Llers s’estén formant el típic poble de l’Alt Empordà, un grup de cases agrupades al voltant d’un campanar d’església, uns pocs bars oberts i la torre d’un antic castell al darrere. Oliveres, ametllers, parets de pedra, un gran bosc que amaga un rosari d’antigues masies. El Pirineu com a teló de fons.
A només sis quilòmetres al nord-est de Figueres, capital de la comarca de l’Alt Empordà, la tramuntana acostuma a arribar-hi als 100 quilòmetres per hora. Potser és per aquest vent que ho enrareix tot que la localitat ha estat vinculada des de fa segles a una famosa llegenda sobre les bruixes. Es diu que a les nits d’hivern els xiulets de la tramuntana conviden les bruixes a sortir dels seus amagatalls i a crear el pànic.
La veritat és que les bruixes sempre han ocupat la imatge de Llers. Hi ha un equip femení de futbol anomenat «les bruixes de Llers». Hi ha una fira de la bruixa al juny (23 i 24), on la gent de la vila es disfressa de bruixa. La imatge d’una bruixa amb la seva escombra, en una paret, dóna la benvinguda al poble. Les bruixes de Llers és un poemari publicat el 1924 per Carles Fages de Climent, amb il·lustracions de Salvador Dalí i pròleg de Ventura Gassol.
Però Llers té molta més història enllà de les bruixes, encara que tot sembli recaure en la seva òrbita. Poble documentat des del segle X, va tenir el seu màxim esplendor en l’Edat Mitjana, quan va arribar a disposar de terres i castells. Més tard patiria les atrocitats de la Guerra Civil. Quan aquesta va acabar es van fer explotar les tones de pólvora que s’emmagatzemaven a la seva església, destrossant així gran part del nucli urbà. Llavors molta gent se’n va anar. I des de llavors va lidiar amb l’abandonament, com altres pobles de la zona.
Freqüència Paranormal
Al poble de les bruixes em trobaré amb el grup de recerca anomenat Freqüència Paranormal. Per això he vingut a Llers, a una suposada casa embruixada, l’anomenada «casa de la bruixa», on es diu que es produeixen fenòmens paranormals i que s’hi ha presenciat un poltergeist (un suposat fenomen parapsicològic que es manifestaria mitjançant sorolls o moviments d’objectes). Es tracta d’una antiga masia abandonada on es realitzen rituals satànics. Hi anirem aquella mateixa nit.
Faig les meves investigacions prèvies. Tothom es coneix a Llers, i fins i tot sap per quines mans han passat les principals masies de poble. La casa en qüestió ha estat propietat d’un francès. Els veïns més ancians recorden l’home de quan ells eren nens, de manera que es tracta de més de setanta anys enrere. Aquest francès estava casat amb una jove que era mestra de l’altre costat de la frontera. Criaven gallines i tenien també una casa al poble. La parella va morir anys enrere, però abans va vendre la finca a una família que, als noranta, va comprar parcel·les a Llers i va començar a construir. Avui el futur d’aquella masia és el del turisme rural, encara que la COVID hagi aturat les obres i la finca es trobi abandonada.
Diuen que els fets paranormals estan associats a tragèdies. Però cap veí recorda cap tragèdia en concret lligada a aquella finca, ni a aquella família.
Can Surrelles, el bar de poble, sembla sortit de la dècada dels vuitanta. Un Fliper, un billar, la ràdio amb els clàssics de l’època. El cap d’un enorme senglar que penja en una paret sobre una cartellera on s’apunten els socis de el Club de Caça per a la propera sortida. L’única cosa del present és una pantalla plana amb futbol. Al carrer es veuen passar camionetes amb gossos, fang a les llantes, senyal que la gent habita les finques. Allà em trobo amb els integrants de Freqüència Paranormal.
Al grup hi ha una parella, Silvia Tresserras (Olot, 1969) i Carlos Cabaño (Girona, 1975), més María José Pereira (Figueres, 1972) i José Garrido (Sant Joan les Fonts, 1970). Formen el grup des de fa tres anys i diuen que moltes vegades no han tingut sort amb els periodistes. Que de vegades s’han rigut d’ells i els han tractat de frikis. Vénen d’explicar històries en una ràdio empordanesa i encara que s’hi dediquin, no semblen massa entusiasmats amb tornar a la casa embruixada de nit. Sílvia Tresserras adverteix que no es pot esmentar el nom de la masia, ni la ubicació exacta. «Es convertiria en pelegrinatge dels curiosos que aviat destrossen el lloc», comenta.
