fotos sobre el mateix, un correu electrònic enviat suposadament per la neta d’un dels maquis que hauria participat en el sabotatge. El text del mail, que l’Arxiu va afegir a l’entrada sobre l’accident, deia que «el grup de maquis de la zona de Girona va rebre des de Tolosa de Llenguadoc la informació de què aquell tren portaria un carregament d’armes de Girona a Olot, així que es va planificar el sabotatge. La nit corresponent van anar a descargolar les vies. El que mai van saber va ser si la informació havia estat errònia o si les autoritats van utilitzar la gent del GEiEG d’escuts humans per protegir l’armament». L’arxiver de Salt, Frederic Mayol, confirmava dijous a Diari de Girona que des de llavors no han rebut cap nova informació sobre aquell sinistre, ni sobre el possible sabotatge.

Els treballs per treure de la zona els vagons del comboi accidentat van tenir la línia ferroviària tallada uns quants dies. Més complicat va ser el rescat de la locomotora que havia caigut al riu, que no es va poder fer fins al cap d’algunes setmanes i que Salvador Crescenti va documentar en un excepcional reportatge fotogràfic que es conserva a l’Arxiu Municipal de Girona.

També uns dies després del sinistre, excursionistes del GEiEG, ferroviaris i manaies, amb el bisbe Josep Cartañà, varen pujar en processó al Santuari de la Mare de Deu dels Àngels, en homenatge i agraïment a la Verge per la seva intercessió. A més, els Manaies van encarregar el pintor Joan Orihuel un exvot també per donar gràcies perquè no s’havien produït víctimes en el sinistre; l’obra va ser portada al santuari el mes d’octubre, el mateix mes en el qual en anys posteriors s’hi celebraria un aplec conjunt dels manaies, el GEiEG i la Germandat de Ferroviaris; amb entusiasme al principi, però progressivament amb menys participació fins que a principis de la dècada de 1960 l’acte va desaparèixer. «Ara tot és record i història, però, per sort, encara es conserva, sota la pàtina del temps, el memorable Exvot commemoratiu d’aquella desgràcia, que no ho fou, dins una respectable vitrina en la sala d’ofrenes de la Mare de Déu dels Àngels», defensava l’any 2013 Francesc Masdevall.