Ara fa 76 anys que Hiroshima i els seus habitants van quedar difuminats en el no res per la primera explosió de fissió nuclear sobre una població indefensa. Feia pocs anys que Japó i Estats Units havien declarat la guerra, després de l’atac per part d’avions imperials a Pearl Harbour, illa de Oahu, Hawaii.
Algunes dades semblen indicar que el comandament americà sabia que la base seria atacada i no va fer res per impedir-ho. Així es va encetar una guerra que donaria a Amèrica el domini de l’est asiàtic si en sortia vencedora. Tal com va ser, després de la defensa numantina per part de l’exèrcit japonès dels arxipèlags irrellevants del Pacífic sota el seu domini, que costaren milers de vides per part dels dos contendents.
Semblava, o així ens ho digueren, que les illes que formen la nació del Japó no es rendirien mai. Lluitarien sense quarter fins l’últim soldat. Sense que es poguessin fer presoners. Doncs, abans de rendir-se, els nipons preferien quedar-se en carn picada per l’acció d’una bomba de mà, detonada a la mà. O per mitjà del ben conegut remei d’esbudellar-se.
Però abans del dia 6 d’agost de 1945, el Japó estava pràcticament vençut, sense cap mena d’infrastructura degut als bombarders americans, amb Tòquio recremat per un incendi similar al de Dresden, pràcticament sense exèrcit, ni marina, ni aviació, que podés oferir una resistència capaç d’aturar una invasió americana.
Els russos, recordem que en aquells temps eren aliats, estaven en condicions perfectes d’intervenir en el nord de l’arxipèlag nipó i els ianquis podien fàcilment envair les illes pel sud. Amb la capital i les ciutats grans arrasades, el que restava del país del sol ixent només hagués pogut resistir dèbilment uns quants dies.
El problema eren els soviètics, que suposadament aparentaven ser aliats, però de fet ja eren els enemics in pectore dels estrategues ianquis. Per més que els havien ajudat, els xinesos tampoc eren de fiar, doncs l’exèrcit popular del president Mao no acabava de fer el pes als americans (eren comunistes també i del morro fort). Tot això ara es veu en els embolics post Guerra Mundial II. Amb l’anàlisi dels renovats meandres i pífies modernes de la política dels Estats Units a Àsia.
En cap cas sembla ser que els ianquis volguessin el Japó transformat en un mirall tipus Alemanya dividida. Per això mateix tenien a mà la península de Corea, on finalitzada la Gran Guerra en podien començar una altra, que permetria gastar l’excedent de la baralla anterior i dividir un país a tocar del Japó i de la Xina. Una espècie de hot-dog asiàtic entre dos talls de pa d’arròs, l’un xinès, l’altre nipó.
Les illes del sol ixent les volien senceres. Un gran portaavions avarat sota la seva autoritat, reencarnada en la persona del general Mac Arthur, que va posar-se en el rol de conqueridor de la Gàl·lia, versió 1945, amb els japonesos fent el paper d’irreductibles gals i l’emperador nipó en el de Vercingetòrix. Diuen que quan va llegir el discurs de la rendició, Hirohito va parlar en un llenguatge que ningú entengué, tal era la distància que el mandatari tenia respecte dels seus súbdits. Que, dit de passada, morien per ell sense fer-se cabòries de cap tipus sobre la divinitat imperial.
El secret més ben guardat
En aquest context, els americans decidiren posar sobre el camp de batalla una de les dos bombes nuclears que havien preparat en el secret més ben guardat, a Los Álamos, sota l’anomenat projecte Manhattan, dirigit científicament per Robert Oppenheimer. Qui un temps després va caure en desgràcia amb l’ajut de un anticomunista visceral, que tenia ànsia per ser el pare de la bomba H, una bomba de fusió nuclear: l’hongarès Edward Teller, potser atiat amb l’enveja que devia tenir a Oppenheimer i l’obcecació d’esborrar del mapa a la URSS.
