El 5 de setembre del 1936, durant la guerra civil espanyola, el fotoperiodista hongarès Robert Capa va fer la fotografia del milicià abatut a Cerro Muriano (Còrdova) per un tret de les tropes nacionals manades pel coronel Sáenz de Buruaga. El seu treball a Espanya, reproduït per les més importants revistes europees i nord-americanes, va suposar per a Capa l’empenta definitiva cap al cim d’una carrera considerada exemplar en la història del fotoperiodisme.
Alguns analistes creuen que aquella fotografia del milicià és fruit d’una prèvia posada en escena, tesi recolzada també per l’historiador Phillip Knightley en la seva obra The First Casuality (La primera baixa), i per José Manuel Susperregui a Sombras de la fotografía (Universitat del País Basc, 2009). No obstant això, una seqüència de fotografies exposades a Londres el 2008, preses el mateix dia a Cerro Muriano, podrien reafirmar la veracitat de la foto de Capa.
A més de la del milicià, les fotografies més conegudes de Robert Capa van ser les que aquest fotògraf va realitzar durant el desembarcament a Normandia. Vuit d’aquestes fotografies, convertides en icones de la victòria dels aliats sobre les tropes de Hitler, es troben entre les més difoses arreu del món, fruit de l’oportunitat d’aquell moment històric que va iniciar el finalde la Segona Guerra Mundial.
El 5 de juny de 1944 Robert Capa va pujar a Anglaterra a una de les barcasses que es dirigien cap a les platges de Normandia. L’endemà desembarcava al costat dels soldats a la platja d’Omaha i en els 90 minuts que va estar allà va prendre més de 140 fotografies per a la revista Life. Durant les hores següents els editors de la publicació van esperar que Robert Capa donés senyals de vida o enviés les fotografies preses en aquell escenari. Van arribar a donar-lo per mort quan l’exèrcit americà va divulgar la notícia que el cadàver d’un fotògraf havia estat trobat flotant al mar d’aquella platja. Però al cap de dos dies van arribar per fi a la revista els rodets amb les imatges que Capa havia captat durant el desembarcament.
El responsable de l’edició, John G. Morris, va encarregar que es revelessin immediatament per publicar-les com més aviat millor. Llavors es va produir una de les més grans tragèdies de la història del fotoperiodisme: de les més de cent fotografies fetes per Capa només se’n van poder salvar onze, gairebé totes en mal estat (de fet només se’n van publicar vuit) perquè un error en el procés d’assecat de la pel·lícula, a una temperatura molt superior a la que hauria d’haver estat sotmesa, va fer malbé els negatius. Mai s’ha explicat per què Morris va encarregar el revelat d’aquestes importants fotografies a un inexpert aprenent de 15 anys anomenat Denis Banks, encara que altres fonts atribueixen la responsabilitat a Larry Burrows, que també treballava als laboratoris de Life i que seria un gran fotoperiodista, guanyador del Premi Capa en tres ocasions, que va morir a la guerra del Vietnam. Fins aquí la història oficial.
Ara, A.D. Coleman, un periodista expert en fotografia que escriu entre altres mitjans per a Village Voice, New York Times i New York Observer, després de llegir un article del fotoperiodista J. Ross Baughman (el més jove guanyador del Pulitzer de fotografia, el 1978, amb 24 anys) en què aquest es plantejava alguns dubtes sobre les famoses fotografies de Robert Capa, va iniciar una investigació personal. En les conclusions a les quals arriba, A.D. Coleman adverteix que les temperatures de les assecadores de negatius que s’utilitzaven en aquells anys mai arribaven a un grau tan alt que pogués espatllar la pel·lícula, i atribueix el deteriorament que s’aprecia en les fotos al fet que els rodets de Kodak utilitzats per Capa no encaixaven en l’assecadora i per això van deixar marques als laterals. A més, en l’enviament de Capa hi havia altres fotografies de maniobres realitzades abans del desembarcament i escenes de metges atenent ferits en hospitals anglesos, que no van patir cap dany.
Però a més Coleman assegura que Robert Capa no va estar en realitat amb les tropes d’assalt a la platja d’Omaha, on es van desenvolupar els principals combats, sinó a la de Colleville-sur-Mer, un escenari no tan conflictiu, on va arribar a dos quarts de set del matí amb un grup d’enginyers, que serien els que es veu a les fotos, que estaven encarregats de volar els obstacles que impedien descarregar el material. Coleman assegura que Capa va tornar a Anglaterra el 7 de juny a bord del «U.S.S. Samuel Chase» i aquellmateix dia va enviar les fotografies des de la corresponsalia de Life a Londres. Morris les va rebre a les nou del matí del 8 de Juny. En un llarg article («Alternate History: Robert Capa on D-Day». Exposure Magazine) Coleman interpreta les fotografies conegudes de Capa durant el desembarcament per arribar a aquestes conclusions.
Així que Coleman assegura que els negatius mai es van espatllar sinó que realment Capa no va arribar a fer moltes més fotografies del desembarcament que les que es van publicar, ja fos per por del foc enemic o per considerar que no eren interessants les maniobres que es desenvolupaven en aquella platja.
«Una escena perfecta»
Aquesta investigació contrasta amb el testimoni que el mateix Capa recull en la seva autobiografia Ligeramente desenfocado (La Fábrica) on escriu (pàg. 170-171): «Una metralladora alemanya aviat va començar a cosir la barcassa. Els soldats es van submergir fins a la barbeta. L’aigua per la cintura, els fusells d’assalt llestos per disparar i els obstacles i el fum de la platja com a rerefons formaven una escena perfecta per al fotògraf... Les bales obrien petits buits a l’aigua al meu voltant... Vaig acabar les meves fotos. L’aigua se sentia gelada sota els meus pantalons. No gaire convençut, vaig intentar sortir del darrere del meu amagatall d’acer, però en cada intent una ràfega em perseguia». D’altra banda, Capa afirma en aquestes memòries que en el desembarcament era a la platja de Saint-Laurent-sur-Mer, no a Colleville-sur-Mer, encara que totes dues formen part de la zona coneguda com Omaha, nom en clau que es va donar a la zona de Normandia en la qual es va portar a terme el desembarcament, una àmplia banda de vuit quilòmetres que ocupa diverses poblacions des de Sainte-Honorine-des-Pertes fins a Vierville-sur-Mer, de manera que tant Coleville-sur-Mer com Saint-Laurent-sur-Mer formen part de la mateixa platja.
Possiblement no se sàpiga mai la veritable història d’aquestes fotografies, tant la del milicià com les de el desembarcament, convertides per la història en icones bèl·liques de les democràcies contra els totalitarismes. Però crec que no es pot posar en dubte el valor de Capa durant la seva carrera de fotoperiodista. En la Segona Guerra Mundial va estar també a Nàpols i a Montecassino i va entrar al París alliberat a bord d’un tanc nord-americà pilotat per republicans espanyols. Va continuar amb l’exèrcit dels Estats Units fins a Bèlgica i el març del 1945 es va llançar en paracaigudes amb les tropes nord-americanes sobre Alemanya durant l’avanç dels aliats pel Rin. El risc el va portar a la mort el 25 de maig del 1954, en trepitjar una mina durant la guerra d’Indoxina. La seva parella, la fotògrafa Gerda Taro, havia mort durant la batalla de Brunete, a la guerra civil espanyola.
