Girona és una de les regions emblemàtiques del paleolític català pels tres motius següents: s’hi va localitzar el primer jaciment d’aquest període (la Bora Gran d’en Carreras de Serinyà, a l’any 1871), s’hi va identificar el primer capítol de la història de Catalunya (descobriment del paleolític inferior l’any 1972 al promontori del Puig d’en Roca de Girona) i, finalment, des del segle XIX fins a la darrera dècada del segle XX va ser capdavantera en la investigació i difusió dels orígens humans a Catalunya, és a dir, del paleolític.

2 Treballs a la Bauma d’en Noguer, un jaciment d’Albanyà que va ser descobert el 2009. |

L’any 1976 es va publicar El paleolític a les comarques gironines, el primer llibre generalista sobre aquesta temàtica. A la seva introducció, Eudald Carbonell, Narcís Soler i Josep Canal comenten que «queden foscos segurament per molt de temps, els dos extrems: el començament de la vida humana a les nostres comarques i la transició d’una economia de supervivència (economia paleolítica) a la del producte excedent (economia neolítica). Però els fonaments per anar treballant ja estan posats...». Quaranta cinc anys després (2021), el mapa que complementa aquest article (veure pàgines 4 i 5) és una aproximació al panorama actual del paleolític gironí, els aspectes més significatius del qual són, a grans trets i a nivell comarcal, els següents:

3 Excavació del 1986 al Puig d’en Roca de Girona. 4 Treballs arqueològics a la Balma de la Xemeneia d’Amer, l’any 2003.

- Gironès: A l’entorn del riu Ter i en un radi de 5 quilòmetres de la catedral de Girona hi ha uns 25 assentaments. L’any 2011 es va localitzar un jaciment neandertal a Domeny (als terrenys de l’entrada a l’AP7) que és excepcional per la qualitat i quantitat d’eines lítiques registrades.

El paleolític a les comarques gironines

- Pla de l’Estany: Es disposa d’informació abundant sobre aquesta temàtica que abasta totes les fases: plistocè inferior (Incarcal), plistocè mitjà (Roca Foradada) i plistocè superior (Coves del Reclau Viver de Serinyà).

- La Garrotxa: No hi ha tanta profusió de dades, però a la Cova 120 de Sadernes s’hi ha identificat un esdeveniment únic: la cargolada més antiga de Catalunya protagonitzada per un clan neandertal ara fa 150.000 anys. Un altre jaciment important és la Cova dels Ermitons.

- Alt Empordà: El paleolític hi està mal documentat. Només és té notícia de troballes superficials, aïllades i confuses, però alhora es manté la incògnita en dos indrets on està pendent acabar d’explorar i verificar la presència d’aquest període: les Escaules i la cova Bauma d’en Noguer.

- Baix Empordà: Fa 300.000 anys al massís del Montgrí els Homo heidelbergensis hi van fabricar instruments lítics del Mode Tècnic 2 (cultura axeliana) i van caçar cavalls, cabres i conills.

- La Selva: Als voltants de Brunyola es comptabilitzen més de 500 estacions que comprenen totes les etapes del paleolític. En posició primària i situat en un abric calcari sobresurt l’extraordinari jaciment de la Balma de la Xemeneia d’Amer, on ara fa 19.000 anys (període solutrià) els sàpiens caçaven els cavalls dels cingles de Sant Roc, probablement tot despenyant-los.

- Ripollès: El registre és francament minso, exceptuant el campament prehistòric de Sota Palou (Campdevànol), posterior a la darrera glaciació plistocènica (8.500 anys).

- La Cerdanya: S’hi ubica l’assentament paleolític pirinenc situat a més altitud (1.130 metres): Montlleó (al municipi lleidatà de Prats i Sansor), datat en 15.400 anys (període magdalenià).

Al segle XXI els ciutadans del nostre país tenim la possibilitat d’accedir a la informació i al coneixement i també el dret a disposar d’una educació reglada (infantil, primària, secundària, batxillerat i universitat). Aquesta situació la tenim ben assumida avui en dia i la donem per feta i descomptada fins a tal punt que sovint oblidem que mai abans havia estat així degut a la nostra convulsa història contemporània (segles XIX i XX) marcada per les guerres civils, les dictadures, el pes asfixiant de la Inquisició i/o el percentatge elevadíssim d’analfabetisme. A El laberinto español, l’hispanista Gerald Brenan subratlla aquest menyspreu crònic envers l’educació, la ciència i la cultura amb la clarificadora referència següent: «La actitud de los gobernantes ante esta cuestión puede resumirse en la frase de Bravo Murillo, uno de los ministros más inteligentes de Isabel II: ‘¿Ustedes desean que yo autorice una escuela a la cual asistan 600 trabajadores? No, en mis días. Aquí no necesitamos hombres que piensen; lo que necesitamos es bueyes que trabajen’».

