Era qüestió de pura supervivència. La duna estava ensorrant el poble de Sant Martí d’Empúries i tallava la carretera que anava de Torroella de Mongrí a l’Estartit, a més d’ensorrar recs i camps de conreu com els del Mas d’en Reixach». Les grans dunes de sorra que hi havia entre l’Escala/Empúries i Torroella/l’Estartit van ser objecte d’un ambiciós programa de fixació amb vegetació que es va iniciar ara fa 125 anys per evitar els greus danys que ocasionava el moviment de la sorra, i la seva acumulació lluny de la platja, com relatava Hèctor Pipió i Gelabert, enginyer de forests, en l’inici d’aquest reportatge. Va ser un projecte pioner a l’Estat espanyol, que va atreure després tècnics locals i estrangers, i que Pipió va documentar en el seu article «Els treballs de fixació de les dunes empordaneses», publicat l’any 2013 a la revista Dossiers Agraris , de la Institució Catalana d’Estudis Agraris: «Al final del segle XIX es realitzà una campanya de sensibilització sobre aquest problema, que va concloure amb la redacció del projecte de fixació i repoblació de les dunes i la seva execució, que es desenvolupà al final del segle XIX i al llarg del primer decenni del segle XX. El projecte, a més de ser el primer d’aquest tipus a l’Estat espanyol, incorporà solucions originals per resoldre el problema i es realitzà, en gran part, gràcies a la implicació i l’entusiasme dels primers enginyers de forests, que integraven la incipient administració forestal d’aquella època».
Les dunes d’aquesta zona de l’Empordà provocaven aquests efectes negatius en el seu entorn per un triple factor, segons Pipió: «Una disposició concreta de la línia de costa de la badia de Roses, el paper dels rius que hi desguassaven i l’efecte dels vents del nord». Primitiu Artigas, un enginyer de forests de Torroella de Montgrí però que vivia a Madrid (feia classes a l’Escuela Especial de Ingenieros de Montes d’El Escorial) ja va denunciar el problema en un informe que va redactar després d’haver visitat la zona amb els seus alumnes l’any 1882. L’informe va arribar al Govern central però d’entrada no en van fer cas, encara que «Artigas va insistir en la necessitat d’actuar per solucionar aquell evident problema», explicava Pipió aquesta setmana.
Però van haver de passar alguns anys perquè s’iniciessin actuacions concretes, que van consistir en l’encàrrec a l’enginyer de forests del Districte Forestal de Barcelona, Girona i Balears, Xavier de Ferrer i de Lloret, de la redacció d’un avantprojecte sobre la fixació i repoblació de les dunes, treball que va ser presentat el gener del 1892: «L’autor del projecte relacionava la presència de les dunes amb efectes pertorbadors sobre els interessos locals dels municipis de l’Escala i Torroella de Montgrí, amb la desviació produïda molts anys enrere de dos rius importants de la comarca, el Fluvià i el Ter, que desguassaven en aquesta zona de la badia de Roses», escrivia Hèctor Pipió. L’acció del vent del nord i la característica configuració de la línia de costa en aquesta zona acabaven de definir el problema.
Per combatre’l, De Ferrer va optar per una solució diferent a la que ell mateix havia vist sobre el terreny a la zona a la Gascunya francesa, a les Landes, que consistia en «col·locar obstacles perpendiculars a la direcció del vent, tipus palissada, tan alts com fos necessari, fins a aconseguir l’estabilitat de les sorres davant la força eòlica. D’aquesta manera es constituïa una única i definitiva duna litoral o contraduna, que posteriorment era fixada mitjançant plantació o sembra d’espècies vegetals adequades».