Mentre el científic il·lustrat que era Oppenheimer, doncs fou capaç de portar a la butxaca una cita del Bhagavad Gita, una part del Mahabharata, un poema èpic de l’Índia escrit en sànscrit, mentre contemplava l’explosió Trinity («Si en el cel sorgís la brillantor de mil sols, això s’assemblaria al resplendor d’Aquell que te la gran-ànima», Bhagavad Gita 11:12), Teller sembla ser que era un home corroït pel rancor i la misèria de ser un invàlid (un tramvia li havia massacrat un peu) i haver d’emigrar d’Hongria mercès a la gràcia de Stalin. Com sol passar, potser no era tan mala persona, tan mesquí com la història l’ha retratat.
El juliol de 1945, sota el nom de prova Trinity, es detonà el primer artefacte nuclear, prop d’Álamo Gordo, no molt lluny d’on el projecte Manhattan tenia els quarters. Així que, pràcticament un mes després, el giny atòmic va fer la seva presentació plena d’horror i devastació a Hiroshima. Tres dies més tard una altra bomba detonà a Nagasaki.
L’excusa, un xic inversemblant, per emprar la bomba sobre Hiroshima, i després a Nagasaki, va ser la ja mencionada de que els japonesos no es rendirien mai, per més accions de guerra convencionals que fossin portades a terme sense parar.
Val a dir que l’atac a Tòquio amb napalm, una ocurrència que després es va servir amb safata als pobres vietnamites, va provocar 100.000 víctimes mortals i la destrucció de la ciutat. Un amic japonès, que va viure de nen la guerra, em deia que ell va veure el resplendor de l’incendi de la ciutat a 30 quilometres estant.
A Hiroshima els morts no van ser tan nombrosos com a Tòquio, entre altres coses perquè la ciutat no era tan gran com la capital del Japó. Però entre morts i ferits se’n compten 135.000, un nombre significativament més gran que els habitants de la Girona capital d’ara. A Nagasaki el president Truman els va fer un regal semblant, tres dies després, però el nombre d’afectats fou molt menor, perquè un puig va fer de pantalla i va amorosir la radiació i l’ona de xoc de l’explosió.
Així va arrencar, amb dissort i una vergonyosa falta del més mínim senyal de seny i pietat envers els humans, l’anomenada era atòmica; però la massacre de la ciutat d’Hiroshima va començar molt abans. Potser atiada per la destrucció dels defensors de Xangai per part dels japonesos i el comportament cruelíssim de l’exèrcit imperial per tot Àsia. Encara més abans, amb els horrors dels bombardeigs de la població civil de la Pell de Brau a la guerra del 36. La ciutat de Guernica com a exemple capdavanter del que serien els bombardeigs de Londres, la revenja dels aliats sobre Anvers, que patiren moltes ciutats alemanyes, com Dresden, i la piconadora de l’aviació americana sobre les ciutats industrials japoneses.
Després d’Hiroshima, els soviètics i tots els demés quedaren bocabadats un temps. El període necessari per posar fil a l’agulla i repetir a cada contrada el fet apocalíptic d’Álamo Gordo i Trinity. A la postguerra, qualsevol que pogués refinar l’urani o el plutoni adequat, i tingués un cert grau de tecnologia avançada, va poder fer petar bombes atòmiques. De manera que als voltants dels anys 50-60 del segle passat varen explotar bombes atòmiques a terra, al mar, a l’aire i fins i tot no sé si a l’espai exterior. Doncs em sona que hi va haver la proposta d’activar una explosió nuclear a l’alçada dels cinturons de radiació de Van Allen, per veure què passava.
