"He passat moltes penes, és veritat. Però al costat de tot això, he tingut sempre sort. No sé si és per la meva manera de ser o què, però, al costat dels que s’han portat molt malament, també he trobat molt bona gent i he fet amistat amb persones que valen la pena». Rosa Laviña Carreras deia aquestes paraules en una entrevista que li va fer Revista de Girona l’estiu del 1997, en una de les estades que acostumava a fer a la seva vila natal, Palafrugell, encara que continuava residint a Toulouse. L’exili, la pèrdua de persones properes com el seu pare, l’internament en camps de concentració, la por a la repressió, el rebuig d’alguns veïns... són algunes de les penes que va haver de suportar Laviña, que va néixer el 14 de gener del 1918 a Palafrugell, de pare barber i llibreter i de mare modista, i que ja d’adolescent militava a les Joventuts Llibertàries de Palafrugell. Es va haver d’exiliar amb la seva família el 1939 i es va establir a França, on va fer diverses feines, va mantenir el contacte amb la CNT i va ajudar refugiats republicans, acollint fins i tot diversos maquis a casa seva. Va morir a Toulouse el 30 de maig del 2011, ara fa deu anys.

Rosa Laviña amb barret de milicià als jardins de Can Bech. Domingo Radresa. Arxiu Municipal de Palafrugell. Fons Rosa Laviña Carreras

«Era una persona molt vitalista i li encantava parlar, i sobretot parlar amb gent jove», recorda Concepció Saurí, fins fa poc responsable de l’Arxiu Municipal de Palafrugell. De fet va ser a través de l’Arxiu que es van conèixer: «Tot i que vivia a Toulouse, acostumava a venir a Palafrugell a passar-hi temporades, i poc a poc ens va començar a portar coses: alguna carta, alguna fotografia, algun document... Tot primer perquè en féssim una còpia, més endavant, a mesura que teníem confiança, per dipositar-los». Avui, l’Arxiu Municipal de Palafrugell té un ampli fons amb material gràfic, bibliogràfic i documental que Rosa Laviña va anar cedint al llarg de la sea vida, i també a la seva mort.

La biografia que van elaborar els responsables de l’Arxiu per acompanyar la informació sobre el fons resumeix de manera clara la vida d’aquesta particular militant anarquista que, com el seu pare, rebutjava la violència: «Rosa Laviña Carreras va néixer a Palafrugell el 14 de gener de 1918. Era filla de Martí Laviña, barber i llibreter de Palafrugell d’ideologia anarquista, i d’Engràcia Carreras, modista. La Rosa va començar a treballar d’aprenenta de sastressa. El 1936 va començar a militar a les Joventuts Llibertàries de Palafrugell. A l’esclat de la Guerra Civil amb l’arribada de nens refugiats a Palafrugell la família Laviña acollí una nena de tres anys, Pilar. També van tenir a casa seva un brigadista internacional iugoslau. El gener de 1939 la família junt amb la Pilar es va dirigir cap a França; a la frontera varen separar homes i dones i elles varen perdre el contacte amb Martí Laviña. La Rosa i la seva mare van estar en un camp de refugiats instal·lat al poble de Broulon (La Sarthe); allà la Rosa entrà a treballar de cosidora per a una senyora. A Broulon els va arribar la notícia de la mort de Martí Laviña el 7 de març de 1939 a Arràs. S’estarien a Broulon nou mesos, i després al camp de concentració d’Argelers, on varen estar fins a finals de 1940. És en el camp d’Argelers on la Rosa va conèixer Pere Vaqué, qui més endavant esdevindrà el seu marit. Al finalitzar la guerra mundial la Rosa va fer de serventa a Perpinyà i més tard de netejadora en un hotel a El Voló (on també treballava la seva mare), mentre en Pere feia de tapisser a Tolosa. En Pere i la Rosa es van traslladar a Montalban, on treballaven de sastres i realitzaven tasques d’ajuda per a la Solidaritat Internacional Antifeixista, ajudant a presos del franquisme i els seus familiars, a refugiats i a maquis (van tenir allotjats a casa seva Ramon Vila Caracremada i Marcel·lí Massana). A Montalban va néixer la seva filla Diane. En Pere va morir quan la nena tenia quatre anys. Amb el temps la Rosa va refer la seva vida amb Etienne Guillemeau, a Tolosa, amb qui va continuar la tasca d’ajut a refugiats espanyols. Amb ell va obrir un restaurant vegetarià. Rosa Laviña va continuar sempre vinculada a la CNT, i va mantenir una relació d’amistat amb Frederica Montseny. Escrivia a les autoritats d’Espanya i França donant la seva opinió sobre temes d’actualitat, i va aportar el seu testimoni en diferents actes, publicacions, documentals i investigacions sobre la Guerra Civil i l’exili. Abans de la mort de Franco havia travessat la frontera en algunes ocasions; després, va mantenir amb assiduïtat el contacte amb Palafrugell, on venia a passar temporades. El març de 2011 la seva vila natal li va dedicar un carrer, arrel d’una enquesta popular».

