Jaume Fàbrega (Vilavenut, 1948) ha combinat la saviesa popular amb l’ús de les noves tecnologies per confegir el seu últim Llibre, 100 refranys sobre el menjar i el beure (Cossetània), un treball que porta com a subtítol «La saviesa popular a taula». «Molts dels refranys que apareixen al llibre procedeixen dels meus records d’infància al Pla de l’Estany, però és cert que també n’hi ha d’originaris d’altres zones dels Països Catalans que me’ls han facilitat persones d’allà amb les quals m’he posat en contacte a través de les xarxes socials». Va ser precisament també amb una consulta popular a través de les xarxes socials com es va elegir el subtítol abans esmentat per a aquest llibre, que s’afegeix als més de setanta que ja ha publicat el gastrònom, historiador i escriptor, col·laborador de Diari de Girona.

2 El gastrònom Jaume Fàbrega, a la llibreria Geli de Girona. F | ANIOL RESCLOSA

«En podia haver posat més de 500, de refranys, al llibre, perquè el tema del menjar i el beure és dels que donen més joc en aquest camp, però la xifra de 100 queda bé per a un llibre com aquest», apuntava aquesta setmana Jaume Fàbrega a l’hora d’explicar la gènesi d’aquest nou treball: «Molts refranys els recordo de casa, de petit, de la meva àvia, com aquell que fa ‘Rinc que l’enrinc, entre cames el tinc; com més el remeno, més bonic el tinc’, que malgrat la seva connotació sexual es refereix a l’allioli, i que també és present al País Valencià».

3 Portada del llibre «100 refranys sobre el menjar i el beure. La saviesa popular a taula» (Cossetània).

Jaume Fàbrega considera «molt útil» aquest format de «100 refranys» (ja havia elaborat per a la mateixa col·lecció «De cent en cent» un llibre amb els 100 plats indispensables de la cuina catalana) i més en un moment en el qual, segons ell, «els refranys tornen a estar de moda, la gent en parla, i si fan referència al menjar encara més. Malgrat que, per desgràcia, no se’n generen de nous».

Tots els refranys presents al volum, assegura Fàbrega, «són populars, i a més n’hi ha de procedents de totes les àrees dels Països Catalans, fins i tot de l’Alguer: «La nora mala no dona coc a la sogra, hi diuen, una dita que postil·la les males relacions entre les dues».

I entre tots aquests refranys, és clar, n’hi ha de moltes menes: «N’hi ha que els he hagut d’interpretar, perquè eren difícils d’entendre; n’hi ha que no volen dir gaire res, simplement busquen la rima (arròs covat, per al gat); n’hi ha que busquen la moralitat (a qui et dona un capó, dona-li la cuixa i l’aló); n’hi ha que alliçonen sobre la manera de comportar-se, a taula i a la vida en general (a taula, en els negocis i el joc es coneix el senyor); n’hi ha que es limiten a descriure algunes característiques del menjar en qüestió (nero, déntol i orada al forn són cosa preuada); n’hi ha que tenen una connotació sexual o romàntica (per a l’amor, el romaní: a qui no en té, li’n fa venir, i a qui en é l’hi fa fugir), n’hi ha que resulten molt evidents (de carbassa, ni poca ni massa), n’hi ha que fan referència a la manera de viure i menjar tradicionals (un pa a la post i cansalada al rebost)...». Fins i tot n’ha trobat un que en el text que l’acompanya (cada refrany va seguit per un comentari i una recepta relacionada) l’ha de contradir: «‘Pa clos, formatge ullat’ es refereix al fet que el pa i el formatge amb aquest aspecte són els millors. No obstant això, hem de dir que és una dita un poc contradictòria. És cert que l’autèntic pa de pagès és clos, atapeït, però el formatge tradicional de Catalunya es diu serrat precisament perquè és clos, sense ulls».

En la introducció del llibre, Jaume Fàbrega alerta també que hi ha refranys que tenen diverses versions o variants, tant al Principat com al País Valencià i les Balears, a l’Alguer o a la Catalunya del Nord». I en posa un exemple a partir d’una dita de l’àmbit del seu llibre i a més molt coneguda: «Per citar-ne només un, de caire alimentari -‘Qui canta a taula i riu al llit no té el seny gaire eixerit’-, n’he recollit diverses variants de cap a cap del nostre territori, així com a través de les xarxes socials on estic ficat. Esmentem-ne algunes: ‘Qui canta a taula i pixa al llit és pas gaire eixorit’ (Rosselló, també eixerit), ‘Qui canta a taula i riu al llit no té el seny gaire acomplit. ‘Qui crida a la taula i xiula al llit no té el cervell del tot complit’, ‘Qui dorm a taula o menja al llit no té el seny gaire sentit’, ‘Qui crida a taula i riu al llit no té el seny ben eixerit’, ‘Qui canta a taula i al llit no té el seny prou eixit’, ‘Qui xiula a taula i canta al llit no te seny ni de mosquit’, ‘Qui canta a taula i xiula al llit no té el seny ben sortit’, ‘Qui canta a taula i es pixa al llit no té el seny complit’, ‘Qui riu a taula i canta al llit té el sentit fugit’, Qui xiula a taula i es pixa al llit no té el seny gaire eixerit’, ‘Qui riu a taula i canta al llit té el sentit fugit’… A Itàlia, de forma similar, es diu: ‘Chi canta a tavola e ride nel letto è un matto perfetto’ (matto, ‘boig’)».

Com a exemple de la gran quantitat d’informació que inclou el llibre (com acostuma a ser habitual en els treballs de Jaume Fàbrega), reproduïm les primeres frases del primer capítol, dedicat a un refrany molt característic: «A la taula i al llit, al primer crit»: «Indica una norma de bon comportament, però també d’atenció a dues activitats fonamentals. Si ens fixem com mengen nens i joves, però també molts adults -incloent-hi polítics i gent famosa-, veurem que ignoren alguns dels principis més elementals de les maneres de taula, com l’ús del ganivet i altres coberts. El tema del tabac, sortosament, ja s’ha superat, però s’hi ha afegit un altre element addictiu i conflictiu: el telèfon mòbil.

Però la comensalitat -o la ‘convivialitat’, com es diu a França- i les seves normes són un reflex preciós de la societat i en mostren algunes de les característiques. Com diu Norbert Elias (The civilizing process), les normes de taula són tant el medi com el mitjà a través del qual la població s’acostuma a la convivència, és a dir, que és un important factor de civilització, d’adequació al medi social. Les bones maneres, la urbanitat -en definitiva, ‘l’usar bé de beure e menjar’, com va escriure Francesc Eiximenis al segle XIV- i el conjunt de regles que porten aparellades constitueixen una explicació visual i ritual dels rols socials, de la convivència o, simplement, un reflex de les normes socials». Una fondue de formatge és el plat que Fàbrega proposa en aquest capítol, un plat precisament que s’ha de menjar en una taula i compartint-lo.

Jaume Fàbrega assegura que la pandèmia del coronavirus li va aturar diversos projectes de nous llibres, però que en els últims mesos s’ha recuperat la feina i que té en marxa diversos projectes: «És curiós però s’han disparat les ofertes i m’han encarregat dos llibres, un sobre el bacallà i un altre sobre les conserves, se’n publicarà un altre aviat sobre la cuina d’Eivissa i Formentera, i també tinc en perspectiva un treball sobre receptes afrodisíaques».