No cal estendre el relat a la fabricació d’aigua pesant i les explosions, de moment sempre portades a terme en llocs deserts, de les proves de bombes H o termonuclears. Només cal esmentar, anecdòticament l’accident mentre repostava a l’aire d’un bombarder nuclear a Palomares, Almeria, pels voltants del gener de 1966. Que va deixar, apart del ridícul bany del senyor Fraga al mar, tot un terreny altament contaminat amb material radioactiu. Fins i tot és perillós passejar-s’hi ara per ara. L’origen d’aquest problema és que una de les tres bombes que caigueren a la zona va escampar el material de la bomba atòmica de fissió, la que serveix per engegar, amb les altes temperatures i pressions associades a la mencionada bomba, la bomba d’hidrogen pròpiament dita.
L’avanç en computació electrònica ha fet que les proves reals d’armes atòmiques quedin obsoletes. Les explosions de veritat han estat suplantades per tècniques de simulació computacional cada vegada més realistes. La força de càlcul més gran, precisa i veloç dels ordinadors moderns ha acabat de fer la feina d’estalviar-nos la contaminació radioactiva que suposaren les dècades meravelloses de les explosions nuclears veritables. S’ha de dir ara que va ser el denigrat Teller qui també va treballar, amb i entre altres, en aquestes simulacions emprant les primitives màquines de càlcul dels anys 50.
Però no s’ha d’oblidar que el poder nuclear massiu de les potències nacionals d’avui dia és suficient, em penso, per deixar la Terra eixorca tres o quatre vegades, o més. Ni s’ha d’oblidar que el rellotge de la perdició (de la humanitat) està només a uns segons de mitjanit, del final dels temps, segons anàlisis del grup de savis que el posa a l’hora de tant en tant. La presència del president Trump el va fer avançar uns quants segons, sembla ser...
De barbaritat en barbaritat
Recordar Hiroshima és bo, si es recorden també d’un sol cop de pensament totes les barbaritats que s’han fet en nom d’un no acaba de copsar què. Primer l’enemic era el nazisme i el feixisme (molt abans la bruixeria i la heretgia), que es transformà en la lluita en contra del comunisme malvat. Un estadi que va donar per molt a dins i fora dels Estats Units, simplificant i deixant a banda les minúcies: Guerra de Corea, Maccarthisme, Guerra Freda i Guerra del Vietnam. Ara s’hi ha afegit l’amenaça xinesa, la russa, el terrorisme islàmic, i aneu a saber què s’inventaran per fer-nos el futur el més antipàtic possible.
Tenir un pensament pels volatilitzats per l’explosió de Hiroshima és bo, en aquests moments en el que sembla que no hi hagi res més important que el dia a dia. Acceptar que no hi ha res més vil que l’oblit i recordar els milions de persones de la URSS assassinades per les tropes alemanyes en la operació Barbarossa, també val la pena, van ser uns quaranta milions, un xic menys que tota la població espanyola d’ara. No cal dir que, potser, hem de pensar en els morts i torturats en els camps d’extermini hitlerians, no només jueus, però gitanos de tot arreu, activistes contra el règim, presoners de guerra, discapacitats, sacerdots,...
Es pot recomanar, per posar música a tots els horrors esmentats, escoltar el Quator pour la Fin des Temps d’Olivier Messiaen, una peça esglaiadora, composta a l’Stalag VIII-A de Görlitz, un camp de presoners de guerra alemany. La peça musical va ser estrenada allí mateix pel gener de 1941, interpretada sota la pluja per tres músics presoners del camp i Messiaen al piano, amb uns quants instruments trobats a les escombraries. El públic eren presos i guardes.
Els triturats per les bombes atòmiques a Hiroshima i Nagasaki ens han de crear uns quants pensaments molt especials també. Ens han de recordar el que podem esdevenir en qualsevol moment. Hem de tenir present en aquests pensaments, plens de dolor pels morts innocents d’ara farà 76 anys, l’instant en el que un oficial molt ben preparat, diplomat d’àngel de la mort amb galons i distintius, pugui acceptar i accepti manipular un interruptor o pitjar un botó, el primer.
I així soni el tret de sortida de la temporada de bolets atòmics a qualsevol racó de la Terra.
