Hildegarda de Bingen, visionària del segle XII escombrada durant centúries pel -molt masculí- star-system de l’Església, s’ha convertit en santa de referència contemporània. Les feministes la reivindiquen pionera. El col·lectiu LGTBI celebra el seu confés amor sàfic. Els ecologistes busquen en la seva cosmologia -es refereix a Déu com la força verda-. Els alternatius refresquen la seva concepció holística de la salut. I fins i tot els cervesers li agraeixen haver afegit llúpol al most d’ordi. No obstant, el públic general continua sense situar-la als altars domèstics. Crear un fanclub és el que intenta la danesa Anne Lise Marstrand-Jorgensen amb Hildegarda (Lumen), una biografia novel·lada d’aquesta dona que, a parer de la benedictina Teresa Forcades, és una barreja de «Teresa de Calcuta, Montserrat Caballé i Greta Thunberg» (ho expliquem al final).
Marstrand-Jorgensen, que no sabia ni una paraula de la mística alemanya, va googlejar i va voler «ficar-se en la seva ment». Com ella, la monja de Bingen experimenta sinestèsia, l’associació de dies a colors, o de números a sabors. El resultat és una ficció de 500 pàgines -molt cinematogràfiques- de la vida de l’estrella medieval. Tot seguit, una sinopsi del personatge:
Hildegarda, desena filla d’una família de la baixa noblesa, era una nena trencadissa i rara. La primera paraula que va pronunciar va ser «llum», i als 3 anys formulava profecies, cosa que va crispar els nervis de la seva mare, que va sentir que la cosa feia olor de sofre i que el millor era lliurar-la a la vida espiritual. O sigui, tancar-la als 14 en una cel·la del monestir de Disibodenberg, quatre parets que, no obstant, no li van impedir desafiar el rol assignat. Es va il·lustrar a tota pastilla, als 38 va fundar un convent -la seva habitació pròpia, que diria Virginia Woolf- i, «als 42 anys i set mesos -segons va deixar escrit-, del cel obert» va venir «una llum de foc enlluernadora» que li va inundar el cervell, i de sobte va disfrutar de l’«entesa del que deien les Escriptures». Revelació instantània que durant 10 anys va consignar a Scivias, la seva obra profètica.
La modernitat ha mirat de desxifrar el fenomen. Els trols apunten a la bogeria i al recórrer a l’apotecaria. El neuròleg Oliver Sacks va apuntar a un tipus especial de migranya. I la medievalista Victoria Cirlot, que veu en les visions «un esdeveniment psíquic» denominat despertar de l’ànima, les connecta amb la psicoanàlisi i el surrealisme, per la seva manera de forçar la facultat imaginativa. En tot cas, Hildegarda va llegar la seva versió: «Ho vaig veure amb els ulls interiors de l’esperit i vaig sentir amb les orelles interiors, i no en somnis ni en èxtasi». O sigui, ni migranyes, ni bogeria, ni chupitos de belladona.
Teresa Forcades -monja multitasca que recorda la de Bingen- remarca que Hildegarda «va tenir el coratge de creure en ella mateixa», i no va dubtar a confrontar-se amb el seu entorn polític i religiós. Tant, que va ser la primera en segles a representar la Trinitat dibuixant «el Pare com a llum, el Fill com una figura d’aparença femenina i l’Esperit Sant com a foc».
Va escriure, sense tremolor, que Eva no era la culpable del pecat original, sinó Satanàs, que va posar verí en la feliç poma. I va descriure l’orgasme femení amb sorprenent precisió. Per aquest llegat, una part del feminisme la veu precursora. Marstrand-Jorgensen ho posa en dubte -«era molt conservadora en la religió»; Forcades ha trobat una única cita que ho validi («¿la sang vessada d’un soldat al camp de batalla és senyal d’honor reconegut socialment i la sang vessada per la dona mensualment que mostra la seva capacitat de donar vida és un senyal de vergonya ocultada socialment?»), i Cirlot constata que «és la primera autora que té autoconsciència de ser dona com a diferent de l’home».
AMOR SENSE EMBUTS
L’apropiació de la monja pel col·lectiu LGTBI se sosté per una evidència: Hildegarda, ja abadessa, va sentir una indissimulada passió per la seva assistent, la noble Richardis de Stade. «Estimo la teva vida sencera, tant que molts m’han dit: ‘¿Què estàs fent?’», va escriure. La història, ai, no, va acabar com els culebrons turcs: el germà de Richardis va disposar que fos la líder d’un convent llunyà i, malgrat que Hildegarda va pregar al Papa que aturés la designació, l’estimada no només va partir, sinó que va morir aviat.
La de Bingen va fer tours de prèdica, va escriure poesia i música, va enunciar solucions botàniques als mals del cos i no va cedir ni un mil·límetre en el seu activisme social. Forcades explica que quan ja tenia 80 anys, un bisbe va intentar castigar la seva desobediència -havia enterrat un noble excomunicat al seu monestir- prohibint fer música i cant a la seva comunitat. I ella va escriure unes pàgines acusant-lo -indirectament- «de ser un dimoni, ja que els àngels canten, però els dimonis no poden tolerar els cants». El bisbe va cedir i ella va morir poc després.
Hildegarda, segons Forcades, té alguna cosa de Teresa de Calcuta, per la seva cura dels malalts -«la diferència és que no es va dedicar només a l’assistència, sinó que va estudiar a fons la medicina i va innovar»-; una mica de Montserrat Caballé, per la seva sensibilitat musical i interpretativa -«la diferència és que Hildegarda, a més, componia amb una originalitat que avui perdura»-, i molt de Greta Thunberg, pel seu caràcter profètic, «la lucidesa amb què experimenta el profund vincle amb la terra» i la seva ferma crida a l’acció.