Un patrimoni poc conegut

Aquest context històric va condicionar del tot la recerca i divulgació del paleolític gironí des dels seus inicis l’any 1871 fins a la dècada dels vuitanta del segle XX, moment en què es va produir un canvi de tendència destacable perquè per primera vegada les universitats van formar nombrosos professionals en la matèria, la prehistòria va penetrar a escoles i instituts i el patrimoni paleolític va començar a ser visitat i explotat econòmicament. Per tant, fins fa només quaranta anys tota activitat relacionada amb el paleolític es generava a partir d’iniciatives personals i esporàdiques que estaven al marge de les institucions oficials i sense continuïtat generacional en la transmissió d’aquest tipus de coneixement i ciència, com per exemple la tasca desenvolupada a meitat del segle XX per Josep Maria Corominas a les coves de Serinyà.

Aquestes circumstàncies històriques tan nefastes per l’educació, la ciència i la cultura permeten comprendre perquè mentre a regions franceses com la Dordonya, l’Arieja, la Borgonya o l’Ardecha el paleolític hi està ben arrelat des de fa molts anys en tots els àmbits (patrimoni, educació, ciència i economia) de tal manera que ja forma part de la seva vida quotidiana, a la regió de Girona, en canvi, encara li queda un llarg recorregut –desenes d’anys segurament– per assolir aquesta mateixa condició. Les conseqüències d’aquesta manca de tradició i discontinuïtat generacional són tan profundes que són visibles i presents encara avui i per això podem afirmar que el paleolític a les comarques gironines tot just està en vies de desenvolupament perquè cap jaciment (els principals estan representats al mapa) està consolidat, entenent com a tal la consecució al mateix temps d’aquestes tres fases: investigar i educar (primera), respecte i l’estimació (segona), conservació i rendibilitat econòmica (tercera).

La paradoxa del nostre temps és la següent: és el moment de la història en què més persones tenen bons coneixements, aptituds i formació acadèmica per poder exercir aquesta disciplina, però a la pràctica pocs professionals ho estan fent i per això la divulgació i la recerca estan avançant a un ritme lentíssim. Aquesta contradicció té relació amb la manca de tradició que hem comentat anteriorment ja que bàsicament es tracta d’una qüestió de mentalitat respecte el valor que a casa nostra se li atribueix al patrimoni paleolític: de recel i desconsideració enlloc d’apreciació i foment.

SENSE PERMISOS

Un fet concret que ho exemplifica és l’enorme dificultat que tenen els arqueòlegs a l’hora d’obtenir el permís de la propietat per poder emprendre una excavació, sense el qual qualsevol projecte queda automàticament aturat. Un cas paradigmàtic d’aquesta problemàtica es dóna des del 2004 a la Balma de la Xemeneia, on les excavacions hi estan suspeses sine die. Durant aquest temps transcorregut, uns 20 anys, una generació jove i ben preparada de paleolitistes no hi ha pogut aplicar el seu ofici. Per tant, es tracta d’una generació desaprofitada o perduda. I això sense comptar els beneficis de tot tipus que hauria pogut proporcionar, si els treballs haguessin continuat, al seu municipi, en aquest cas el d’Amer.

Des d’aquell 1976 que hem esmentat al principi de l’article és indiscutible que s’han produït notables avenços en el camp de la prehistòria gironina, però parafrasejant l’expressió «queden foscos segurament per molt de temps» de Carbonell, Soler i Canal convé tenir present, puntualitzar i remarcar que continuem en un fase incipient, on els fonaments encara són febles i no estan consolidats ni a nivell científic, social, administratiu, educatiu o d’inversió econòmica i així doncs probablement haurà de passar temps, unes quantes generacions més, perquè finalment s’assoleixi la plena valorització del patrimoni paleolític de les comarques gironines.