El 5 de juliol del 1996, n’acaba de fer 25 anys, el naixement d’una ovella es va convertir en una de les fites més importants de la ciència contemporània. L’animal, batejat com Dolly en honor a l’emblemàtica cantant «country», era el fruit de dècades de recerca i molts intents fallits. Havia nascut el primer mamífer clonat a partir d’una cèl·lula adulta d’un altre animal; un èxit comparable amb l’arrencada de la carrera espacial o el florir de les ciències computacionals. Set mesos més tard, el 24 de febrer de 1997, els seus creadors van anunciar la seva existència i, d’un moment a l’altre, el bel de Dolly va fer la volta a el món. La seva imatge va acaparar portades, va obrir informatius de televisió i va protagonitzar un dels debats més efervescents del moment. Un quart de segle més tard, la pregunta és: Què va ser de tot allò?
«Encara que sembli que va ser tot un èxit, la història de Dolly és la història d’un fracàs. Un fracàs del qual hem après moltíssim», resumeix la genetista Gemma Marfany, catedràtica de la Universitat de Barcelona i Ciberer. El naixement del primer mamífer clonat, explica, «va suposar un punt d’inflexió en la ciència perquè, a diferència dels experiments en granotes, mostrava que aquesta tecnologia era aplicable a éssers molt semblants a nosaltres». Per això mateix, la història d’aquesta ovella va transcendir molt més enllà dels laboratoris i va començar a suscitar una infinitat de preguntes, pors i esperances sobre el futur d’aquestes eines. «Molts creien que la clonació seria una cosa tan assequible que fins i tot existia la por que algú clonés Hitler», rememora Marfany.
El debat despertat per Dolly va aconseguir convertir la ciència i la bioètica en temes de portada. I de la mateixa manera que passa ara amb la pandèmia de COVID-19, van ser molts els científics que van començar a divulgar per explicar què estava passant (i què no). «El naixement de Dolly va ser una de les fites més importants de la biologia del segle XX. Vam veure que era possible generar un ésser viu complet a partir d’una cèl·lula, però també vam veure que era una cosa complicadíssima. Es van fer proves en gairebé 300 embrions i només va funcionar en un», explica el biotecnòleg Lluís Montoliu, investigador del Centre Nacional de Biotecnologia i president del Comitè de Bioètica del CSIC.
«Un altre dels grans problemes de Dolly va ser que la seva estadística era molt complicada. Com que només teníem un exemplar, era molt complicat entendre si el que li passava es devia a la seva condició de clon o no», afegeix Montoliu. Quan, per exemple, es va descobrir que l’animal tenia els telòmers més curts de l’esperable, es va especular amb què els clons sumaven la seva edat biològica amb la de l’animal primigeni. El mateix va passar quan l’animal, amb tot just set anys, va morir a causa d’un càncer pulmonar. ¿Eren aquestes característiques un efecte indesitjat de la clonació o només van formar part de la història de Dolly? «Hi ha moltes preguntes difícils de respondre perquè a partir d’un sol individu no podem universalitzar gairebé res», comenta Montoliu.
febre i fracàs dels clons
Dolly va despertar una veritable «febre» dels clons. La comunitat científica va seguir investigant aquesta possibilitat però, a mesura que avançaven els experiments, es confirmava que l’eficàcia del mètode rondava l’1%. Va caldre esperar 21 anys després del naixement de Dolly per veure la següent gran fita de la clonació. El gener de l’any 2018, un equip de científics de l’Acadèmia Xinesa de Ciències va anunciar la següent gran fita en la història de la clonació: el naixement dels primers clons de macaco. Però fins i tot després d’aquesta història d’èxit la moralitat seguia sent el fracàs de la tècnica de clonació. Massa cara i massa complicada per ser factible a llarg termini.
«La clonació en si va resultar ser un fracàs, però va obrir molts altres camins molt prometedors. Com els estudis sobre cèl·lules mares, medicina regenerativa i organoides », reflexiona Marfany. 25 anys després del naixement de Dolly, l’enginyeria genètica ha abandonat el somni dels clons per centrar-se en reptes molt més específics.
A Espanya, sense anar més lluny, la investigadora Núria Montserrat, de l’IBEC, estudia com generar minironyons a partir de cèl·lules mare perquè, al seu torn, aquests organoides puguin utilitzar-se per testar fàrmacs. També avança a passos de gegant la investigació amb les «tisores genètiques» Crispr, que planteja des de la possibilitat de canviar el rumb de malalties fins ara incurables fins a crear plantes més resistents a l’assot de la crisi climàtica.
Les lliçons de Dolly
El somni dels clons, mentrestant, ha quedat relegat en l’imaginari col·lectiu com un símbol d’extravagància a l’abast de pocs. Fa uns anys, per exemple, l’actriu Barbra Streisand va revelar que els seus dos gossos, Miss Scarlett i Miss Violet, eren clons de la seva ja morta mascota Samantha. La celebrity va explicar que, tot i invertir 50.000 dòlars en la clonació de les seves mascotes, el caràcter dels clons no tenia res a veure amb el del seu primer gos. I això, a manera de lliçó, va recordar que la genètica no ho és tot. I que encara que existeixin dos animals genèticament idèntics, hi ha molts factors que depenen més de l’ambient que de l’ADN.
«Si alguna cosa hem après de Dolly és una lliçó d’humilitat i prudència. En ciència, per més esperançadors que siguin els resultats, no podem vendre la pell de l’ós abans de caçar-lo. Cal ser cautelosos perquè de la teoria a la pràctica hi ha un llarg camí», conclou Montoliu. «És meravellós pensar tot el que hem après del fracàs de Dolly. En el fons, vam aprendre molt d’on ens vam equivocar. I que bonic és pensar en tots els camins alternatius que hem pres a partir d’aquest experiment», comenta Marfany, com a exemple que, per paradoxal que pugui semblar, la ciència també progressa a força d’errors.
