Quan tenia tres anys, Joan Salter (Brussel·les, 1940) va estar tancada a la presó de Figueres. No en té records, d’aquells dies, però la seva mare li va explicar, anys més tard, que veïns de la ciutat els portaven menjar, i joguines per a la mainada, per mirar de fer més suportable la seva reclusió. La mare de Joan Salter va intentar entrar a l’Espanya franquista amb les seves dues filles per fugir de l’ocupació alemanya de França, i va ser arrestada a la frontera, en algun punt que no recorda de les comarques gironines. La mare i Joan, la filla petita, van acabar a la presó de Figueres, mentre que la germana gran va ser lliurada a un convent de monges. Era l’inici d’una història que acabaria portant Joan Salter als Estats Units amb una nova família, i que ara s’explica al Museu Imperial de la Guerra de Londres, en l’exposició Generacions: retrats de supervivents de l’Holocaust, que va ser inaugurada fa pocs dies.
Al costat del de Joan Salter, en aquesta mostra hi ha el testimoni de l’holandès Martin Stern, que va ser interrogat amb només cinc anys pels vincles del seu pare amb la resistència jueva contra el nazisme. O el de John Hajdu, que va haver de viure en una casa de Budapest amb una estrella groga a la porta i que més tard es va haver d’amagar amb la seva tia a l’armari de la casa d’uns veïns que no eren jueus.
Són algunes de les històries que s’amaguen al darrere de més d’una cinquantena de retrats a l’exposició Generacions: retrats de supervivents de l’Holocaust, que es pot visitar fins el 9 de gener al Museu Imperial de la Guerra de Londres, i en la qual també hi ha participat la duquessa de Cambridge, Kate Middleton, com a fotògrafa. Relats de persecució, condicions infrahumanes i pèrdua d’éssers estimats no només han marcat la vida dels supervivents, sinó que també han configurat la història familiar que els tocarà sostenir en les properes generacions. Per aquesta raó, la resta de la família dels supervivents també ha posat davant la lent de fotògrafs contemporanis de la Reial Societat Fotogràfica, un exercici al qual es va sumar la Duquessa de Cambridge, que no va dubtar a situar-se al darrere de la càmera i «anar més enllà de complir amb el deure» amb imatges a l’estil de la pintura de Vermeer, segons paraules del periodista Justin Cohen, impulsor de el projecte.
Amabilitat a Figueres
Joan Salter explicava el dia de la presentació de la mostra que els seus pares eren jueus polonesos que havien viscut molts anys a París, a França, i que van anar a Bèlgica quan els nazis van envair Polònia: «El meu pare pensava que Bèlgica es mantindria neutral. Vaig néixer en aquell país el febrer del 1940, i tenia només tres mesos quan els nazis van envair-lo». El seu pare va ser deportat però es va escapar i se’n va anar cap a París, ciutat a la qual també havia viatjat la mare de Joan Salter, amb ella i amb la seva altra fila, més gran: «Ens vam quedar a casa d’unes ties que estaven casades amb uns jueus francesos. En aquell moment dones i nens/es encara no eren un objectiu pels nazis... fins el juliol de 1942, que van començar a agafar també dones i mainada». Alertades del risc que corrien, «vam escapar clandestinament de la zona ocupada del nord de França cap a la zona de Vichy, on vam estar uns mesos fins que també van ocupar Vichy i tot França ja estava ocupada i controlada pels nazis».
La situació era cada cop més arriscada: «Van començar a deportar a tothom, dones i nens, sobretot jueus estrangers». I la seva mare se la va jugar: «Va aconseguir fugir travessant els Pirineus amb la meva germana i amb mi. Però ens van enganxar a la frontera... La policia espanyola ens va agafar però no tenien previst retornar-nos. A la meva germana la van posar en un convent i a mi em van portar amb la meva mare a la presó, a Figueres. Ella no va parlar mai gaire del que va passar però sempre deia que la gent local ens portava menjar i que els guàrdies de la presó eren molt amables amb nosaltres. Ens deixaven jugar durant el dia, la gent ens portava joguines...».
Joan Salter no recorda quan temps va passar a Figueres, però sí que sap com va sortir d’Espanya en un viatge que li canviaria la vida: «S’esperava que Espanya cauria perquè Franco era un aliat de Hitler. Estats Units va enviar un vaixell que va sortir de Lisboa per rescatar nens i nenes, però només agafaven menors de 15 anys. La meva mare ens va lliurar perquè des del seu entorn li van dir que no hi havia cap lloc més on anar, no hi havia una frontera més per creuar, la frontera era l’oceà. La meva mare ens va entregar i al juny del 1943 vam anar en vaixell fins als EUA. En tinc records borrosos, de ser al vaixell, però sense entendre el context».
