D’un temps ençà, la ratafia, de ser un licor quasi desconegut i propi de gent gran, ha conquistat els paladars joves com a «beguda de la terra» i també alguns grans cuiners, com Joan Roca, li han dedicat receptes. Es fan diverses fires dedicades a la seva difusió, com a Santa Coloma de Farners o Besalú, a més de mostres d’herbes, tallers, xerrades, etc. També apareix en tota mena de productes dolços, de bombons a coques.
La Ratafia Catalana és un licor fet a base d’aiguardent o anís, o bé una barreja dels dos, amb possible adició de sucre i maceració de nous verdes i plantes (herbes, espècies, escorces o peles, flors....). N’hi pot haver de monogràfiques -en què hi dominen les nous, una herba o una fruita, com la cirera- i versions d’altres països, que poden tenir o no el nom de ratafia. Aquí per ratafia entenem sempre un licor que té nous verdes, però en altres llocs no. I licors amb nous verdes també se’n fan a Provença -licor de Sant Joan-, la Vall d’Aran -aiguardent de nodes-, Itàlia, etc.
A Catalunya la seva àrea d'extensió correspon a una zona localitzada a la major part de la Catalunya Vella, de la Garrotxa i Osona a la faixa pirinenca. També es troben ratafies a la resta dels Països Catalans, si bé sota altres noms: licor o aigua de nous, herbes, herbes seques (de Mallorca, Eivissa...), herbero, brosses, etc.
A França el nom es refereix a una beguda alcohòlica força diferent, relacionada amb la zona de producció del xampany. És, de fet, un aperitiu elaborat amb aiguardent i most, corrent a la Xampanya (Moët Chandon i altres cases de prestigi n’elaboren) i a la Borgonya. La ratafia tradicional -esmentada per Stendhal- es feia amb cireres. Un personatge d’una novel·la seva es va enriquir amb aquesta ratafia de cireres.
El Diccionari Català Valencià Balear diu que la «Ratafia (vulg. ratassia) és un licor alcohòlic assaborat amb fruites o herbes aromàtiques; cast. Ratafía». A continuació cita uns textos de Jacint Verdaguer, Valeri Serra i Boldú i de Salvador Espriu. En diu que, segons Corominas, és un mot d'origen americà, importat a través del francès. Ratassia es diu a Ponent i a Andorra, i és una variant onomàstica.
El Diccionari dels aliments de l’Institut Català del Consum (Generalitat de Catalunya,1993) diu que la ratafia és una «beguda alcohòlica elaborada bàsicament amb nous verdes, el sabor de la qual pot completar-se amb altres plantes aromàtiques. La seva graduació alcohòlica final és compresa entre 25 i 29 graus, si bé hi ha una ratafia catalana lleugera de graduació alcohòlica inferior a 23 graus». Xavier Rull (Diccionari del vi) diu que és «un licor elaborat generalment amb maceració de nous verdes amb altres components durant un mínim de dos mesos. Després ha d’envellir en bótes de fusta durant tres mesos més. Té entre 26º i 29º i un contingut de sucre entre 200 i 300 g/l». Joan Maria Romaní i Olivé (Diccionari del vi i del beure) diu que la «Ratafia, ratassia, ratacia» és un «licor dolç, popular i tradicional, aromatitzat amb diverses fruites i herbes (més de 80) entre les quals destaquen la canyella, la nou moscada, la pela de taronja, els ginebrons, la menta, la farigola, el saüc, la camamilla i les nous verdes (collides, si pot ser, la vigília de Sant Joan). Sant Joan és la data tradicional de l’elaboració de la ratafia». La llegenda en fa venir el nom del llatí rata fiat, brindis amb el qual se senyalava la ratificació dels acords. Jacint Verdaguer n’explica la llegenda, amb uns bisbes de les diòcesis de Girona i Osona reunits en concili en una masia.
Un cop collides les herbes -pels volts de Sant Joan, que és quan tenen més virtut-, es deixen emmusteir una mica. Fetes a trossets, es col.loquen amb les espècies, les peces de fruita i les baies en una garrafa amb aiguardent (o anís) i les peles de les nous verdes. Es remena, es tapa i es deixa quaranta dies a sol i serena, remenant-ho de tant en tant. Es cola i es deixa que reposi un parell de mesos més. A partir d’aquest moment ja es pot consumir.
Actualment també es fan tes i infusions de ratafia. L’empresa Tegust, de la Bisbal d'Empordà, en fa una d’excel·lent.
