Es va adonar que el seu marit feia un somriure burleta mentre miraven el telenotícies: «De què rius?» «D’això que diuen que el català està tan malament, i que han de fer lleis per protegir-lo...».

- Doncs a mi no em fa gens de gràcia, què vols que et digui...

- Oh ves, a mi tampoc, però és que som allà mateix que fa cent anys. Continuem sobrevivint amb les engrunes.

Emili Sicars de Palau va néixer a Girona el 17 de juliol de 1841, pocs mesos després que el seu pare, Narcís Sicars Lligonya, hagués ocupat fugaçment l’alcaldia de la ciutat.

El fill va seguir els passos paterns, tant pel que fa a la formació acadèmica com en la vocació política, ja que va estudiar la carrera de dret i als trenta anys va ser escollit diputat a les corts espanyoles com a integrant de la candidatura carlista. També es va presentar als comicis de 1872 i 1891 però no va aconseguir prou sufragis com per poder obtenir l’escó. A partir del segle XX es va aproximar al sector catalanista del carlisme, que liderava Miquel Junyent Rovira.

El novembre del 1905 un grup de militars espanyols va assaltar les redaccions de La Veu de Catalunya i del Cu-cut! com a represàlia perquè el setmanari humorístic havia publicat un acudit fent broma de l’exèrcit. El cas va generar molta indignació a Catalunya, perquè en comptes d’obrir diligències contra els oficials que havien irromput a les oficines de les dues capçaleres, es va fer una llei per perseguir els comentaris crítics contra l’estament castrense.

Com a resposta a aquella situació, els principals partits polítics del país van iniciar un moviment unitari anomenat Solidaritat Catalana, que es va presentar a diverses eleccions. Per primera vegada van anar junts els regionalistes de la lliga, els republicans catalanistes i alguns carlistes, com ara Emili Sicars, que s’integrà a la candidatura del Senat i va ser escollit el 1908.

El polític gironí va ser a la cambra alta durant dos anys i va destacar per la seva campanya per reclamar que els jutges destinats a Catalunya coneguessin la llengua pròpia del país. De fet, quan el 1909 es va nomenar el català Enric Montfort Arxer com a magistrat de l’Audiència de Barcelona, la premsa ho va assenyalar com un èxit del senador Sicars.

El 1910, Emili Sicars de Palau va deixar la política i es va dedicar a la gestió del patrimoni familiar. Entre els seus béns destaquen dos immobles de pisos a Barcelona, un al carrer dels banys nous i l’altre a la plaça reial.

Emili Sicars de Palau va morir a la capital de Catalunya l’octubre de 1913. Aleshores tenia setanta-dos anys.