El dol perinatal habitualment ha estat envoltat de tabús. Però darrerament nombroses entitats reivindiquen la creació d’espais d’homenatge que reconeguin l’existència d’aquests nens i nenes que van morir quan tot just havien de començar a viure, i posin en valor el dolor emocional de les dones i famílies que han perdut els seus nadons durant l’embaràs o a pocs dies del seu naixement.
Moltes famílies poden plorar els seus fills a través de fotografies, recordant la seva cara o els moments que han passat junts, però no sempre és així. Les mares i pares que han patit una mort perinatal dels seus infants pateixen un procés de dol diferent, molt dolorós i sovint menystingut. «Millor ara que més endavant», han sentit a dir moltes d’elles per part del seu entorn. Són comentaris que resten importància a la seva pèrdua i invaliden emocionalment el seu patiment. Per això, associacions de mares i pares que han patit el dolor d’una mort perinatal, com l’entitat A Contracor de Girona, treballen per trencar aquest tabú i perquè les dones que hagin de patir un procés similar ho facin amb totes les garanties i informació necessàries.
FORT IMPACTE EMOCIONAL
Quan una dona es queda embarassada, es generen unes fortes expectatives al voltant del nadó que arribarà. L’entorn felicita els pares, es fan festes pre-part i es dona una gran importància a aquesta nova vida. Tot és bonic, il·lusionant, i les famílies s’imaginen una gran canvi a les seves vides al voltant d’aquesta maternitat. Tot i això, un de cada quatre embarassos no arriba a bon port i en el moment que es produeix la mala notícia, tot es trenca. La il·lusió s’esborra i la substitueix el dolor. I no només això, sinó que l’entorn de la família i les expectatives que s’havien despertat socialment cap al nadó, desapareixen. I es fan presents també el tabú, el silenci, la culpabilitat i l’aïllament, sentiments que s’aguditzen encara més en el cas de les interrupcions voluntàries d’embaràs (IVE) i de les interrupcions legals d’embaràs (ILE), quan són les mateixes mares i pares els qui han hagut de prendre la decisió d’acabar amb la vida d’aquella criatura per causes mèdiques, socials o circumstancials.
Maria Sàbat, Leticia Hernàndez, Carolina Ballesta, Ginesta Urbano i Núria Laspeñas són cinc membres de l’associació A Contracor de Girona, que han viscut una o diverses pèrdues perinatals dels seus fills. Totes elles s’han vist amb la necessitat de decidir, a contracor, que el millor per als seus fills i filles era acompanyar-los a morir, tot i que els seus embarassos, tal com expliquen, eren molt desitjats.
«Jo tinc dos fills. Vaig tenir dos parts normals, i quan vaig decidir buscar el tercer van trobar que no tenia batec a les 9 setmanes d’embaràs. Va ser un avortament en diferit. Em va costar molt de superar», explica Hernàndez, que després d’aquesta experiència encara li va tocar viure una altra pèrdua de nadó durant l’embaràs. «Després em vaig tornar a quedar embarassada. I a l’ecografia de les 12 setmanes, a la nena li van detectar que el cor li fallava, i havia d’avortar. L’esperança de vida, si arribava a viure, era de potser una setmana, o 3 o 4 dies. Tenia molts problemes i no arribaria al mes». En aquest cas, la seva decisió va haver de ser voluntària. «Per una banda, jo deia, doncs continuo i fins on arribi. Però per altra banda, ja tenia dos fills. I com aguantes un embaràs fins que acabi i després els expliques als nens que la seva germana es morirà?», recorda. Així, Hernàndez va decidir acabar amb el patiment de tothom com abans millor i tornar a passar per un procés que, després de la primera experiència, li feia molta por.
«Jo, després de buscar més de 4 opinions mèdiques diferents, no vaig haver de viure el dilema ètic per encarar la interrupció d’embaràs», explica Maria Sàbat, a qui li van detectar durant la setmana 20 d’embaràs que el seu nadó patia diverses malformacions que eren pràcticament incompatibles amb la vida. Sàbat és psicòloga especialitzada en dol perinatal, de manera que tenia prou informació a l’hora de passar pel procés. Tot i tenir clara la decisió que va prendre, això no va fer menys dura l’experiència. «Encara que hi hagi motius mèdics, no deixa de ser duríssim sempre», diu. «Tu has de signar un document en el qual acceptes i consenteixes que se’t provocarà un part en el qual donaràs a llum al teu fill sense vida», afegeix.
«Dins del tabú que ja és el dol perinatal, la interrupció ja és el tabú dels tabús, està com menys valorat que tu hagis hagut d’interrompre la vida del teu fill i encara el consideris el teu fill», diu Núria Laspeñas. «Sembla que si ho fas és perquè no l’estimaves, i no és veritat. Jo penso que és un gest d’amor incondicional increïble», afegeix. Ella també ha patit dues vegades la mort perinatal dels seus fills. La seva experiència va ser molt diferent en cada cas. «Jo vaig fer una interrupció d’embaràs al 2017, en un centre mèdic privat on no va haver-hi acompanyament ni abans, ni durant, ni després. Em va traumatitzar molt aquesta experiència, i arrel d’això vaig caure en una depressió i un estat d’ansietat força important», explica. Dos anys després, el 2019, va tornar a passar pel mateix, però en aquesta ocasió ja coneixia altres dones que l’havien assessorat des de la pròpia experiència i va poder tenir un procés igualment dolorós, però «més sa», segons explica.
