En Nico té vint anys i va néixer en el camió d’un ensinistrador de ximpanzés, a València. El seu propietari el va apartar molt aviat de la mare per endur-se’l al seu domicili i entrenar-lo perquè aparegués a la televisió. L’any 2004, amb només tres anys, va arribar a la Fundació Mona de Riudellots de la Selva. Estava tan traumatitzat que es mossegava els dits de la mà esquerra i els va perdre. A més d’això, va arribar-hi amb la columna desviada i el crani deformat. Té la malaltia d’Arnold Chiari. És el primer i únic primat no humà que ha estat diagnosticat i tractat per aquesta malaltia, i això ha estat gràcies a la Fundació Mona, l’únic centre de recuperació de primats que existeix a Catalunya.
Aquesta entitat va posar-se en marxa el 2001 i enguany celebra el seu vintè aniversari recuperant ximpanzés i macacos maltractats i convertits en artistes de circ, de televisió, models de publicitat o, fins i tot, mascotes. Són molts els primats que, com en Nico, han estat allunyats de les seves mares i del seu entorn natural per convertir-se en «micos de fira».
L’any 1986, Espanya es va adherir a la Convenció sobre el Comerç Internacional d’Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestre (CITES) i tenir un primat de mascota o utilitzar-lo per al món de l’espectacle va esdevenir il·legal. Tot i això, els primats que van entrar a territori espanyol abans de la solidificació del conveni, continuen tenint permisos legals. De fet, la Fundació lluita dia rere dia per rescatar primats que tenen papers i viuen amb humans.
La co-responsable del Departament de Rescat i Rehabilitació de la Fundació Mona, Cristina Valsera, assenyala que reben trucades constantment, sigui de veïns o gent del poble, o bé d’organismes oficials com el Servei de Protecció de la Naturalesa (Seprona) o el Servei Oficial d’Inspecció, Vigilància i Regulació de Duanes (Soivre) per avisar de l’existència d’un primat en un domicili. En alguns casos, són els mateixos propietaris que fan l’avís, ja que s’adonen que l’animal no està bé o no se’n poden fer càrrec. Malgrat això, la Fundació no pot acollir-los a tots.
Per una banda, el fet que siguin legals complica el procés de rescat, ja que l’única regulació espanyola (CITES) no il·legalitza tenir primats anteriors al 1986. Valsera assenyala que l’única opció que tenen davant d’aquesta situació és «insistir» als propietaris que «per més que se’ls estimin, en una casa no estaran bé, ja que són animals socials i necessiten estar en companyia dels seus iguals». La Suzie és un exemple d’aquest cas. La ximpanzé, d’Alacant, va néixer a mitjans dels anys 70, fa cinc anys que viu sola i des d’en fa onze que l’entitat l’intenta recuperar. Tanmateix, aquest estiu han pogut convèncer els seus propietaris que la Fundació és el millor lloc on pot estar la ximpanzé.
Per l’altra, el Centre té una capacitat limitada i no pot rescatar tots els primats que es troben en perill. En aquests moments, hi habiten tres macacos (la Katy, la Pipa i en Tintín) i dotze ximpanzés (l’Àfrica, la Bea, en Bongo, la Cheeta, en Coco, en Juanito, en Marco, en Nico, en Tico, en Tom, en Víctor i la Waty). L’objectiu d’ara és trobar uns nous terrrenys per traslladar la fundació i ampliar-la. «La idea és poder ser la solució per a tots els monos que vagin sortint», sosté Valsera. De moment, cada vegada que apareix un nou primat per rescatar, es posen en contacte amb els dos altres únics centres d’Espanya que recuperen animals (un a Madrid i l’altre a Alacant) per veure si alguna entitat pot acollir-lo. «Cal anar ràpid, sinó, els animals desapareixen o moren», adverteixen des de Mona.
Un factor clau a tenir en compte a l’hora d’estudiar la inserció d’un nou primat és l’econòmic. La Fundació es finança a través de les activitats que es duen a terme per al públic, com les visites guiades i a les escoles, el màster de Primatologia que fa en conjunt amb la Universitat de Girona (UdG), i donacions de socis i padrins. També compta amb les captacions de fons de Mona UK, una entitat anglesa que va fundar una noia de Cambridge que va venir a Riudellots a fer de voluntària.
