Corren els anys de la Guerra Freda. Europa es troba dividida pel mític «Teló d’acer» i tant el Govern nord-americà com el soviètic volen dominar la transmissió de les consignes llançades a la població. Llavors es pensa en el poder absolut del missatge i es creu que qui pugui emetre’l, i fer-lo arribar, governarà el món. Instal·lada pel govern d’Eisenhower, que va considerar la platja de Pals un emplaçament idoni per a les seves antenes de ràdio, la CIA finança la construcció de Radio Liberty amb la idea de transmetre propaganda anticomunista a la Unió Soviètica (URSS) i els països de l’Est. Radio Liberty es va convertir així a Catalunya en referent de la propaganda anticomunista des del seu naixement, el 1955. La seva finalitat era imposar «l’estil de vida americà» en contraposició als règims comunistes. Va conèixer la seva època d’apogeu quan Pals encara era un poble remot de la Costa Brava, i va ser l’epicentre d’una infinitat de llegendes. Des de l’última de les seves emissions el 2001 fins a l’actualitat, patiria un llarg procés de deteriorament, desmantellament i total oblit. Antoni Bernabé, antic treballador de la ràdio, va viure el procés amb la determinació de transmetre la seva història. Va crear un museu amb peces de la ràdio a casa seva i, amb el temps, gràcies a l’ajuda d’antics companys, va aconseguir una col·lecció d’imatges que comparteix al Pals Radio Station Museum (www.radioliberty.org), una mena de museu virtual.
Pals i «les antenes»
Antoni Bernabé (Barcelona 1961) va començar a treballar a Radio Liberty al setembre de 1989. Uns mesos abans s’havia assabentat que hi havia unes places de transmissors. Hi va acudir i després d’una entrevista, un examen teòric i un de pràctic, als pocs dies va rebre una carta notificant-li que no complia els requisits. Sis mesos després rebria una trucada que li canviaria la vida. Si encara estava interessat en una de les plaça, era seva. Bernabé va dir que sí sense fer preguntes. Llavors va pensar que era l’oportunitat de la seva vida. Radio Liberty no era quelcom desconegut per a ell, ni per al poble de Pals, on es trobava. De fet allà corrien tota mena de rumors sobre les instal·lacions: que si aviat tancarien, que si eren llançadores de míssils, que a qui es jubilava li posaven injeccions per esborrar la memòria, que no baixés als soterranis que era per on entraven els submarins... El lloc era conegut com «els americans» o «les antenes».
Llavors la funció de la ràdio era enviar missatges a l’altra banda del «Teló d’acer». «Els idiomes en què es transmetia no els enteníem, com a molt pels traductors. Però hi havia diversos minuts de notícies i després altres programes, música, entrevistes, el que se sentia era com una ràdio comercial», explica Bernabé. Entre els rumors que correrien en paral·lel a l’estació durant la seva existència n’hi havia un que Antoni Bernabé creu cert: l’enviament d’informació xifrada. Diu que està gairebé segur, encara que no en fos testimoni directe. «En plena guerra freda, a un sol clic del botó d’una guerra nuclear, que la CIA es gasti tants milions en una cadena d’emissores per adoctrinar l’enemic, quan les comunicacions no eren ni de lluny com les d’ara, és el que em fa pensar en alguna cosa més que una ràdio. La millor manera d’enviar missatges als opositors era aquest o els coloms missatgers».
Els programes es produïen a Munic i Nova York, es gravaven en diferents idiomes i es llançaven per les antenes de Pals. Llavors tot el que es retransmetia sobre Espanya es traduïa i enviava al govern. Bernabé calcula que a partir de la mort de Franco es va deixar de fer ja que als pocs anys es van jubilar els traductors i ja no hi hauria ningú per a aquesta funció.
El llarg adéu
Antoni Bernabé manté viu el record de Radio Liberty, on assegura haver passat els dotze millors anys de la seva vida. Ell era dels pocs que esperava que arribés l’hora per anar a la feina, fos el torn de matí, tarda o nit. «Ja amb menys de deu anys observava des de casa d’un familiar les antenes desafiant la tramuntana i jo només tenia ganes de treballar allà dins quan fos gran, encara sense saber llavors què era».
Després de la caiguda del mur de Berlín, el 1989, el nou context internacional va fer que l’emissora perdés progressivament influència fins que va deixar d’emetre el maig de 2001. Espanya i EUA acordaven el desmantellament de l’estació, el contracte d’arrendament de la qual tenia vigència fins al 2015. El primer pas per a la desaparició va ser la cessió de les instal·lacions a RNE. Cinc anys després el poble de Pals presenciava l’espectacular voladura de les seves antenes.
Les promeses no es van complir. Avui, a tants anys del tancament, Bernabé encara es pregunta pel motiu real del cessament de les emissions. «Hi havia moltes enveges per part de La Veu d’Amèrica (ràdio americana amb el mateix objectiu), ja que Radio Liberty tenia més audiència», apunta. «Potser si Rússia seguís com llavors les emissions no haurien cessat, ja que Internet es pot bloquejar, i per col·locar un satèl·lit cal una parabòlica, fàcil de detectar a terra. Per fer callar l’ona curta, en canvi, cal envair o destruir el centre emissor», reflexiona Antoni Bernabé. «Això sí, amb internet una ràdio realment és antieconòmica».
