El proper divendres 30 de juliol farà cent anys que nasqué, a Ribes de Freser (Ripollès), Joan Triadú Font (1921-2010), una de les personalitats més rellevants del món cultural, lingüístic i pedagògic català de les últimes dècades i que enguany és objecte de commemoració per part de la Generalitat de Catalunya. Dels diferents vessants de la seva figura polièdrica, també del personal i familiar, en parlem en aquesta entrevista amb el seu fill, Joaquim Triadú Vila-Abadal (Barcelona, 1959), que s’incorporà, el febrer de 2017, a Mediapro-Imagina en un càrrec directiu. Abans, havia exercit com a advocat i havia desenvolupat tasques de responsabilitat en l’administració, un període que culminà el 7 de febrer de l’any 2000, en ser nomenat conseller de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.
Què representa la celebració de l’Any Joan Triadú per a la família? Ara, amb la commemoració del centenari del naixement, t’adones, per boca de molta gent diferent, de com ha estat un personatge que ha deixat empremta. I el que és més important: ens assenyala la ruta a seguir, sense defallir. Anant al terreny personal haig de dir que ell, a més de professor, era el director de l’escola on jo estudiava i, per tant, vivia de prop la seva tasca docent, per bé que no era tan conscient de la dimensió social que ell adquiria en aquest terreny o en d’altres. D’adolescent, aquesta dimensió més pública del pare ja era molt més present en la nostra vida i ho vivíem com un fet quotidià més. Alguns cops l’acompanyava en les seves anades per Catalunya o l’estranger.
Com està anant l’Any Triadú? Com s’està concretant? Bé, tot i les dificultats causades per la pandèmia. Hem arrencat ja dues exposicions itinerants (la literària i la pedagògica) i, a la tardor, n’arrencarà una altra sobre el seu activisme cultural. Es fan conferències i actes en moltes poblacions de Catalunya, però m’agradaria ressaltar tres moments que, a ell, n’estic convençut, li haurien fet una especial il·lusió de poder viure: el 75è aniversari del Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs; els homenatges a Ribes de Freser, els propers 30 i 31 de juliol, i el fet de ser el personatge del curs 2021/2022 a les escoles Thau, que ell va fundar el 1963. Abans i després hi haurà molta activitat impulsada per gent entusiasta, entitats com Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans, ajuntaments d’arreu del país... i la pròpia Generalitat de Catalunya.
Era fill de terres gironines: de Ribes de Freser. Els seus pares i avis eren originaris de la Garrotxa i vivien a pagès, però la pobresa i la falta de perspectives els van fer anar a raure a la Colònia Tèxtil de Can Recolons de Ribes per treballar a la fàbrica. I ell va néixer allí, el 30 de juliol de 1921.
La vida i l’obra del seu pare és indissociable de la seva esposa, Pilar Vila-Abadal. La meva mare venia d’una extracció social molt diferent de la del meu pare, el qual era fill d’obrers que van viure la major part de la vida com a porters de fàbrica. Ella era filla d’un metge i propietari rural a Osona i altres indrets, però ambdós compartien inquietuds culturals, patriòtiques i religioses. La meva mare va estar sempre molt influïda pel pensament del seu pare, Lluís Vila d’Abadal, que, tot i morir jove de mort natural, li va deixar una forta empremta. Un home de conviccions catalanistes i cristianes profundes, demòcrata i defensor de la república, i que sofrí la persecució tant de la FAI com dels franquistes. Aquestes conviccions compartides i l’amor que es professaven superaven qualsevol distanciament social.
Quins són els primers records que li venen al cap en relació amb la seva infantesa? Els d’haver estat un nen feliç en un entorn cultural que jo creia normal. Després vaig veure que érem una rara avis enmig d’un paisatge social de llengua i cultura imposades. Jo sempre he anat a l’escola mixta i en català, des del 1964. A casa tenia llibres i revistes per a infants en català. Fins i tot, discos. I anava a les matinals de teatre infantil/juvenil al Romea. Aquesta no era la situació «normal» per a la major part de la societat, però gràcies a l’esforç de persones com el meu pare, amb el temps, va acabar essent normal.
El seu pare fou una persona clau en la recuperació de la llengua catalana després de la guerra. El meu pare, conjuntament amb altres joves, va voler construir ponts entre els protagonistes culturals d’abans de la guerra i les noves generacions. D’aquesta manera van néixer iniciatives com el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs (1944) o la clandestina revista Ariel (1946).
