Recentment, el Dr. Joaquim Nadal i Farreras ha publicat el llibre Girona, 1939: porta de l’exili. Escrits del final de la Guerra Civil (L’Avenç), que recull una quarantena de testimonis que fan memòria de quan «Girona va viure, com Catalunya, en els darrers dies de gener i els primers de febrer de 1939, uns moments històrics d’una gran intensitat dramàtica». L’Alfons Petit n’oferia una àmplia ressenya en el Dominical del darrer 11 de juliol.

3 Portada del diari catòlic i regionalista El Ideal Gallego del 5 de febrer de 1939, que es pot veure al museu de La Voz de Galicia, en la qual s’anuncia l’«alliberament» de Girona i es denuncien els incendis causats pels «rojos» a la ciutat.

El llibre del Dr. Nadal ens ha animat a cercar-ne alguns més, centrats en la ciutat de Girona. El nostre és un relat fet des del periodisme gironí, que intenta aportar unes vivències abans que la boira del temps les sepulti en l’oblit.

Comencem amb els partes. Cada bàndol de l’escomesa civil publicava cada dia l’anomenat parte, amb les respectives visions dels combats. El parte franquista del 3 de febrer de 1939 escriu: «Nuestras tropas han rodeado en el día de hoy Gerona, que ha sido totalmente ocupada y rebasada. La población aparece casi destruida en su parte oeste por las voladuras e incendios que los rojos han provocado antes de huir. La población civil fue, en gran parte, obligada a evacuarse con toda clase de violencia. Los habitantes que han quedado cuentan verdaderos horrores de los crímenes y saqueos cometidos por los rojos. Nuestras tropas han sofocados numerosos incendios evitando las voladuras del resto de la ciudad que los rojos estaban llevando a cabo al llegar nuestra tropas».

Habitualment s’ha datat l’entrada de les tropes republicanes a la ciutat el dia 4. El parte republicà d’aquell mateix dia no fa cap esment a Girona. L’endemà, els republicans informen: «En el sector de Gerona los ataques han revestido extraordinaria dureza», i conclou, sense donar més detalls, que els nacionals «han logrado rectificar sus líneas a vanguardia de este sector a costa de gran número de bajas».

El parte franquista comenta: «Los habitantes de Gerona que quedaron en la ciudad se lanzaron a la calle, haciendo una entusiasta acogida de nuestras tropas, aclamándolas constantemente y ofreciéndoles ramos de laurel». A partir d’aquesta data no apareixerà cap altr referència a la ciutat de Girona.

Desolació a l’Hospital

Els esdeveniments es precipiten. El 2 de febrer, segons escriu Jorge M. Reverte a La caída de Cataluña (RBA Editores, Barcelona, 2008), «a los heridos del Hospital de Gerona donde convalece el teniente de Guardias de Asalto, Sebastián Tolo, no les han servido aún el desayuno. Es extraño, porque el personal siempre ha sido muy puntual. El desayuno de sirve a las ocho y media de la mañana. A las nueve y media, los convalecientes se extrañan y algunos de los que pueden andar se acercan a las cocinas. Allí no hay nadie. En las salas donde se atiende a los heridos más graves quedan algunos médicos y enfermeros que les dan un consejo escueto: ‘Si podéis andar, marchaos. Ya nadie puede ayudaros’».

Fontserè i un calendari

En aquella Girona que creuen milers de fugitius militars i civils, un soldat de la DCA, Carles Fontserè, ens deixa aquest testimoni (Memòries d’un cartellista català (1931-1939), Editorial Pòrtic, Barcelona, 1995): : «Tenia temps d’arribar-me a la litografia de Girona que, si la memòria no em falla, era a l’actual Ronda de Ferran Puig. Vaig trobar-hi el dibuixant Torrens absort en el seu treball, inconscient de tot el drama que passava al defora… Se’m queixà amargament perquè tots els treballadors de la litografia havien abandonat el taller sense preocupar-se de la feina. ‘D’aquesta manera -va exclamar-se Torrens-, no serà possible enllestir el calendari de la DCA a temps’. Torno a Palau Sacosta. Una llarga i lamentable corrua de persones i de vehicles avança spaordida per la carretera en direcció a Girona. A la masia-castell es respira un ambient de campi qui pugui».

