Heus aquí perquè l’esperanto, per raó de la seva facilitat i senzillesa, ha sigut denominat ‘Llatí de les democràcies’». El prevere Josep Casanovas escrivia aquestes paraules en un text que publicava el Diario de Gerona de Avisos y Noticias el 15 d’octubre del 1921, la setmana que ve en farà cent anys. Aquell dia començava a la ciutat de Girona el IX Congrés de la Federació Esperantista Catalana, i Casanovas era el president del comitè organitzador d’aquella trobada que reuniria esperantistes d’arreu de Catalunya en un moment en el qual l’idioma creat l’any 1887 per Ludwik L. Zamenhoff amb vocació d’esdevenir la llengua auxiliar internacional de referència vivia un moment àlgid. «De l’Esperanto, en canvi, podem afirmar, sense voler negar la seva perfectibilitat objectiva, que ha triomfat ja en la pràctica i en el terreny de la crítica científica. Només li falta: temps per a extendre’s i vèncer les resistències de caràcter polític», afegia Casanovas en el seu escrit.

L’optimisme de Josep Maria Casanovas era comprensible, encara que l’esperanto no ha acabat essent aquella llengua que podia facilitar la comunicació entre persones d’arreu del món. Però en aquells moments la difusió d’aquest idioma creat a partir de diverses llengües europees era creixent, arreu es formaven grups per a la seva divulgació, pràctica i estudi, i hi havia la convicció que efectivament s’havia trobat una llengua que podia ser universal.

Edat d’or de l’esperanto

Aquesta sensació es va fer molt evident a Catalunya en general i a les comarques gironines en particular, on van proliferar aquests grups i les trobades d’esperantistes. En un dossier sobre l’esperanto publicat a la Revista de Girona l’any 2016, M. Dolors Godoy i Dolors Grau apuntaven que «la primera edat d’or de l’esperanto a les comarques de Girona es pot situar en els anys deu del segle xx. Durant aquesta dècada es varen organitzar cursos d’esperanto en diferents punts del territori gironí. Palamós podria ser, segons el llibre 75è aniversari de Girona Espero, el primer lloc de les comarques de Girona on es va impartir un curs d’esperanto, concretament l’any 1905 (....). També aquell mateix any es va fer una conferència a Sant Feliu de Guíxols (...). L’any 1908 ja s’impartien classes d’esperanto a Girona, i l’any 1909 hi havia establerta una escola, Esperanta Lernejo, dedicada a l’ensenyament d’aquesta llengua a Sant Feliu de Guíxols».

L’interès per l’esperanto a les comarques gironines s’allargaria durant les dècades de 1920 i 1930: «Noms rellevants de diferents sectors de la societat abraçaven l’esperantisme, com el notari Salvador Dalí i Cusí, Jordi Montsalvatge i Delfí Dalmau a Figueres. Possiblement el gran èxit de la celebració del 5è Congrés Esperantista a Barcelona l’any 1909, amb mil tres-cents participants, va contribuir a l’eclosió dels grups esperantistes i a l’augment de xerrades i altres activitats relacionades amb aquesta llengua per tota la geografia gironina. De fet, l’aparició de nombroses agrupacions consolidava l’entramat de l’esperanto a les comarques de Girona, feia estendre les activitats esperantistes a les comarques i propiciava la creació de noves associacions». Anglès, l’Armentera, Banyoles , Cassà de la Selva, Girona... són algunes de les localitats de les comarques gironines que van tenir grups esperantistes.

El congrés celebrat ara fa un segle a Girona a ser un dels moments àlgids d’aquella etapa de difusió de l’esperanto: «Les festes esperantistes celebrades a la ciutat de Girona han prestat a l’ambient ciutadà una vibració nova i un caient d’optimisme i de idealitat, sempre estimables», escrivia el 19 d’octubre del 1921 el cronista del Diario de Gerona de Avisos y Noticias. «Constatem amb joia aquest succés -afegia-, per tal com ell s’adiu amb el nostre sentit absorbent de veure millorada cada dia la posició espiritual de la Ciutat, i de veure un fet la creixença d’idealismes en el redol urbà de les nostres cordials preferències».

Durant els tres dies que va durar el congrés, 15, 16 i 17 d’octubre, es van programar al Centro Escolar nombroses sessions de treball sobre l’esperanto, i reunions relacionades amb el funcionament intern de la Federació, però igualment els congressistes van poder assistir a festes socials, balls, visites culturals, concerts, banquets, etc...

El carrer que no va ser

Una nota del comitè organitzador publicada a la premsa el 13 d’octubre, just a continuació del detallat programa del Congrés, informava que «por circunstancias imprevistas, nacidas de tramitaciones legales, el Excmo. Ayuntamiento de Gerona no ha podido todavía autorizar la dedicación de una vía de la ciudad al inmortal Zamenhof, acto que está anunciado en el programa de la revista oficial ‘Kataluna Esperantisto’. Tenemos motivos para confiar será pronto una realidad ese deseo de todos los samideanos». A Girona hi ha avui un carrer Esperanto, però no un carrer Zamenhof, que sí que existeix a Olot i a Sant Feliu de Guíxols.

Les activitats relacionades amb l’esperanto a les comarques gironines i a Catalunya en general van quedar aturades durant la Guerra civil, i en les dècades posteriors es van anar reprenent de manera molt lenta, fins que el moviment esperantista va experimentar una nova revifalla a partir de la mort de Franco. De fet, l’esperanto va viure uns anys 80 molt efervescents a la ciutat de Girona a partir de la legalització, el 1982, de l’associació Girona Espero, que va recuperar el nom de l’antiga entitat que havia desaparegut a causa de la Guerra Civil.

Grau i Godoy es preguntaven en aquell dossier sobre l’esperanto de 2016 «quins elements queden avui en dia a les terres de Girona d’aquest moviment que supera les fronteres de tots els estats i que havia tingut una important presència a molts pobles i ciutats de Girona entre els anys deu i trenta del segle xx?». I elles mateixes responien que «lamentablement, no coneixem cap associació que vertebri aquest moviment. Només una migrada representació de gironins està integrada a la KEA (Kataluna Esperanto Asocio), en què hi ha uns dos-cents esperantistes catalans. Això sí, els esperantistes de les nostres comarques segueixen en actiu, relacionant-se amb esperantistes d’arreu del món, participant en jornades i congressos, assistint a les trobades que es fan setmanalment a Barcelona sota el títol de Parola rondo, o fins i tot impartint classes d’aquesta llengua».