Diu Tresserras que sempre s’ha dedicat al paranormal. «Encara que no comences a creure de veritat fins que presencies un exorcisme. Això és el que et canvia. El que et treu els dubtes «. «Molta gent percep coses, però les s’aparta de la ment», diu Carlos Cabaño. «El que no té explicació, no té cabuda». Com a periodista que sóc, em trobo a l’extrem oposat, l’escèptic, el d’aquell no creu en res.
Pel que fa a la investigació de «la casa de la bruixa», diu Tresserras que són investigacions en les quals es van assabentant de coses amb comptagotes, llargues en el temps. I que passaran anys fins que sàpiguen què va passar en realitat en aquella masia.
Pugem a una vella camioneta Ford 4x4. Ens és fàcil arribar a on hem d’anar. Llers ja és un poble apartat, proper a la frontera. I el lloc on ens dirigim es troba en ple bosc.
L’asfalt s’esgota i comença un camí de cabres. És de nit i la llum dels focus s’obre pas amb prou feines entre una vegetació que tanca cada vegada més el camí. Estacionem en algun punt imprecís. A la distància, gràcies a la llum de la lluna, es veu el perfil d’una construcció. Sílvia Tresserras diu que si crec en alguna cosa que m’hi aferri. Ara. Ella, que porta anys fent investigacions sobre successos paranormals, sembla de veritat espantada. Que un dels que t’acompanyen tingui aquesta por tan real i palpable, fa replantejar el que un està fent allà. Diu que és possible, si l’activitat és molt alta, que no pugui entrar. Però entre els tres estan d’acord que l’activitat aquella nit no serà gran cosa. Fa molt que no hi van i els llocs com aquell, l’anomenada «casa de la bruixa», es carreguen amb la gent que s’anima a entrar-hi. «Nosaltres som la seva bateria», diu José Garrido.
La masia és antiga i es troba en ruïnes. Hi ha la possibilitat, fins i tot, que es tracti d’una construcció edificada sobre les ruïnes d’un poble ibèric, o d’origen grec o romà. Per allà passava la via romana que durant l’Edat Mitjana va ser anomenada «el camí del Francès».
Pugem per una escala. A la primer habitació un soroll genera l’alarma. És un ploc-ploc-ploc repetitiu. Les llanternes il·luminen un ratpenat enorme que sobrevola la llum.
Un «poltergeist» aterridor
Diu José Garrido que si hagués vist abans els vídeos no hagués entrat. M’he estat informant de les llegendes, però he passat per alt els vídeos que el grup ha pujat a YouTube. Sóc dels periodistes als quals els youtubers no els cauen simpàtics. Garrido me’ls ensenya. No crec que sigui el millor lloc ni el millor moment. Els vídeos, que ensenyen l’acció d’un poltergeist, són aterridors, tot i que qualsevol podria objectar que estan editats. Passa que els han filmat amb l’última visita que van fer amb un mitjà nacional, i no és possible la mentida. A més de que tots els components de el grup són gent seriosa, compromesa amb la veritat.
En el primer vídeo es veu la ouija. Garrido ha jugat a la ouija allà mateix, amb María José Pereira. El seu punter es mou com posseït. En el segon vídeo es veu una nina enmig d’una de les sales de la casa. La nina mou el cap. És mínim, el moviment, però es veu amb total claredat. Ens trobem just a sala on la nina va ser «posseïda».
La masia és en veritat enorme, inabastable, plena de passadissos. Hi ha roba i escombraries per tot arreu i no és difícil imaginar que estigui plena de rosegadors. Es veuen restes de mobiliari en formes molt estranyes, com si fessin equilibri sobre algunes de les seves potes. Les enfiladisses irrompen per les finestres. Hi ha restes del que sembla haver estat un local nocturn. Una barra. Inscripcions que detallen el lloc d’un vídeo club.
Garrido diu que no estan les coses com fa dos mesos, l’última vegada que hi van anar. Potser ocupes o gent que hi fa rituals satànics. «És perillós fer aquestes coses a la nit», diu. «No només pels suposats esperits, sinó perquè a més hi ha la possibilitat de trobar delinqüents, ocupes, gent xunga i que et pugui passar alguna cosa».