L’arribada a Mona
L’animal recuperat, una vegada ingressa al centre, viu un temps a les gàbies d’associació, un període que pot oscil·lar entre les dues setmanes i quatre o cinc anys. Valsera detalla que aquests tancats tenen una funció primordial, ja que sense ells, no es podria duu a terme la tasca més important: rescatar animals. Les gàbies serveixen perquè el nou primat s’adapti al menjar, a les noves rutines i als cuidadors. «N’hi ha que sempre els han alimentat de pasta i pizza i que no han menjat mai enciam ni pastanaga, i els hem d’acostumar», ressalta la cap de Rescat i Rehabilitació.
Una vegada ja s’ha realitzat aquesta feina, comencen les presentacions. D’un en un i de mica en mica, els diferents primats van visitant el nou integrant a la gàbia. «Si poséssim el nou primat directament amb tots els altres, tindria por de la gran instal·lació, ja que venen d’espais molt petits i, a més, el grup el podria matar», assenyala Valsera. En relació amb els ximpanzés, es distribueixen en dos grups: per un costat, els que tenen més conductes de ximpanzé i, per l’altre, els que han viscut més anys sols i aïllats i tenen més mancances socials.
«Animals trencats»
En Víctor va néixer en llibertat i va ser arrabassat de la seva mare quan era un nadó. El van vendre a una parella a França que el va tractar com un fill. Tenia la seva pròpia habitació, portava roba i bolquers, dinava a taula i celebrava l’aniversari amb tots els veïns humans. Va anar creixent i es va fer més rebel i, amb sis anys, el van castrar i el van tancar en una gàbia al jardí. Amb 14 anys es va escapar i el van deixar en un parc públic de Nancy, on hi ha una col·lecció d’animals exòtics. Allà van intentar fer la introducció amb dos ximpanzés, però no van poder i va viure sol fins als 24 anys. Va ser aleshores quan la Fundació el va rescatar, sense cap múscul, feble i amb pànic als altres ximpanzés. «Imagina’t viure sol durant deu anys, és clar que arriben amb problemes psicològics i amb traumes», lamenta Valsera. Ella mateixa explica que a la Fundació els deshumanitzen, ja que «com menys depenguin dels humans, millor estaran emocionalment a dins del grup».
Les cares que fan els primats en treballar són de pànic. «Quan al circ diuen que els agrada treballar i s’ho passen bé és mentida, quan un ximpanzé et té por t’ensenya les dents amb la dentadura closa i apretada, i és la cara que fan al circ i a les fotos». «Són animals trencats, si els deixéssim en llibertat es moririen. Com que ja no poden viure a la selva, intentem que la captivitat en què viuen sigui de cinc estrelles», defensa Valsera.
Rutines
Els ximpanzés dormen dotze hores, ja que són animals tropicals. Tot i això, s’adapten als horaris del clima mediterrani i a l’estiu passen més hores a l’exterior. Cada dia, quan s’aixequen, prenen un got gran de suc natural i una poma. Una vegada surten a fora, caminen per la instal·lació en busca d’aliments que els treballadors els han deixat. «Han de trobar el menjar, a la selva no hi ha menjadores», diu la co-responsable. Al migdia, també els tiren fruits secs o fruita per sobre la tanca i, a l’estiu, gelats naturals de fruites. Quan tornen a entrar als dormitoris al vespre, mengen la proteïna del dia, juntament amb un got de sopa. Els macacos segueixen la mateixa rutina però mengen en menys quantitat. L’espècie de macacos que recupera Mona és l’única que viu al nord d’Àfrica, per això s’adapta més bé al clima.
Altrament, s’esterilitza els macacos i es dona la pastilla anticonceptiva a les ximpanzés. «Aquí no criem, no volem fer més animals en captivitat. Tant de bo que d’aquí a 30 o 50 anys tanquem perquè ja no queden animals en captivitat i no n’haguem de rescatar més», desitja Valsega.
