«Dalí em va dir: ‘Jo treballaré amb tu però vull ser l’actor més ben pagat de Hollywood; vull 100.0000 dòlars per hora’». El cineasta i escriptor xilè Alejandro Jodorowsky (1929) resumeix d’aquesta manera la petició econòmica que li va fer l’artista figuerenc quan li va proposar participar en el seu projecte de portar al cinema la novel·la Dune (1965), de Frank Herbert, un dels grans clàssics de la literatura de ciència-ficció que acaba d’arribar de nou als cinemes de la mà del director canadenc Denis Villeneuve. Dalí hauria estat, en el projecte cancel·lat de Jodorowsky, l’emperador galàctic Shaddam IV, interpretat per José Ferrer en la versió de Dune que va dirigir David Lynch el 1984, i que en canvi no apareix al film de Villeneuve (tot i que es diu que sí que tindrà presència en la segona part de la pel·lícula, si finalment s’acaba rodant).
«Jo volia Dalí per ser l’emperador boig de la galàxia», comentava Jodorowsky en el documental Jodorowsky’s Dune (Frank Pavich, 2013), en el qual es detalla l’origen i el desenvolupament de l’ambiciós projecte que va intentar bastir el cineasta i escriptor, que es va frustrar per manca de finançament. «Dalí, per a nosaltres, era l’únic emperador possible, pel seu talent extraordinari, per la seva manera de parlar, pel seu lèxic», afegia en el mateix documental Michel Seydoux, productor del projecte de Jodorowsky. Tot seguit, Pavich incloïa en el seu treball unes imatges de Dalí afirmant en anglès, amb veu molt afectada, que «ningú no pot entendre la meva feina perquè ni jo mateix no la puc entendre. Dalí mai no ha entès una pintura de Dalí perquè Dalí només crea enigmes».
A mitjans de la dècada de 1970, Alejandro Jodorowsky (autor de films com Fando y Lis, El topo i La montaña sagrada, a més d’una gran quantitat de novel·les i còmics), va començar a treballar en l’adaptació al cinema de Dune (una novel·la que va obrir tota una saga). Era un projecte descomunal, per al qual Jodorowsky va comptar amb la col·laboració dels artistes Moebius i H.R.Giger (el creador de les criatures d’Alien); havia de tenir música de Pink Floyd i un repartiment d’actors impressionant, amb noms com els d’Orson Welles, Mick Jagger, David Carradine i... Salvador Dalí, que hi havia d’interpretar l’Emperador de la Galàxia (fins i tot es va arribar a dissenyar el vestuari que hauria d’haver portat l’artista empordanès, obra de Moebius, que també va elaborar més de 3.000 dibuixos que reproduïen escena a escena, pla a pla, la pel·lícula que el cineasta tenia al cap).
El film finalment no es va portar a terme, però Jodorowsky va deixar constància diverses vegades de la manera com havia negociat amb Dalí la seva participació en el projecte, i com havia estat la relació que havien mantingut tots dos en aquest procés, que es va iniciar a Nova York, va continuar a París i va culminar a Barcelona.
Per exemple, en un article de 2006 a la revista xilena Milenio: «Quan preparava el repartiment de la meva pel·lícula Dune (...), Salvador Dalí em va sotmetre a una angoixant prova. Jo volia que el pintor interpretés al dement Emperador de la Galàxia. Li va agradar la idea i, per ‘conèixer el talent d’aquest jovenet que creu poder dirigir a Dalí’, em va convidar a un sopar en un luxós restaurant de París. Em vaig veure assegut davant d’ell entre un seguici de dotze persones. A boca de canó, em va preguntar: ‘Quan Picasso i jo érem joves i anàvem a la platja, sempre en trepitjar la sorra trobàvem un rellotge, ¿vostè ha trobat alguna vegada a la platja un rellotge?’. Els aduladors de l’artista em van mirar amb somriures cruels. Jo tenia tot just uns segons per respondre. Si deia que havia trobat un rellotge, passaria per ser un pretensiós. Si deia que no n’havia trobat cap, passaria per un mediocre. No vaig pensar la resposta, em va arribar sola: ‘No he trobat cap rellotge però n’he perdut molts!’. Dalí va tossir, va deixar de parar atenció i es va posar a parlar amb la cort que l’acompanyava. Però al final del sopar em va dir: ‘Molt bé, signaré el contracte’. Després va afegir: ‘Vull ser l’actor més ben pagat del món: 100.000 dòlars l’hora’. Vaig modificar el guió: vaig inventar que l’Emperador tenia un robot idèntic a ell, amb pell de cera i que el representava, i vaig contractar Dalí per una hora: només apareixeria assegut en un laboratori manipulant botons per dirigir el seu robot».
