Des de molt petit, Lluís Bosch Martí (Girona, 1941), a més de dibuixar i de pintar, ha llegit i ha passejat per la seva ciutat. I aquestes lectures i aquest contacte amb el carrer han estat, al cap i a la fi, factors determinants en la seva obra com a artista-pintor amb una llarga trajectòria, els inicis de la qual mostra ara en l’exposició Lluís Bosch Martí. L’etapa jove d’un pintor de 80 anys, que han organitzat els Amics del Museu d’Art de Girona i que es pot visitar fins el 18 de juliol a l’Espai 22, al carrer Hortes. Hi ha peces de Bosch Martí datades entre mitjans de la dècada de 1950 i finals de la de 1960, en algunes de les quals ja hi ha latent una càrrega social que a partir dels anys 70 esclataria en l’obra més compromesa de l’artista, que arrencaria el 1969 amb el mural de l’església de Palau Sator, que seria destruït aquell mateix any per un escamot dels anomenats Guerrilleros de Cristo Rey, que a més van agredir el muralista i el rector de la parròquia.

2 Una vista de la Girona antiga pintada per Bosch Martí el 1964. |

Abans d’arribar a aquesta seva etapa més compromesa políticament i socialment, amb un predomini dels murals, els gravats i els collages, Bosch Martí (que també escriu i és col·laborador de Diari de Girona) havia dibuixat i pintat molt, des que era un nen. I encara més a partir que, amb dotze anys, va deixar l’escola: «Jo mai no he tingut cap càmera fotogràfica, però ja de petit, quan sortia a passejar per a ciutat, portava sempre un bloc en el qual anava dibuixant allò que anava trobant i que em cridava l’atenció; sobretot els personatges que hi havia al carrer, que dibuixava en aquell mateix moment, i moltes vegades d’esquenes». De fet, a l’exposició s’hi mostren alguns d’aquests dibuixos, arrencats dels blocs que l’artista encara conservava intactes després de tantes dècades, i agrupats i emmarcats per a l’ocasió.

3 Un visitant a l’exposició organitzada pels Amics del Museu d’Art de Girona davant de dibuixos de Bosch Martí de personatges gironins de la dècada de 1960, com ara un transportista o un grup de mainada de Torre Gironella. |

A més d’aquests dibuixos, a l’exposició de l’Espai 22 hi ha aquarel·les, pintures a l’oli, treballs amb carbó i tinta xinesa, etc. que mostren personatges de la Girona de l’època: venedors i clients de mercats, escombriaires, transportistes, mainada dels afores, vells parant el sol, aprenents de l’estudi del pintor Isidre Vicens (amb el qual Bosch Martí es va formar durant cinc anys)... També hi ha persones identificades amb nom i cognoms, com el pare de l’artista («era viatjant i es deia que ell i l’advocat i polític Alberto de Quintana Vergés eren les persones més elegants de Girona»), el seu germà, o l’historiador Josep Clara, que també va assistir a l’estudi d’Isidre Vicens. I a més, paisatges de la ciutat, els cavalls que hi havia als mercats, detalls del Barri Vell i de la Catedral...

4 Venedors i compradors en un mercat de Girona, un dels escenaris preferits del jove artista Bosch Martí. 5 Cavalls vistos també en algun mercat. 6 Dibuixos de personatges gironins d’un dels molts blocs que va arribar a fer servir Lluís Bosch Martí, agrupats i emmarcats per a l’exposició.

«Sempre he estat un artista figuratiu-expressionista, mai no m’ha agradat l’experimentació, sinó que he preferit mostrar la realitat amb un to crític, de denúncia, i també amb un punt de sàtira, que m’agrada». Lluís Bosch Martí dona aquesta resposta quan se li demana com veu, des dels seus 80 anys (els va complir l’1 de maig) l’obra d’aquell Lluís Bosch Martí tan jove. El que sí que ha canviat molt, afegeix, és Girona: «Jo sempre he passejat molt per Girona, he sovintejat els mercats, i abans hi trobaves cavalls, gent asseguda parant el sol, gent parlant... Ara no veuràs ni un sol cavall. Hi ha molts cotxes, molts patinets, i tothom que veus pel carrer va parlant pel mòbil».

text

Lluís Bosch Martí va ser un nen que «amb set anys ja llegia Emilio Salgari, Jules Verne, Zane Grey...». Ell mateix, assegura, es va anar formant la pròpia biblioteca amb «els llibres de segona que mà que anava comprant cada setmana als mercats que hi havia a la ciutat». També li agradava molt pintar i dibuixar, i quan va deixar l’escola als 12 anys, a més de treballar en diverses botigues, va continuar llegint, va continuar pintant, i es va formar amb Isidre Vicens. I quan va tornar del servei militar, que va fer voluntari, ja es va dedicar plenament a l’art, tant en la faceta creativa com, força anys més tard, en la docent.

