El 3 de setembre del 1974 va morir a Berga Aurora Bertrana a l’edat de 81 anys. Escriptora com el seu pare, Prudenci, i aventurera, ens va llegar algunes de les millors pàgines de literatura de viatges que es van redactar abans de la guerra. El segell Rata ha recuperat El Marroc sensual, fruit de l’encàrrec que li va fer el diari La Publicitat el 1936 per apropar la realitat del Marroc i l’ànima de la dona musulmana als lectors, en un viatge que va fer sola. Però en el llibre sobre els exploradors catalans que signen Joan de Déu Prats i Maria Padilla, la figura de Bertrana pren volada a través del viatge i l’estada de tres anys a la Polinèsia, que va narrar després en el volum Paradisos oceànics.

Bertrana, explica l’autor, «contemplava la natura com un fenomen viu, no com un marc, un paisatge o un decorat». La gironina va marxar el 1926 cap a l’altra punta del món amb el seu marit i s’hi va estar tres anys: encara que anés acompanyada, un viatge tan llunyà i la seva condició de dona emprenedora converteixen l’experiència en una exploració interior i exterior en tota regla. Un cop als mars del Sud, el seu desig era conèixer els maoris i la seva cultura, ja que, «segons el seu parer, els polinesis gaudien d’una civilització superior a la dels blancs, llevat de la ciència o la tècnica. I tenien una altra manera d’entendre la família i la moral». Qüestions com ara l’amor lliure haurien estat escandaloses a l’Europa de l’època.

L’any següent, Bertrana va publicar les memòries dels tres anys que va viure a la Polinèsia, un indret que de mica en mica va ser presa de curiosos i turistes que van pervertir algunes de les meravelles que hi havia trobat l’escriptora gironina. La guerra va ser un trasbals per a molta gent, i Aurora Bertrana es va haver d’exiliar a Suïssa. Després del cataclisme de la Segona Guerra Mundial, va anar a fer de voluntària en una missió humanitària al poble d’Etobon (França), on ja no hi quedaven homes.