Aquesta senyora serà una de les grans artistes del país». Ho va escriure Josep Pla l’octubre del 1975, i la va encertar plenament, perquè la senyora a la qual es referia, Rosa Serra i Puigvert (Vic, 1944) s’ha convertit efectivament en una de les més destacades escultores del país, amb més de cinquanta anys de trajectòria artística durant els quals ha aconseguit el reconeixement internacional i local. Hi ha peces seves escampades per tot el món, i també en molts indrets de les comarques gironines, i mentre prepara projectes a la Xina i el Japó rep al seu taller estudiants d’Olot, la seva ciutat, però també de Banyoles, de Llagostera, de Blanes..., que volen veure de prop, i tocar, les seves peces inconfusibles, arrodonides, dinàmiques.

2 L’escultora amb algunes de les peces que té al jardí de casa seva. F | MARC MARTÍ

Rosa Serra 50 és el títol d’un llibre que s’acaba de publicar i que repassa la carrera de l’escultora. Era el 2020, de fet, quan es complia l’efemèride, però la pandèmia va obligar a ajornar aquest projecte (com tants altres) que finalment s’ha fet realitat. És un recull de textos sobre l’obra de Rosa Serra i d’imatges d’escultures seves, amb una introducció molt especial a càrrec del seu nét, el seu fill i la seva jove: «La Rosa diu que ja és vella, però no para -escriuen-. Diu que està sola, però no hi ha dia que no tingui una visita o una trucada. Diu que plegarà, però que CIO!, torna a començar amb algun nou projecte o petita creació (...) 50 anys d’escultora són molts, i tot i ser una dona senzilla i petita, té el geni i el nervi necessaris per crear i fer durant 50 anys més, que no acabaria la inspiració»

3 Amb Xavier Carbonell en una exposició a la galeria El Claustre de Girona, l’any 2014. F | MARC MARTÍ

La trajectòria artística de Rosa Serra arrenca a Olot, la ciutat on va arribar amb vuit anys després que els seus pares haguessin anat primer de Vic a Sant Esteve d’en Bas i després a la capital de la Garrotxa. Hi va estudiar comerç i francès, va treballar a la carnisseria familiar i a l’empresa també familiar, es va casar, va tenir un fill... Fins que el 1970 la seva vida va fer un doble gir: comença a assistir a les classes de dibuix i pintura de Lluís Carbonell, i coneix Xavier Carbonell, el fill del mestre i que esdevindria el seu «company de vida» (al marge d’un destacat pintor amb obra també arreu del món i que va morir l’any 2015).

4 Rosa Serra treballant en una escultura l’any 1985. F | JULI

Aquell 1970 suposa un primer punt d’inflexió en la vida de Rosa Serra, perquè arrenca la seva carrera artística, que continuarà formant-se a l’Escola de Belles Arts d’Olot i a l’estudi de l’escultor Lluís Curós. A mitjans de la dècada comença a exposar i ja rep elogis destacats, com aquell de Josep Pla o el que li va dedicar el pintor Modest Cuixart el 1978: «No és gens freqüent topar, de cop i volta, amb un artista com ella, autèntic i bellament profund».

La seva dedicació a l’escultura la porta a principis de la dècada de 1980 a fer una estada a Carrara i a Florència i el 1984 es produeix el segon gran punt d’inflexió en la vida de Rosa Serra, en aquest cas en la seva trajectòria artística, quan David Moner, destacat dirigent esportiu relacionat amb la natació i el rem, li proposa la realització de 22 escultures sobre esports olímpics: «La seva dona era d’Olot, i ell va venir un dia a l’estudi, em va dir que tenia una escultura meva, i que creia que jo era l’adequada per a aquell projecte de les escultures esportives, que deia que s’havia de fer perquè el 1992 Barcelona seria olímpica», rememorava aquesta setmana l’artista al seu estudi de la capital de la Garrotxa: «Jo no ho tenia clar, entre d’altres coses perquè no era esportista, i vaig dir que m’ho rumiaria, però en Xavier em va animar a acceptar l’encàrrec. ‘Fes-ho, Rosa, el tren passa una vegada’, em deia». I efectivament va acceptar l’encàrrec, que segons David Moner s’havia de culminar amb una exposició de les obres al Palau de la Virreina de Barcelona i amb la publicació d’un llibre.

«Feia dos anys que s’havia mort el meu pare, havia anat a Carrara, estava una mica despistada i allò va ser un alicient. En David Moner pagava tot el material, jo anava a Barcelona, em donava fotos dels esports, perquè llavors no hi ha havia internet ni res, i vaig començar a treballar», explicava Rosa Serra. Quan ja portava un temps fent-ho, «un dia rebo una trucada de Joan Antoni Samaranch (president del Comitè Olímpic Internacional) des de la seva casa de Santa Cristina d’Aro; em diu que ha sentit parlar de les meves escultures i que li agradaria veure’n alguna. Amb en Xavier n’agafem un parell, les carreguem, i cap a Santa Cristina. Quan ho va veure, en Samaranch em va preguntar com era que ho estava fent, que era una col·lecció única, i que si un dia en David Moner es cansava del projecte, el COI (o CIO) se’n faria càrrec».

I així va ser: David Moner va complir la seva promesa de muntar una exposició a La Virreina, l’any 1987, i d’editar un llibre, Suite Olympique, sobre les 22 primeres escultures «i em va dir, molt content, que continués el COI, que tenia més diners». I efectivament, el COI es va fer càrrec de la segona part de la col·lecció fins a un total de 38 escultures, que es troben exposades a la seu de l’organisme, a Lausana (Suïssa).

«Allò em va obrir les portes», admet Rosa Serra, que en els anys següents realitzaria escultures de gran format tant a Catalunya com a l’estranger (entre els quals una de commemorativa de l’arribada de la torxa olímpica a l’Escala), i que va rebre un nou impuls l’amy 2001, quan l’empresa nord-americana Nike li va encarregar una escultura de mida natural del golfista Tiger Woods, que es trobava en el moment àlgid de la seva carrera.

En els anys següents, Rosa Serra va continuar creant escultures de gran format per a molts indrets, i també fent exposicions arreu del món. I viatjant molt, és clar, una passió que compartia amb Xavier Carbonell, que en paral·lel va anar bastint una també molt destacada trajectòria com a pintor, amb exposicions igualment en molts països.

En un reportatge publicat al Dominical del Diari de Girona l’any 2003, Jordi Vilamitjana reupassava algunes de les escultures que Rosa Serra tenia llavors escampades pel món: Museu d’Art Contemporani d’Elx; avinguda Humbert Torres de Lleida; el Prat de Llobregat; Museu de l’Esport de Barcelona; Federació Internacional de Voleibol de Lausana; Comité Korea handbol de Seül; Consell Olímpic d’Àsia, Kuwait; Video promotions, Inc. Tòquio; plaça Sant Miquel de Palma de Mallorca; Lillehamer; Plaza Hotel de Barcelona; Autopista de Mataró, a Badalona; Àrea Olímpica de Terrassa; Residència Holtz de Miami; Palais Grimaldi, de Mònaco; Federació Internacional de Basquetbol de Munic; The Republic Plaza Building, de Singapur; Comitè Olímpic brasiler, de Rio de Janeiro; Olimpic Games Museum de Nagano; International Paralimpics comitè de Bonn; ONCE, de Madrid; Comitè Olímpic de Cuba, de l’Havana; Monument Olimpic Truce, ONU, Nova York; Tennis Academy Valeri, de Moscou; Sportstar Award, de París...