Rosa Laviña (cinquena per l'esquerra), al camp d'Argelers, l'any 1940. Arxiu Municipal de Palafrugell. Fons Rosa Laviña Carreras

LES CENDRES, A PARÍS

L’activista cultural i escriptor Lluís Molinas i Rosa Laviña es van conèixer a la botiga d’antiguitats que el primer tenia a Palafrugell: «Havíem fet un llibre que es deia Palafrugell, ahir, sobre coses del passat, i en una pàgina vam reproduir una publicitat de la llibreria de Martí Laviña. I un dia va entrar la Rosa a la botiga, va demanar si jo era en Lluís Molinas, i em va dir que m’havia de donar les gràcies perquè havia tingut un record per al seu pare». A partir de llavors, tots dos van bastir una amistat basada en llargues converses, sovint a la mateixa botiga, o en altres indrets de Palafrugell. Fins el punt que quan Laviña va morir, va ser Molinas l’encarregat d’anar a Toulouse a buscar el material que ella volia cedir a l’Arxiu Municipal.

Rosa Laviña de nena amb els seus pares, el seu germà i el seu avi al carrer de Giralt i Subirós de Palafrugell. Arxiu Municipal de Palafrugell. Fons Rosa Laviña Carreras

El que no va tornar a Palafrugell van ser les restes de Rosa Laviña, que són a París, on ella volia que fossin, segons el relat de Lluís Molinas: «Quan va morir el seu segon marit, Etienne, que era una bellíssima persona, ell volia que les seves cendres fossin portades a un parc que hi havia a París. La Rosa hi va anar però el parc ja no hi era, sinó que hi havia una escola. Tot i això, va parlar amb el bidell li va demanar permís per escampar-hi les cendres, i l’home va dir que ell no havia vist res; ‘jo em giro i vostè mateixa’. Quan la Rosa va morir, va demanar que les seves cendres fossin portades al mateix lloc. I hi va anar la seva filla, Diane. I hi havia el mateix bidell, envellit. Quan la Diane va dir que portava cendres de la família Guillemeau, l’home va dir ‘Encore, monsieur Guillemeau?’ ‘No, maintenant c’est madame Guillemeau’, va respondre Diana i tampoc no va tenir cap problema per dipositar-hi les cendres».

"Igual que se li trencava la veu quan explicava que l’últim cop que va veure el seu pare va ser quan es van separar a la frontera, t’explicava rient com es passaven paperets amb en Pere Vaqué per les tanques de filferro del camp d’Argeleres"

Concepció Saurí - Exarxivera de Palafrugell

«De la mateixa manera que se li trencava la veu quan explicava que l’últim cop que va veure el seu pare va ser quan es van separar a la frontera, t’explicava rient com es passaven paperets amb en Pere Vaqué per les tanques de filferro del camp d’Argeleres, o les amistats que hi havia fet», comenta Concepció Saurí, que afegeix que «era una persona especial, anarquista però sense una forta càrrega ideològica, i a més molt coqueta i preocupada pel seu aspecte». Per a l’antiga arxivera de Palafrugell, Rosa Laviña era una persona entranyable però que tenia el seu geni: «No suportava que es parlés de Josep Pla, deia que era un home de dretes i que no es mereixia cap homenatge. I si alguna cosa no li agradava, no dubtava a escriure cartes a qui fos per protestar, de la Revista de Palafrugell al mateix president de la República Francesa o a Felipe González». «Sempre que li he escrit m’ha respost», deia a Revista de Girona.