Va tancar el llibre abatut. Sabia prou bé que que aquella mena de coses havien passat. Però una cosa és llegir-ho a l’engròs i l’altra a la menuda. Amb noms i cognoms catalans. Gent d’aquí que s’havia dedicat a aquell tipus de negocis i, a més, amb episodis tan cruels com el que relatava el text que acabava de llegir... Se li feia un nus a l’estómac cada vegada que pensava en aquella pobra gent arrencats de casa seva com bestiar engabiat.
Agustí Conill Sala va néixer la vigília de Nadal de 1786 a Lloret de Mar. La seva família, com tantes altres de la localitat selvatana, es dedicava al comerç marítim.
De fet, quan tenia vint-i-sis anys, ja era el comandant de la nau San Francisco de Paula. L’embarcació era del tipus pollacra, un veler de dos pals apte per navegar per l’Atlàntic. Entre 1812 i 1816 va fer la ruta amb Amèrica en tres ocasions.
Després va obtenir permís de les autoritats cubanes per importar esclaus per a les plantacions sucreres. Per aquesta raó va posar rumb a Guinea, on va embarcar 300 persones. Segons han publicat els historiadors Agustí Maria Vilà, Marina Garcia i Xavier Orri, quan el vaixell estava fent les maniobres per disposar-se a iniciar el trajecte cap a L’Havana va embarrancar i va naufragar. La tripulació es va salvar però els 300 esclaus, que estaven engrillonats, van quedar atrapats i van morir ofegats. Aquesta mena d’informacions ara ens són colpidores, però el comerç d’esclaus no era estrany entre la marina mercant catalana que tenia tractes amb Cuba.
Els vaixells cada vegada eren més grossos i es requeria de més inversió per fer-se a la mar. Segons ens ha explicat l’investigador en història del comerç marítim català Joaquim Serra Bech, a les localitats costaneres es feien acords entre diferents inversors per repartir les despeses amb l’esperança d’obtenir uns bons guanys a posteriori. Això explica que el 1821 Agustí Conill Sala consti com a propietari d’una sisena part del bergantí Santa Eulàlia.
Com que en aquell moment diferents territoris colonials estaven en guerra amb Espanya per independitzar-se, la nau es va armar per enfrontar-se a possibles enemics que es creuessin a la seva ruta. Un d’ells, el vaixell corsari colombià Vencedor, el va enfonsar el 1825. El mariner lloretenc va tornar a salvar la vida i de nou va fer-se a la mar de seguida que va poder.
La següent nau que va capitanejar fou un altra pollacra anomenada Africana, amb la qual va fer la ruta amb L’Havana en tres ocasions. Més endavant encara va tornar a canviar d’embarcació i a partir del 1833 es feu càrrec del bergantí-pollacra Rápida, que ja no va abandonar fins el moment de la seva mort, el 23 de febrer de 1837. Aleshores tenia cinquanta-un anys. Actualment a Lloret de Mar hi ha un carrer que porta el seu nom.
