La indústria tèxtil és la segona més contaminant del planeta, només per darrere de l’extracció de petroli, segons l’ONU. La seva contribució a la degradació del medi ambient es va accelerar de manera descontrolada des de la generalització del «fast fashion», el concepte modern de fabricar roba massiva, basat en l’«usar i llençar» que impulsen les grans marques.

No obstant això, la roba no només és un gran agent contaminador del planeta, sinó que perjudica directament qui la vesteix, a través de la seva composició química, sovint tòxica, i que li atorga propietats generalment prescindibles. En aquest reportatge s’exposen set agents diferents molt presents en les peces que poden adquirir-se en qualsevol botiga o cadena coneguda.

El formaldehid és un químic molt emprat com a aprest per a la roba, és a dir, per evitar que les peces s’arruguin. A més de la indústria tèxtil, està molt present en els cosmètics, els productes d’higiene o els domèstics i, per la seva acció antimicrobiana, també té aplicació industrial o en el sector sanitari.

No obstant això, és una de les causes més comunes de dermatitis de contacte al·lèrgica, per cert, cronificada en el temps, davant de la dificultat per evitar el formaldehid a causa de la seva estesa distribució al llarg dels anys.

«Aquest és un agent que no està unit a les fibres, està dipositat damunt de la roba. Llavors, quan suem, quan portem la roba, per fricció aquest formaldehid pot passar [a la pell]. Com se sap, han posat un límit a aquest compost», explica Joaquim Rovira, investigador del Laboratori de Toxicologia i Salut Mediambiental de la Universitat Rovira i Virgili, centrat ara en l’estudi Early Clothes sobre tòxics a la roba premamà i infantil.

«En els resultats preliminars, la majoria de la roba de premamà i de nounat contenien valors més alts als permesos», explica.

El formaldehid pot desprendre’s de la roba i volatilitzar-se, de manera que pot ser respirat. «Imagina’t una bufanda que portem en contacte amb el nas. L’estem inhalant, i el formaldehid és un conegut cancerigen», apunta Rovira.

D’altra banda, els metalls pesants són altres materials assidus en el vestuari. Un d’ells és l’antimoni, un metal·loide emprat en la fabricació de peces de polièster, la fibra sintètica amb la qual es confecciona ja el 60% de la roba, segons Greenpeace. És també el material principal de les samarretes tècniques i esportives.

«L’antimoni s’utilitza com un catalitzador per fabricar les tires de plàstic. Es pot desprendre de la roba i pot ser absorbit per la pell», apunta Rovira, que sosté, sobre la base de resultats preliminars, que la pell pot absorbir entre el 20% i el 30% de l’antimoni al contacte amb els tèxtils. El triòxid d’antimoni està catalogat per l’Agència Internacional de Recerca del Càncer (IARC) com a probable cancerígen.

A més dels seus efectes perjudicials per a la salut, és un dels grans enemics del medi ambient, a causa de les emissions contaminants que produeix durant la seva fabricació i els residus que deixa, abans i després d’estar en ús. «Una sola peça allibera fins a un milió de fibres microplàstiques en un sol rentat», alerta l’informe «Destinació zero» de Greenpeace, que considera aquest material com el «taló d’Aquil·les de la moda ràpida».

Una altra propietat molt buscada en la industrial tèxtil a causa de la seva gran acceptació entre els consumidors és la capacitat de neutralitzar la mala olor. Per a això s’usen nanopartícules de plata i micropartícules d’òxid de titani. Són agents antibacterians que «maten» els bacteris».

«El que fa mala olor no és la nostra suor, és el creixement de microorganismes en un teixit xopat amb la nostra suor. Si aquestes nanopartícules migren sobre la nostra pell poden danyar la nostra microflora autòctona i deixar despoblada la nostra pell perquè vinguin uns altres microorganismes, que sí que són patògens, que poden provocar infeccions», continua l’investigador.

D’altra banda, en els outfits més comuns es poden trobar plastificants, això és, substàncies agregades a les peces sintètiques per fer-les més suaus i flexibles. «Molts d’ells són disruptors endocrins, que interfereixen en el nostre sistema hormonal. Aquests additius del plàstic poden migrar sobre la pell, ser absorbits i entrar en el nostre cos», adverteix Joaquim Rovira.

Una altra substància química perillosa habitual són els retardants de flama, útils per a evitar la combustió de la peça, però perniciosos per a la salut. «Molts són cancerígens, no es degraden. Amb el temps, es van acumulant en els nostres cossos, provocant infinitat de potencials malalties». De fet, Greenpeace els inclou entre les seves onze substàncies tòxiques a eliminar del vestuari, concretament els bromats i clorats.

La setena substància química, entre les identificades al Laboratori de Toxicologia i Salut Mediambiental de la Universitat Rovira i Virgili, són els perfluorats o PFC, compostos amb propietats impermeables i antiadherents que eviten la desagradable taca d’oli i repel·leixen l’aigua. «S’està veient que s’acumulen en el cos i que provoquen en el fetus i la gestant que neixin nens amb baix pes, amb problemes al ronyó...». Un estudi publicat a la revista Human Reproduction els relaciona amb dificultat de les dones per quedar-se embarassades.

imprescindibles?

És 100% necessari que una samarreta d’esport neutralitzi la mala olor? Probablement no, però sí que és vital que uns llençols d’un hospital de cremats tinguin propietats antibacterianes. Per això, segons Rovira, la reflexió sobre les múltiples propietats guanyades a la roba no consisteix en si són prescindibles o no, sinó si són adequades a l’ús de la peça.

Un tractament de nanopartícules de plata pot marcar la diferència per a un pacient amb ferides obertes davant del risc d’infecció, però si la intenció és sortir a córrer, una samarreta de cotó és més que suficient.

«És la situació absurda a la qual hem arribat com a societat. Posa additius, posa coses per tenir unes propietats que potser no són imprescindibles per al nostre ús, per a les persones especialitzades sí, però per a un ciutadà del carrer potser no tant», opina Joaquim Rovira, preocupat per la quantitat de peces analitzades amb presència de compostos perillosos per sobre dels límits legislats. «Una vegada exposat a un cancerígen és comprar loteria. Vas comprant tiquets i no saps si et tocarà o no», adverteix.