El pànic de la població

El polític socialista italià Pietro Nenni, que va fer costat a la República espanyola, també es retira per la nostra ciutat, i ho explica a España (Plaza & Janés Editores. Barcelona, 1967): «Cuando llegué a Gerona, la noche del jueves pasado, se puede decir que no había nada organizado, ni siquiera un punto de referencia o de apoyo. Presa de un pánico indecible, la población ya no era capaz de ninguna disciplina colectiva. Trenes, camiones, coches, carros… todos los medios de transporte eran tomados por asalto. Ya no se podía avanzar por las carreteras».

Una serena crònica

André Maury, periodista francés enviat per la revista Miroir de l’Histoire, publicarà un reportatge titulat «España en llamas», al qual pertany aquest paràgraf: «Más al sur, protegidos por el ejército republicano en retirada, los rezagados no habían alcanzado aún Gerona. En los alrededores de Gerona, la única capital catalana todavía de la República, el embotellamiento era absoluto. Numerosos camiones cargados de los niños de las colonias veraniegas estaban estacionados, sin carburante ni instrucciones. En esta ciudad de 20.000 habitantes se encontraban alrededor de cien mil personas tristes y resignadas esperando una orden, un rumor, que les impulsara a reanudar su marcha en pos de Figueras y de Francia».

L’Hotel Peninsular, salvat

L’establiment del carrer Nou va hostatjar durant la guerra les tripulacions dels avions de la base de Celrà. L’edifici havia de ser incendiat com altres de la mateixa via en aquell punt de la retirada. Ho explica l’enyorada Assumpció Nicolazzi al llibre Memòria d’un hotel de Girona, obra de Josep V. Gay i de la mateixa Assumpció Nicolazzi, editat per l’Hotel Peninsular l’any 2002: «En els moments en què la retirada de l’exèrcit republicà era evident, el seu comandament decidí practicar una política de terra cremada. Al carrer Nou, juntament amb la destrucció de la fàbrica Grober, es van incendiar, alternant-les, diferents cases. Al menjador de l’hotel es van apilar totes les taules i cadires, com per fer un foc de sant Joan. S’escampà benzina i tot era llest per cremar, però la presencia dels equips de transmissions ho impedí. Precisament en aquest indret ens amagàvem en el decurs dels atacs aeris».

Un 4 de febrer de novel·la

L’autor gironí en llengua castellana més venut del darrer segle va ser Josep Maria Gironella. La seva sèrie sobre la Guerra Civil, iniciada amb Los cipreses creen de Diós, té com a segon volum, ja menys venut que el primer, el llibre Un millón de muertos, que comprèn el tres anys del conflicte, i culmina precisament el 4 de febrer de 1939. Certament es tracta d’una obra de ficció, però la família Alvear, que havia perdut un fill, César, el seminarista assassinat el juliol del 1936 i un altre, Ignacio, el protagonista central combatent amb els «nacionals» després de creuar clandestinament la frontera, com havia fet l’autor, pot representar la posició de nombroses famílies de la ciutat que van viure la jornada tal com la descriu l’escriptor de Darnius a Un millón de muertos (Editorial Planeta, Barcelona, 1961): «La familia Alvear salió al balcón (la casa era situada al centre de la Rambla per la banda del riu). Carmen Elagazu y Pilar habían confeccionado a escondidas una bandera bicolor, que causó la estupefacción de Matías. Este había ordenado que nadie bajase a la calle; no obstante, en cuanto apareció en la Rambla un pelotón de camisas azules, con acompañamiento de de Banda Militar, no hubo quien contuviera a las dos mujeres, ‘¡Falangistas!’ Carmen Elgazu y Pilar tuvieron la misma idea. ¡Seguro que Ignacio y Mateo (el xicot de la noia) estaban allí! ‘Oh, Dios mío, Dios mío!’ Carmen Elgazu bajó la escalera componiéndose el moño. Pilar tecleando en las mejillas para coloreárselas. Sin embargo, en la calle era difícil abrirse paso. Un oficial italiano besó la frente de Pilar al tiempo que depositaba un pan en la mano de la chica. ¡Un moro bajito y viejo hizo lo propio con Carmen Elgazu! Matías, que seguía en el balcón, le dijo al pequeño Eloy: ‘Mira por donde…!’».