L ‘exposició «Peret Blanc de Beget», que es pot veure actualment al Museu Arqueològic de Banyoles, després que hagi passat per diverses poblacions catalanes, fa un homenatge a Pere Sala (1917-1993), considerat l’últim músic sense solfa del país. Però és molt més que això. Tot i que Peret Blanc va ser segurament el més virtuós i representatiu d’ells, la mostra es pot interpretar també com un homenatge a aquells músics que, sense estudis de solfa i compaginant-ho amb altres feines de pagès, duien música i alegria als racons més ocults de les muntanyes i les planes. Sense televisió, sense ràdio, sovint sense electricitat i per descomptat sense Internet, l’arribada del músic era sovint l’única estona d’esbarjo que tenien aquelles gents.
Amb el seu instrument a coll i anant a peu per pobles, ermites o masies, aquests músics eren els animadors de festes majors, festes petites, rosers, aplecs, casaments i, fins i tot, matances del porc. Tocaven d’oïda i, del que avui anomenem llenguatge musical (la solfa), només n’havien sentit a parlar, d’aquí el nom amb què són coneguts. Sols o fent duet (rarament feien tercet, només en algunes ocasions especials), i s’ocupaven de tota la música de la diada festiva: des del ball (el moment màxim de la vida social), fins a la cerimònia religiosa, passant per la cercavila, les sardanes i, si s’esqueia, el llevant de taula.
L'exposició -organitzada pel Museu Arqueològic de Banyoles, l’Ajuntament de Banyoles i Ethno Catalonia - Joventuts Musicals de Catalunya-, vol apropar-nos a un passat no tan llunyà com podríem pensar, quan els paisatges s’acompanyaven de masies plenes de vida, de gent i de bestiar. I de quan l’arribada del «music» -amb tònica a la segona síl·laba- era un dels moments cabdals de la festa: una ocasió perfecta per relacionar-se i ballar al voltant del so del violí, l'acordió i abans el sac de gemecs o el flabiol.
Peret blanc, un dels últims
La figura d'en Peret Blanc, considerat un dels últims músics tradicionals del país, és el fil conductor que ens apropa a aquella societat rural que s'extingia a mesura que els seus habitants marxaven a viles i ciutats, mentre les noves tecnologies de difusió musical anaven ocupant espais.
Segons relaten Josep Garcia i Miràngels (Grup de Recerca Folklòrica de la Garrotxa) i Albert Masssip (Càntut), en el treball Els darrers músics sense solfa de l’Alta Garrotxa, els Blanc van representar una autèntica nissaga de músics a l’Alta Garrotxa. «Si bé el músic de més renom va ser en Pere Sala i Solé, conegut com en Peret Blanc, ja el seu besavi, fill de Can Blanc de Pera (Oix), feia de pastor i tocava el flabiol. El seu fill (l’avi d’en Peret) ja no es va pas acontentar amb el flabiol i prou, i va aprendre a tocar el violí. Després va ser el seu pare, l’Agustí Sala, qui va agafar el relleu familiar també amb el violí», assenyalen.
Tal com ens recomanen a l’entrada de l’exposició que es pot veure a Banyoles, «en un món cada vegada més globalitzat i amb el perill d'oblidar, ignorar o menystenir el patrimoni musical més proper, potser ens cal fer una mirada enrere i plantejar-nos com podem ser una baula més en aquesta cadena de transmissió oral».
Els músics sense solfa -probablement no coneixien ni l’existència de la paraula «solfa»- deixaven per unes hores els matxos, les eines del camp, el taller o la barberia i, amb l’instrument a coll, anaven a peu fins allà on se’ls requeria, o millor dit, fins i tot fins allà on no se’ls requeria i tanmateix ghi eren benvinguts. El seu repertori, anava des de temes antics de la tradició oral fins a incorporacions modernes dels repertoris de les orquestres de ball o conjunts de la zona (en el cas de la Garrotxa i el Ripollès, conjunts com La Principal de Tortellà, La Principal de Camprodon, La Principal de la Garrotxa...); també del gramòfon i, més tard, de la ràdio, el tocadiscos, els cassets i la televisió: sardanes curtes i llargues, valsos, pericons, masurques, pasdobles, tangos, xotis, americanes, ranxeres... i temes del moment.
Amb el despoblament dels territoris de muntanya, l’arribada de nous mitjans de comunicació i la difusió musical de masses, es van anar reduint les ocasions de poder tocar arreu, fins que van desaparèixer pràcticament del tot. Com escrivia Esteve Puigmal «un dia a l’any, els gossos de Bestracà, del Madelom de Monars, Maians o Masmitjà, del Vaquer de Talaixà o de les masies dels tocoms de Lliurona i Bassegoda, de la Vall del Bac, de Bolòs o de Salarça lladraven en una hora determinada del matí, ja ben estès el sol; la mestressa sortia a fer-los callar i, en un instant, tota la família apareixien al pas de la porta. Era l’arribada del músic, un músic de la contrada: era el dia de l’aplec» (Alta Garrotxa: Aplecs i músics, i una esperança, 1961).
MÚSICS MENySTINGUTS
Inicialment, el músic sense solfa també va ser un objecte de burla i deslegitimació per part de determinades actituds més o menys acadèmiques, que minimitzaven l’interès i el valor de les pràctiques culturals vinculades a personatges com Peret Blanc de Beget. En una xerrada sobre aquests homes, Joaquim Rabaseda proposava una aproximació desapassionada a un perfil de músic que sovint ha estat col·locat als marges del pensament, ja sigui per menysvalorar-lo o per reivindicar-ne la puresa. Rabaseda incidia que la reflexió al voltant dels músics sense solfa serveix per repassar les transformacions socials de mitjans del segle XIX i principis del XX a partir del ball i l’entreteniment.
Eren músics que no havien gaudit de formació i, malgrat això, eren virtuosos i sensibles-. Però és quen a més, contribuïen a transmetre un patrimoni musical extraordinari. En Peret, per exemple era traginer, barber i pagès, però en acabar la jornada encara tenia esma per tocar. Ho feia d’oïda, i en una societat rural que, sense ell saber-ho -no ho sabien ni els que la conformaven-, s’anava extingint.
Peret Blanc va morir el 1993, i li va sobreviure encara el seu company Fonso de Lliurona, que l’acompanyava a l’acordió...quan li permetien les tasques de barber. Barber sense barberia, ja que afaitava a les cases de pagès els dies de festa. En Fonso va morir el 1997. Queden tots dos en el record, igual que tants altres que, sense saber solfa, portaven música a pagès.