Després de la clausura de Radio Liberty hi va haver diversos projectes per convertir-la en un museu. La burocràcia política ho va deixar tot en mans de l’oblit, que no va fer més que continuar aquell llarg adéu de les promeses incompletes (Joan Batlle, exrector de la UdG, escrivia el passat mes de juliol un article al Diari de Girona en el qual lamentava que aquell projecte de museu no s’hagués fet realitat). «Els saquejos van començar en el minut un», diu Bernabé. «A dins hi havia màquines i instruments dignes d’estar en museus. Estic convençut que tot va anar a la ferralla, alguns havien de lucrar-se amb el material, tones de coure de la millor qualitat, contactes d’or o banyats en or». «Per a les autoritats, Radio Liberty sempre ha estat un engendre del dimoni, perquè va tenir la benedicció de Franco, un dictador espanyol», considera.
Antoni Bernabé assegura que l’equip de govern municipal de Pals anterior a 2003 només desitjava la seva clausura per a ús turístic dels terrenys. «Menys d’un mes d’haver-se tancat, els mapes locals ja incloïen un camp de golf en els terrenys que havien ocupat les instal·lacions», assegura per provar la seva denúncia. Llavors va començar una altra cursa, en paral·lel, per aturar aquest tan anunciat i imminent adéu. O almenys per recordar l’antiga ràdio. «El museu virtual va començar amb dotze fotografies que s’estaven degradant als meus arxius, de manera que les vaig escanejar. Va ser el 2002, aproximadament, i les vaig pujar a un servidor gratuït, només perquè no es perdessin. Però vaig posar un comptador de visites i vaig observar que molta gent les mirava. La neurona es va despertar i vaig demanar fotos a qui sabia que en tenia, les vaig digitalitzar i les vaig pujar. Vaig arrencar sense apartats, sense seccions, tot en una pàgina, mentre començava a col·leccionar aparells del museu a casa meva».
Antoni Bernabé assegura que mai ha rebut ajuda oficial. Només una vegada, cap al 2006, l’alcalde de Pals es va oferir a col·laborar-hi però ho va rebutjar, ja que, segons ell, llavors ja no seria seva la pàgina. Sobre el futur del museu, Bernabé no és molt optimista. «Si es refereix a un espai físic no crec que mai prosperi, la mentalitat dels polítics són diners ràpids i fàcils, encara que sigui a costa de veïns molestos pels botellons que s’hi realitzen. A Suïssa hi ha un museu de les comunicacions, aquí podrien haver-ne fet un, o de la Guerra Freda, o de l’arròs, de la ceràmica, hi havia lloc per a qualsevol museu. Potser si això hagués estat a Barcelona, o a Madrid, potser llavors sí que haurien pensat alguna cosa, però en un poble ja no interessa».
Ara que l’ajuntament i el Govern central es preparen per demolir el que queda, Antoni Bernabé pensa que aquest era el seu veritable propòsit des del primer minut: «Volen recuperar la zona per edificar-hi, per això van deixar que es fes malbé, i que ho saquegessin, així tenien justificació per demolir-ho». Com a reflexió final, Antoni Bernabé comenta que, tot i que a poca gent li agradaven, era un fet demostrat que quan les antenes es veien per la televisió, o en qualsevol publicació, tothom sabia que s’estava parlant de Pals. «Les antenes i la ràdio eren part de nosaltres», postil·la.
L'ABAST DE LA RÀDIO
L’abast de Radio Liberty era insòlit i es deia que arribava fins als confins de Rússia. Es tractava d’una emissora amb sis transmissors d’ona curta de 250KW cadascun i el seu objectiu principal era la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits. Mikhaïl Gorbatxov va reconèixer que durant el cop d’estat que va patir a principis dels 90, estant tancat en una habitació, va aconseguir mantenir-se connectat amb el món exterior mitjançant una petita ràdio amb el personal de servei. Gràcies a les emissions de Radio Liberty des de Pals va poder seguir el que succeïa realment a Rússia. El projecte de Radio Liberty ha estat present en altres llocs del món. De 1985 a 1993, Radio Free Europe, també va emetre Radio Free Afganistan. El 1981, la seu de la ràdio a Munic va ser objecte d’un atac terrorista amb bomba, ferint a 6 persones i causant danys milionaris. Radio Free Iraq i Radio Farda (destinada a l’Iran) es van fundar l’any 1998.
PER QUÈ A PALS?
La idea de construir una emissora en aquest paratge va néixer l’any 1955, després de diversos estudis realitzats per l’American Committee for Liberation (AMCOMLIB). El motiu d’escollir aquesta zona de la Platja de Pals va ser després de considerar diversos factors, entre ells el terreny, on tot era sorrals de matolls baixos, lluny de qualsevol àrea habitada. A més era un lloc afavorit tècnicament per estar davant del mar, que servia de reflex de les ones radiades, augmentant així l’energia emesa. El 1958 els americans van comprar els 333.500 m2 de terreny per 7.673.073 pessetes. El 1958 va començar la construcció de camins, els primers fonaments i la carretera d’accés. El 23 de març de 1959, a les 03:05, es va efectuar la primera transmissió amb el transmissor Telefunken, que estava protegit per una lona al no haver-se finalitzat l’edifici. El 2011 van cessar les emissions i el 22 de març de 2006, a les 15:56, es va destruir el camp d’antenes. Faltaven justament 11 hores i 09 minuts per al 47è aniversari de la primera emissió.