Alfons Petit

Ell mateix es qualifica en el seu currículum com a «pintor, muralista, professor de plàstica infantil, historiador amateur, crític d’art, articulista i activista cultural i social». Ha format part de diverses entitats artístiques, ciutadanes i polítiques, com ara Estampa Popular, l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, el Grup Praxis 75, el Comitè per la Pau i el Desarmament, associacions de veïns, etc. I al marge de la seva trajectòria d’artista, ha fet classes de plàstica infantil en centres escolars com La Salle, Verd, Bruguera, Taialà, Masmitjà i Annexa Joan Puigbert, i ha escrit i escriu articles per a Diari de Girona i altres mitjans.

Precisament al Diari de Girona, en un article publicat el passat 8 de juny amb el títol «Escalfant motors per a una futura antològica», Bosch Martí explicava que «el passat 1 de maig vaig fer 80 anys. Es pot dir que des que anava als Maristes de la Mercè sempre he dibuixat i pintat. En aquella època, em vaig fer famós entre els companys pels dibuixos que feia de batalles, primer de les guerres mundials i després de la de Corea, imitant els còmics d’Hazañas Bélicas, que a finals dels quaranta i principis dels cinquanta es varen fer tan populars entre els joves de la meva generació, unes vinyetes elaborades per dibuixants tan extraordinaris com ara en Guillermo Sánchez Boix, més conegut com Boixcar».

En aquell article, Bosch Martí afegia que «amb el temps, la meva passió malaltissa per la lectura va fer que els meus herois anessin canviant i deixessin de ser soldats alemanys o americans, per passar a ser combatents vietnamites o d’altres països que es jugaven la vida per implantar el socialisme arreu del planeta. Va ser així com, en plena dictadura, em vaig posar al costat dels pàries de la terra, convertint-me en un humanista lliurepensador d’idees socialistes-internacionalistes (...) És aquest compromís social el que ha fet que la meva tasca com a artista pintor sempre hagi estat lligada a les meves idees. Així vaig posar el meu art al servei de la llibertat».

Però això va ser en una fase posterior a la que mostra l’exposició organitzada pels Amics del Museu d’Art, que per a l’artista és «un tast suculent que vol introduir els gironins amants de l’art a la meva obra més primerenca, que, ben segur, tindrà continuïtat amb la mostra de diferents col·leccions de diverses èpoques que penso anar presentant en distintes exposicions, que s’haurien d’anar realitzant en les propers mesos, amb la idea de culminar aquest procés amb una antològica».

Eudald Camps, crític d’art de Diari de Girona, va escriure l’any 2013 un text sobre Lluís Bosch Martí, titulat «La pintura que incomoda», que té molt a veure amb el que es pot conèixer sobre l’artista visitant l’exposició de l’Espai 22: «Bosch Martí, en primer lloc, encara avui segueix essent una mica aquell marrec que, com ell mateix explica, sotjava furtivament els personatges que transitaven per la Girona corsecada dels anys cinquanta del segle passat, homenots anònims -abans dels ‘homenots’ de Pla- que als ulls del jove artista apareixien d’esquenes, plenament ocupats com estaven en l’ofici de viure; segueix essent, també, el mateix adolescent que descobria fascinat la pintura dels postimpressionistes francesos a l’estudi de l’Isidre Vicens -els poderosos volums de Cezanne, els gest abrandat de Van Gogh, els colors primitius de Gauguin- i que feia amistat amb personalitats com la dels Colomer, Marquès o Escuder; i segueix essent, en darrera instància, aquell àvid lector que amb només vint anys ja coneixia a bastament la literatura del malaguanyat Stefan Zweig -com Benjamin, es va llevar la vida eclipsat per l’auge del nazisme- o que se submergia en els volums de L’Home i la Terra de Reclus com en una pica baptismal, és a dir, per a ressorgir-ne transfigurat en algú addicte a resseguir totes les geografies humanes que es desplegaven pel seu entorn».