A les seves memòries defensa que el XX fou un «segle d’or» per a la cultura catalana... Sí, ell sempre va defensar que, tot i les turbulències del segle XX i la falta de llibertats, la cultura catalana mai no havia tingut un gruix de qualitat tan gran. Tampoc una extensió en àmbits i en disciplines tan diversos. En cap dels segles immediatament anteriors, el català i la cultura catalana no havien tingut la qualitat i la solidesa que van adquirir en el XX. I era aquest impuls el que la societat havia d’aprofitar per a intentar fer de la llengua i la cultura catalanes un fenomen permanent i irreversible a casa nostra. I, a parer meu, encara som lluny de tenir-lo. Però, com el meu pare, preocupat i ocupat, ens cal ser optimistes. Si el 1944 van agafar el relleu a la gent de l’exili en condicions molt més difícils que no pas avui, ara nosaltres no els podem fallar. Persistirem.
Quin grau d’optimisme creu que tindria avui, tant a nivell de país com de llengua i cultura? Crec que una persona que es dedica a l’ensenyament, a educar les noves fornades de ciutadans que tindran el protagonisme la segona part del segle XXI, no pot ser res més que optimista. Si el mestre sap enllaçar les generacions en aquesta voluntat, pacífica i constructiva, de persistir en la voluntat de ser, tot essent un sol poble, ben segur que ens en sortirem. Fixi’s que no cerquem res més que el que tenen la major part de llengües i cultures europees: un espai lliure per a viure en plenitud i amb respecte mutu.
La mirada del seu pare, quant a la dimensió cultural, lingüística i nacional, tenia ben present tots els territoris de parla catalana... Sí, la prova és que quan el 1968 va impulsar les Festes Fabra, que van durar 25 anys, ho va fer portant-les a tots els territoris de parla catalana, fins i tot a l’Alguer. La seva presència en premis literaris al País Valencià (Premis Octubre) o a Andorra (Premi Carlemany) en són altres exemples, o bé haver acollit el 1960, a casa seva, un jove Baltasar Porcel, que aterrava a Barcelona procedent d’una Mallorca que ja li quedava petita.
Conreà moltes facetes al llarg de la seva existència, però la primera amb què l’associem és amb la de «pedagog». Anem ben encaminats, oi? Sí, ell va descobrir de molt jove la vocació de mestre. Era la seva professió, però, sobretot, la seva vocació. S’inicià als 16 anys donant classes a l’Institut Ferrer i Guàrdia de Granollers. Arran de la Guerra Civil, les escoles i instituts es van quedar sense mestres masculins perquè aquests anaven al front, i van convocar oposicions per als qui havien acabat el batxillerat.
Quins eren els seus referents pedagògics? Ell, en tots els seus escrits i conferències, se sentia hereu i seguidor de personalitats cabdals de la pedagogia catalana com Flos i Calcat, Alexandre Galí, Pau Vila, Artur Martorell i tants d’altres l’obra dels quals quedà estroncada per la guerra civil. Als anys seixanta del segle passat, però, diverses iniciatives socials varen reprendre el fil creant un estol d’escoles que va donar continuïtat a aquesta fecunda tradició educativa pròpia del país.
Fou director general de la Institució Cultural del CIC, entitat que creà l’Escola Thau Barcelona l’any 1963 i l’Escola Thau Sant Cugat l’any 1996. Aquesta és, de segur, la seva gran obra pedagògica i és el llegat que ens ha deixat: la creació de les escoles Thau de Barcelona i Sant Cugat del Vallès: escoles laiques, però d’humanisme cristià (la thau és la darrera lletra de l’alfabet hebreu i és com signava sant Francesc d’Assis, patró de les escoles). Són escoles sense ànim de lucre. Existeixen per la voluntat dels pares de dur-hi els seus fills. Són eminentment catalanes en llengua i continguts, però obertes al món, com ho demostra el fet que els alumnes hi estudien català, castellà, anglès i francès de forma obligatòria, i també es poden introduir en el llenguatge musical, igualment molt important, ja que Virtèlia (escola de música) forma part de la Institució Cultural del CIC. L’arquitectura i la manera d’aprendre a través de la incorporació d’eines que permetin a l’alumne un creixement integral com a ciutadà i com a persona amb capacitat de pensar i prendre decisions per ell mateix, són fruit de la filosofia que va inculcar Joan Triadú a tots els educands i que han fet de Thau un exemple d’èxit. No va voler mai caure en un elitisme excloent i socialment pervers o en el nihilisme mandrós de pensar que l’educació no resoldrà els problemes del món. Ell defensava que buscar l’excel·lència i fer les coses com si fos el darrer dia acaben donant fruits i no hi ha millor lloc que l’escola per a començar a practicar-ho.