Aquesta anècdota, i altres relacionades amb la possible participació de Dalí a Dune, ocupen uns vuit minuts del documental Jodorowsky’s Dune , en el qual a més de Jodorowsky i Seydoux també parla sobre l’artista figuerenc la cantant, model i actriu Amanda Lear (Saigon, 1939), una de les seves muses en aquella època.
Sis metres de pintura dedicats a un pet
Abans, però, el cineasta xilè comenta que «Dalí era una mica especial». I apunta que hi van coincidir per casualitat, a l’Hotel Saint Regis, una vegada que Jodorowsky i Seydoux van viatjar a Nova York: «Jo estava llegint un llibre sobre el tarot, vaig agafar la pàgina on hi havia el penjat, i li vaig escriure ‘vull veure’t perquè vull fer una pel·lícula amb tu’. A ell li va agradar aquesta manera d’invitar-lo, i va dir que ens veuríem, que m’esperaria al bar». Un bar amb una pintura que agradava a Dalí per un motiu especial: «El bar tenia un quadre de sis metres de llarg on hi havia un rei i nobles que semblava que per l’expressió de les seves cares i els gestos amb les mans, volien amagar alguna cosa. I Dalí em va dir: ‘M’encanta aquest lloc perquè hi ha sis metres de pintura dedicats a un pet’».
Jodorowsky continua explicant al documental que Dalí el va citar a París, i hi repeteix l’anècdota del sopar amb la seva «cort», els rellotges a la sorra, etc. I afegeix que es van citar de nou, ara a Barcelona.
Entre els membres d’aquella «cort» parisenca de Salvador Dalí hi havia Amanda Lear, que explica al documental que «sempre que l’anava a veure algú com Jodorowsky, Dalí era una mica ambigu, perquè hi tenia un cert respecte, però també gelosia». Segons la cantant i model, l’artista no sabia en aquell moment què era Dune, ni qui era Frank Herbert, una novel·la i un escriptor que a ella en canvi sí que li agradaven: «Jo li vaig explicar una mica qui era l’autor, i de què anava el llibre, i li vaig comentar que era una novel·la no només de ciència-ficció, sinó que hi havia filosofia, i en això ell sí que hi estava interessat».
«Amanda Lear em va tractar molt bé i es va fer la meva aliada perquè li vaig prometre un paper a la pel·lícula, el de la princesa Irulan», afirma Jodorowsky al documental. L’actriu i model també en parla, però més com si hagués estat una broma en una conversa informal sobre la pel·lícula entre diverses persones. Malgrat això, Amanda Lear apunta que Dalí sí que va fer altres peticions als responsables de la pel·lícula, al marge de les econòmiques: «Dalí va preguntar si podria tenir un helicòpter, perquè per a ell era el màxim, i li van dir que sí. També va demanar si a la pel·lícula hi podria haver una girafa en flames, i li van dir que també: la girafa, i elefants, i el que tu vulguis...». I efectivament, en un dels més de 3.000 dibuixos que va fer Moebius per detallar com seria la pel·lícula, escena a escena, pla a pla, hi ha un moment en el qual hi apareix una girafa.
«Amanda Lear em va dir que anés amb compte perquè Dalí era destructiu, i si em deia que sí ho faria tot per destruir la pel·lícula», afegeix Jodorowsky en el documental, encara que no explica cap actuació de l’artista en aquest sentit. Al contrari, explica com li va fer descobrir l’obra de H.R. Giger, com van negociar el salari de Dalí, com el cineasta va idear un robot amb al rostre del pintor per reduir la seva presència al film i per tant els diners que li pagarien, i com van pactar que aquest robot acabaria al Teatre-Museu de Figueres.
Però el robot no hi és, al museu, perquè la pel·lícula no es va rodar mai a causa del seu pressupost inabastable. «Dune és en el món com un somni, però els somnis també canvien a la gent», afirma Jodorowsky, després d’admetre que es va alegrar del fracàs de la versió de Dune de David Lynch. «Després de tot l’esforç que jo li havia dedicat, no podia concebre que un altre tingués èxit allà on jo no me n’havia sortit i me’n vaig alegrar, és clar, en una reacció que em sembla molt humana. Encara que també tinc clar que la culpa d’aquest fracàs no va ser de Lynch, un gran artista, sinó del productor del film».