Entre aquests records que no sap del cert si són un record o un somni, Joan Salter relata la trobada amb un submarí alemany: «Ho recordo com un somni, no tenia el context. Recordo estar a coberta, mirant l’oceà, que estava tranquil, molt molt en calma. El barco va parar perquè el submarí s’apropava. Recordo el pànic, estar molt espantats... Van venir, ens van mirar i van marxar. Sembla que van agafar algú en concret del vaixell a qui estaven buscant però ens van deixar a la resta».
Quan va arribar a Amèrica, a Joan Salter la van portar a un hospici fins que una família la va adoptar, li va canviar el nom i, en les seves pròpies paraules, va oblidar el seu passat fins que va complir set anys. «Em van explicar tota la història i que no era la seva filla biològica, que els meus pares de veritat havien estat a la guerra. Em van posar en un avió el 1947 i vaig viatjar a Londres a veure unes persones que estaven trencades i que jo no recordava. La meva mare no podia ni parlar sobre el tema. Tothom de la seva família havia mort, havien anat al camp i havien mort. El meu pare sí que m’explicava històries i aventures de saltar dels trens... però tot sonava ridícul, saps? No em sentia propera als meus pares... No pots reunir la família com si no hagués passat res».
Fins i tot ja tenien un idioma diferent, en aquell moment: «La llengua a casa amb la família, quan era petita, era el francès, però ja no el podia parlar perquè només havia après anglès, als Estats Units. No em puc imaginar què va suposar tot allò per a la meva mare, després de carregar-nos i protegir-nos entre les muntanyes... haver-se de separar de nosaltres».
Aquesta sensació de distància amb la família biològica va anar canviant amb el temps, a partir dels anys 80, quan el seu pare dels Estats Units va morir. «Vaig anar al seu enterrament i vaig decidir que havia d’aclarir qui era jo, la meva identitat. Vaig anar als arxius, vaig fer recerca i vaig trobar l’organització que ens va salvar. Vaig anar a la Creu Roja de Lisboa i vaig trobar la fotografia dels nens que havien sortit en el vaixell. Amb els anys vaig anar trobant més i més sobre tot el que havia passat a França. Al 2000, després que els meus pares haguessin mort, vaig anar a Polònia». Allà, va visitar els camps de Treblinka, on va morir la família de la seva mare, i Belzec, on va morir la del seu pare.
Ara, Joan Salter dedica el seu temps a la divulgació i a la memòria històrica perquè res torni a quedar en l’oblit.
La companyia del peluix
John Hajdu (1937, Hongria), un altre dels supervivents que protagonitzen la mostra, mira el seu retrat amb un petit osset de peluix a la mà, el mateix que el va acompanyar durant el periple de la seva infantesa, que va començar quan va haver d’abandonar la seva casa de Budapest per mudar-se a un edifici amb una estrella groga a la porta. «Vam viure a la casa amb estrella groga fins que els alemanys van venir i van agafar a totes les dones per dur-les a camps de concentració. La meva mare va anar a Mauthausen, a Àustria », relata, i afegeix que va sortir amb vida d’aquell centre, però amb seqüeles de salut física i mental.
«Jo vaig tenir sort perquè em van amagar, amb la meva tia, a l’armari d’uns veïns que no eren jueus. Això va salvar la meva vida. Quan vam sortir, no vam tenir més opció que mudar-nos al gueto », apunta, en referència a una zona restringida amb 290 edificis on vivien una vintena de persones en cada pis, amb «menjar bàsic», «res per beure» i «morts per tot arreu». «La vida allà era insuportable», conclou.
A Martin Stern (1938, Països Baixos) el va interrogar la policia secreta nazi després d’anar-lo a buscar a la seva petita escola prop del centre d’Amsterdam. Encara recorda com va empal·lidir la seva mestra quan ell va aixecar innocentment la seva mà davant dels homes que van irrompre a l’aula preguntant pel seu nom. «Això no era habitual per a un nen jueu tan petit. La raó era que havien detingut el meu pare en una granja que estava involucrada amb la resistència als nazis », assenyala l’ara octogenari. «El meu pare havia disparat a dos dels que el perseguien abans de detenir-lo. Crec que ens volien a mi i la meva germana (ella només tenia un any), per usar-nos contra el nostre pare».