Hem parlat de la faceta pedagògica de Triadú, però ens agradaria que ens digués algunes coses d’altres facetes seves, com ara la d’escriptor. Ell va destacar com a articulista: va col·laborar durant molts anys en diverses publicacions, com l’Avui o Serra d’Or, entre d’altres, on desenvolupava una narrativa en prosa de gran qualitat literària (articles que van ser recollits en diversos llibres); com a poeta, va publicar un llibre de poesia, Endimió, però una crítica, segons ell, encertada, de Carles Riba li va fer abandonar aquesta línia literària; com a prosista, va escriure llibres de prosa com El Collsacabra, Llegir com viure... El seu dietari Dies de Memòria (1938-1940) i Memòries d’un Segle d’Or; com a traductor, va traduir de l’anglès 40 Sonets de Shakespeare o del grec clàssic Les Olímpiques de Píndar...
Ens parli també de la de crític literari. Aquesta activitat de crític és la que ell va començar a modelar des de ben jove, ja des de l’aparició d’Ariel i, sobretot, gràcies a la seva estada a la Universitat de Liverpool com a lector (1948-1950), quan llegeix molt i enfila la redacció de les antologies de poesia catalana i de contistes, que es publiquen el 1951. A partir d’aquí el converteixen, tant els escriptors crítics amb la tria d’autors com els defensors del seu lliure criteri, en un referent de la crítica literària, no sols d’autors catalans sinó també d’autors en altres llengües que ell dominava (anglès, francès o italià).
I de la de promotor cultural. Una de les obsessions de Joan Triadú era situar la cultura catalana en el mateix nivell de valor i projecció que podien tenir cultures tan importants i tan pròximes com la castellana, la francesa o la italiana. Amb el benentès que el nombre de parlants no havia de ser una excusa per no exigir-nos el màxim quant a qualitat i varietat de l’activitat cultural. Per això ell va participar en activitats tan diverses com el teatre a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, els Jocs Florals a l’exili, Òmnium Cultural, el Congrés de Cultura Catalana, les Festes Fabra o el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, entre moltes altres iniciatives.
Jordi Manent, comissari de l’exposició que realitzarà l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre el Joan Triadú activista cultural, en reivindica, també, la condició de formador de quadres... És evident que, avui, bona part dels protagonistes a Catalunya del món cultural, artístic, científic, sanitari... han tingut el meu pare com a referent per haver estudiat en les escoles on ell va deixar empremta
Quins fruits voldria que deixés l’Any Triadú? Sobretot que quedés el missatge que moltes dones i homes d’aquest país, al llarg de la història, quan tot ens venia a la contra i el futur era del tot incert, han sabut rebel·lar-se des de la intel·ligència, la constància, la mà esquerra i la generositat en contra del fatalisme mandrós del «no hi ha res a fer, no ens en sortirem». I que el ciment que aguanta aquest conglomerat tan divers en pensaments i actituds que és la Catalunya del segle XX i XXI és la seva llengua i la seva cultura, que hem de defensar per sobre de tot. «Només amb la llengua ens sobreviurem», deia el meu pare.
El 30 de juliol és el dia del centenari del seu naixement... Sí, i ens fa molta il·lusió veure com Ribes de Freser s’ha bolcat en la celebració. Esperem que sigui un dia de feliç retrobament i de comunió entre els vilatans i el meu pare, com ha estat sempre. Ell sempre dugué Ribes al cor i hi anava sovint, sempre que la salut i la feina li ho permetien. Sempre per visitar l’escola. I guardava una bona amistat amb les directores i un magnífic record dels professors i alumnes. Poques vegades se’l va veure tan feliç com quan van inaugurar el SES que portava el seu nom. Desitgem que aquesta denominació tingui continuïtat en el futur de la reordenació escolar de Ribes. Tot plegat és -i hauria de ser- un homenatge no sols a Joan Triadú sinó, principalment, a la tasca de generacions de mestres i professors de la vila de Ribes que han fet seva la frase de quan feia de mestre a Granollers en plena adolescència: «A dins de classe soc feliç». Tota una declaració de principis que acabava amb una altra frase que també va escriure amb només 16 anys: «Al mestre li cal una condició: estimar l’escola i estimar els infants». Quin gran lema per a una escola!
