A la tardor del 1802, Anne Marie Tussaud, de cognom de soltera Grosholtz, va creuar el canal de la Mànega a bord del Kingfisher en companyia del seu fill gran, François, i d’un parell de baguls plens de caps. No eren uns caps qualssevol. Curosament encoixinades i embalades, a l’equipatge de la senyora Tussaud hi viatjaven les testes d’alguns dels personatges que havien marcat la turbulenta història de França en l’últim quart de segle, els anys de l’enciclopedisme, la revolució i el terror. Voltaire, Benjamin Franklin, Lluís XVI, Jean-Paul Marat, Maximilien Robespierre, Napoleon Bonaparte... Caps que van canviar el món i que la diminuta Marie havia reproduït en cera a partir de motlles d’escaiola que ella mateixa havia fet a tan distingits cavallers (alguns no s’hi van poder negar perquè llavors ja havien lliurat la seva ànima a Déu, per així dir). Caps il·lustres sobre els quals, amb els anys, es va construir l’imperi de Madame Tussaud, el major museu de figures de cera del món, una atracció turística de primer ordre que avui compta amb 25 seus repartides per altres tantes ciutats de quatre continents.

2 Bust de Maria Antonieta realitzat a partir de la màscara mortuòria de la reina que en va fer Madame Tussaud. |

La història de com la petita Anne Marie Grosholtz, una òrfena alsaciana amb una infància que hauria fet plorar a Dickens, va esdevenir Madame Tussaud, reina dels caps tallats i emperadriu de la cera, l’explica, amb gràcia inigualable, l’escriptor i il·lustrador anglès Edward Carey a Little (Blackie Books), una novel·la biogràfica amb rerefons històric que es llegeix com un conte de fades. «Madame Tussaud sempre m’ha semblat com la protagonista d’un relat folklòric, un personatge d’una pintura de Brueghel -explica Carey des d’Austin, Texas, on resideix-. La seva és una història de supervivència, la d’una persona en aparença insignificant que travessa una sèrie d’esdeveniments extraordinaris i sagnants».

3 Bust en cera de Maximilien Robespierre elaborat també per Madame Tussaud. 4 Edward Carey, autor de «Little», el llibre que recrea la vida de Marie Grosholtz-Madame Tussaud.

L’autor no té inconvenient a admetre que, tot i la ingent tasca de documentació que va portar a terme durant els 15 anys que li va ocupar l’escriptura de el llibre, Little manté una relació una mica relaxada amb els fets reals. «És una novel·la, no un manual d’història», subratlla. Carey esgrimeix en defensa seva que l’autobiografia que Marie Tussaud va escriure el 1838 (en una reveladora tercera persona) és tan plena de mistificacions i dades exagerades o errònies que es pot prendre com una invitació a «omplir les llacunes tirant d’imaginació».

Una artista de la decapitació

Anne Marie Grosholtz va néixer en un poblet d’Alsàcia l’1 de desembre del 1761 i amb prou feines va conèixer el seu pare, un soldat alemany que va morir com a conseqüència de les terribles ferides que va patir en la Guerra dels Set Anys. Empesa per la pena i la misèria, la seva mare va trobar feina a Berna com a majordoma de Philippe Curtius, un excèntric metge suís especialitzat en fer reproduccions en cera de les diferents parts de el cos humà per a l’estudi anatòmic. Sense possibilitat de ser escolaritzada per la seva doble condició de pobre i estrangera, Marie va quedar relegada al paper de criada des de molt curta edat, però amb la seva serietat i el seu afany d’aprendre es va guanyar la confiança del doctor Curtius, que li va permetre accedir al seu taller com a ajudant i li va ensenyar a modelar.

Reis i criminals

Quan el 1769 (o 1765, segons altres versions) Curtius es va instal·lar a París per dedicar-se exclusivament a les figures de cera, la petita Marie el va acompanyar (si ho va fer amb la seva mare o si aquesta ja havia mort per llavors és també objecte de controvèrsia). El Gabinet de Retrats en Cera del Doctor Curtius aviat es va convertir en una de les atraccions més populars de la capital francesa i va arribar a tenir dues seus: una, dedicada a les personalitats més insignes, al Palais Royal, i una altra, que albergava figures de cèlebres criminals de l’època, al Boulevard du Temple. Dos salons en els quals, com adverteix sagaçment Carey, els privilegis quedaven abolits i s’aniquilaven les classes. «¿En quin altre lloc podria un captaire acostar-se a un rei o un mediocre tocar a un geni?».