A l’Empordà, però, De Ferrer «sobre la base d’observacions concretes del comportament de les sorres mòbils, va aplicar un sistema diferent per formar la contraduna. Va construir directament dunes artificials paral·leles a la costa, però acabades en trams corbs en direcció al mar, per aconseguir que les sorres arrossegades pel vent del nord retornessin a les aigües. Una vegada aconseguida la formació de la contraduna, amb enormes moviments de sorra i amb les dificultats pròpies dels mitjans d’excavació i transport de l’època, se n’havia de fer la fixació, que de vegades havia de ser simultània per evitar que el vent destruís la contraduna». Aquesta fixació es va iniciar usant sobretot una planta gramínia, el borró (Ammophila arenaria): «Era també usada per protegir les vinyes del lloc i havia donat nom a un mètode específic, denominat sistema empordanès, per a la protecció del sòl d’aquests cultius. Aquesta espècie és pròpia del lloc i forma part de les comunitats vegetals de les dunes, amb unes qualitats idònies d’adaptació al vent, a l’aridesa i a la sorra. Es plantaven feixos vius en línies (...), amb la disposició adequada segons la direcció del vent, i es constituïen les carenes. Aquestes línies tenien un efecte mecànic de frenada del vent, amb la qual cosa aquest no podia actuar directament sobre la superfície del sòl». En la segona fase de la fixació, «es feia la repoblació mitjançant sembra d’espècies arbòries i arbustives adequades (pi marítim, pi pinyer, ginesta, etc.), que es protegien del sol i del vent amb brancatges dipositats sobre la superfície del terra».
Els treballs per a la posada en pràctica d’aquest sistema pioner (que uns anys més tard es faria servir a Guardamar, Alacant) es van iniciar el 19 de maig de 1896, «començant amb la construcció de la primera contraduna des del riu Vell fins a Sant Martí d’Empúries per protegir aquest nucli de població, que ja estava envaït per la sorra». També es va actuar en la fase inicial en dunes interiors de Torroella.
«Una lluita constant»
Els treballs es van allargar durant quinze anys, que segons Pipió van ser «d’activitat frenètica i intensa». Durant aquest temps, afegia, «es requeria una atenció permanent de vigilància i seguiment. Va ser una lluita constant, sobretot contra els elements naturals, el vent i l’aigua. Es feien reposicions de les contradunes i de les plantacions, tancaments per evitar l’entrada de bestiar, camins per dirigir la circulació per on fos més convenient, vivers in situ per a la producció vegetal necessària, cases per a la guarderia i per als tècnics, etc. Es van descobrir construccions enterrades per les sorres i alguna font». «Va ser una feina molt grossa, molt important, per part d’una gent que ho va fer amb ganes, i que a més va tenir efectes bons», declarava divendres Hèctor Pipió a Diari de Girona.
Entre aquests efectes, un de molt transcendent, com apuntava l’any 2016 el periodista i escriptor Xavier Febrés: «Els primers que van retornar Empúries a la superfície no van ser els arqueòlegs, com podria pensar-se, sinó els enginyers de Monts del Servei Hidrològic Forestal de l’Estat, científics de la nova era de la tècnica dotats amb responsabilitats pràctiques i obligats a resultats funcionals. A partir del 1896 van protagonitzar, en menys de dues dècades, una ràpida tasca de lluita contra les dunes mòbils de Sant Pere Pescador, Empúries, Torroella de Montgrí, Pals i Begur, les quals amenaçaven d’envair en la seva progressió cap a l’interior més camins, vinyes, terres fèrtils de conreu i nuclis habitats. Aquell estudiat moviment de terres va exhumar les restes de la ciutat greco-romana, abans que la Mancomunitat no iniciés el 1908 les excavacions institucionals».
Les dunes litorals i continentals fixades i repoblades són propietat de la Generalitat, explica Pipió, que lamenta que «hi ha zones, com la de més a prop de Sant Martí d’Empúries, que estan molt humanitzades, la qual cosa obliga a actuacions molt freqüents per a un manteniment adequat. I tot i això, allò ja no és un forest, sinó més aviat un jardí, una mena de parc urbà amb molta pressió que a més provoca que s’hagin perdut alguns efectes de la intervenció: la sorra es mou i aterra al passeig».
En canvi, sí que hi ha zones «on les dunes es mantenen bé, fixades per un bosc ben format que fa que la sorra no es mogui, com passa en dunes interiors de Torroella». Un bosc amb història, per cert, perquè ja el 20 d’abril del 1927, a El Día Gráfico, s’hi podia llegir que «Torroella que un día maldijo estas arenas, tiene actualmente un gran parque... Hoy el forastero que visita nuestra villa, después de enseñarle las joyas arquitectónicas que contiene la población, se le ha de acompañar a las dunas para que admire el bosque de pinos frondoso y inmenso.»