En aquests agitats anys previs a la revolució, Marie es va encarregar de reproduir els caps de Voltaire, Jean-Jacques Rousseau i Franklin, entre molts altres. En les seves memòries, assegura que també va ser contractada com a professora de modelatge de la princesa Isabel, germana menor del rei Lluís XVI, i que va viure diversos anys a Versalles, circumstància de la qual no n’existeix cap registre més enllà del seu poc fiable testimoni. A Little, Edward Carey opta per donar veracitat al seu relat. «Com a narrador, em sembla molt més interessant creure-ho, encara que no n’hi hagi proves. També sosté en la seva autobiografia que Isabel i ella eren gairebé idèntiques i, quan el vaig llegir, vaig pensar: ‘Aquí està Marie Tussaud amb una altra de les seves històries fantàstiques’. Però després vaig veure un retrat d’Isabel i va ser tota una commoció: eren veritablement molt semblants!».

El 12 de juliol del 1789, una multitud va irrompre al Gabinet Curtius del Palais Royal i es va endur els bustos de cera del destituït ministre de Finances Jacques Necker i del duc d’Orleans per utilitzar-los com a estendards en les mobilitzacions contra l’imminent cop d’Estat conservador recolzat per les tropes realistes. Aquí es va veure ja que els caps tallats tindrien un paper protagonista en la revolució. Dos dies després, rodaven les testes del marquès de Launay, governador de la presó de la Bastilla, i de Jacques de Flesselles, prebost dels mercaders de París. Els dos caps, inserits en sengles piques, van ser portats fins al museu de Curtius per obtenir-ne una reproducció en cera abans que es descomponguessin. L’encarregada de la macabra feina va ser Marie Grosholtz. En els anys següents li n’encomanarien molts més.

Per les mans de l’alsaciana van passar, entre altres, els caps tallats de Lluís XVI i Maria Antonieta. La testa de Marat, almenys, continuava enganxada al cos quan Marie li va fer un motlle d’escaiola poques hores després que Charlotte Corday apunyalés el líder del terror jacobí a la banyera. La de Robespierre, en canvi, sí que li va arribar netament seccionada després de passar per la guillotina. Un cas ben diferent va ser el de Napoleó, el cap del qual Marie va poder duplicar en vida del seu propietari gràcies a la intercessió de Josefina de Beauharnais, amb qui havia compartit captiveri a la presó de Carmes, recloses totes dues durant diversos mesos pels seus passats vincles amb la família reial.

El poder dels ninots

A la mort de Curtius, el 1794, Marie Grosholtz va heretar el negoci amb totes les seves figures. Poc després, va cometre la imprudència de casar-se amb François Tussaud, un inútil malgastador que li va donar un cognom i dos fills i que, a canvi, va dilapidar bona part del seu patrimoni. Abans de perdre-ho tot, Marie va empaquetar els seus millors caps i el 1802 va tocar el dos cap a Anglaterra, on es va guanyar la vida amb una exposició itinerant que reproduïa en cera els truculents i molt importants esdeveniments que havien tingut lloc a l’altra banda del Canal. «La Revolució Francesa en 3-D», com apunta Edward Carey. «Madame Tussaud -continua- era molt conscient del poder dels seus terribles i meravellosos ninots i de les històries que explicaven. I a més tenia un olfacte increïble per als negocis».

El 1835, Marie i els seus dos fills van obrir a Londres, al número 58 de Baker Street , la primera seu permanent de la col·lecció de figures de Madame Tussaud. La diminuta alsaciana va morir mentre dormia el 16 d’abril del 1850. En els seus últims anys de vida es va negar a posar per a un daguerreotip, de manera que el retrat més precís que es conserva de Marie és la rèplica de cera que ella mateixa es va fer el 1842 i que encara avui s’exhibeix a la seu principal del museu Madame Tussauds, a Marylebone Road. Un lloc que, malgrat el seu aparent anacronisme, manté intacte el seu poder d’atracció gairebé dos segles després de la seva inauguració.

«Les figures de cera poden haver passat de moda -reflexiona Carey-, però la fama, no. Ni la infàmia. I hi ha alguna cosa fascinant, i paorosa alhora, en aquesta possibilitat que ofereix el museu d’estar tan a prop de personatges cèlebres, de trencar les barreres de la fama. D’alternar amb Einstein com si fos el teu oncle Ernest o de tafanejar en les fosses nasals de la reina Isabel II. Si ho penses, és una cosa... revolucionària».