Una de les persones que va ajudar-la va ser Ginesta Urbano, que al 2017 va haver d’interrompre un seu embaràs per un motiu mèdic, ja que a la seva filla li van detectar espina bífida: «Vaig arribar en aquest punt i em va caure el món a sobre». Feia dos anys que buscava l’embaràs i havia aconseguit quedar-se en estat de forma imprevisible, quan li havien diagnosticat una infertilitat d’origen desconegut. «Un embaràs després d’això el vam celebrar moltíssim, i quan ens van dir que la nena estava malalta, t’ho pots imaginar, se’t desfà tot. No és només és que perdis aquesta criatura, sinó que també perds aquesta maternitat que havies planificat. Perds tota la il·lusió. Se te’n va en orris», lamenta. «Et sents culpable, ets sents mala mare, ets sents una puta merda. Jo em volia morir», recorda.
Finalment, Carolina Ballesta es va quedar embarassada en una relació en què patia violència de gènere. «Era una filla molt desitjada», explica, «però ja anteriorment havia patit assetjament fins que va arribar un punt que vaig voler trencar la relació, i llavors em va agredir». El pare de la criatura que havia de venir havia agredit Ballesta de diverses maneres fins que li va treure el mòbil i la va tancar dins del pis. Va poder sortir-ne quan, finalment, ell la va agredir físicament. Va donar-li un cop al ventre, fet que ella va aprofitar per demanar d’anar a l’hospital per saber com estava el seu nadó. Va ser llavors, a urgències, quan va poder explicar la situació i sentir-se «salvada». Per tot això, va decidir que la seva exparella «no seria un bon pare» per a la criatura. «Vaig intentar fer-ho tot per seguir endavant, intentar que ell no tingués drets com a pare», explica, però li van advertir que això no podia ser així. Sempre estaria lligada a la seva exparella a través del seu fill en comú. «Si tenia un fill amb ell seria un lligam per tota la vida. I ell realment no volia el fill, sinó tenir-me a mi», conclou.
VIOLÈNCIA OBSTÈTRICA
Per passar un procés de dol el més sa possible, les psicòlogues especialitzades en mort perinatal, com Maria Sàbat, recomanen viure’l de la forma més conscient possible. És a dir, tenir un part i poder veure la criatura: poder tocar-la, poder abraçar-la. En alguns països, fins i tot, els hospitals deixen a la mare passar una nit amb el nadó, que posen en un bressol fred. També recomanen fer-li fotografies, per tenir l’opció de mirar-les o compartir-les amb els més propers quan en sentin la necessitat. Tot plegat facilita el procés de dol, l’acceptació de la pèrdua i poder-ho incorporar en la història de vida d’una manera més sana.
Sense palpar aquesta realitat, les dones corren el risc de viure aquesta mort de forma irreal, com si es tractés d’una pel·lícula, i és molt més complicat fer-se’n a la idea: «És una sensació irreal, que no te l’acabes de creure. Com si visquessis en un malson i vols que s’acabi i no s’acaba», apunta Laspeñas. Rebre conscientment la criatura també fa possible que la mare i la família s’acomiadin d’una manera afable d’aquest ésser estimat que ha mort i, fins i tot, fer-li fotografies que conserven com tresors.
Tot i així, el tabú i el desconeixement fa que moltes vegades els hospitals no brindin l’assessorament necessari a les mares, i que recomanin l’avortament mitjançant l’aspiració quirúrgica o no donin tota la informació necessària a les afectades. Així, tant Ballesta com Laspeñas es van sotmetre a una aspiració quirúrgica. Una decisió que ara mateix diuen que no repetirien després de tenir la informació i saber les experiències de les seves companyes que van poder veure i tocar els cossos dels seus nadons. De fet, Laspeñas en el segon cas va decidir tenir un part, i creu que l’experiència va ser molt més humana i va servir-li per sanar la primera. «En ser tant diferents les dues interrupcions, penso que és important destacar la importància de fer les coses com s’han de fer. Amb 4 coses bàsiques i molt senzilles d’aconseguir, es pot tenir aquest procés de dol de millor forma, i estaràs millor», afirma.
No només el mètode és important, sinó també l’acompanyament i la informació. Hernàndez, per exemple, no esperava en el seu primer ILE tenir les mateixes reaccions físiques que durant un embaràs. «El primer cop, jo havia firmat per tenir un avortament quirúrgic», explica, però finalment va acabar traient la criatura mitjançant un part, sense saber-ho. «Em van donar unes pastilles que eren perquè fos més fàcil. Quan va arribar el meu marit, em va trobar agafada al llit, que no em podia moure, i sagnant». Tenia contraccions. «Això és com quan la nena, estic de part!» va exclamar. «A mi no em van explicar res», lamenta.
HUMANITZAR ELS NADONS
El mètode utilitzat i la informació no només ajuden psicològicament a les mares, sinó que també afecten l’estat físic del cos del nadó. En els casos on es practica un avortament quirúrgic, el cos del nadó es desfà amb la pròpia intervenció, de manera que no hi ha forma de recuperar les restes. Així, les mares que decideixen, o es veuen abocades, a escollir aquest mètode no poden recuperar el cos dels seus fills, ni enterrar-los. En cas que l’embaràs acabi en part, moltes mares no saben què se’n fa dels seus nadons, tot i que els procediments, segons afirma Sàbat, han anat millorant. «Quan t’hi trobes, cal que sàpigues quins són els teus drets», afirma, tot i apuntar que caldria que «l’hospital sigui qui informi dels drets que tenim, ja que no és moment perquè tu hagis d’investigar, sinó que t’han d’acompanyar».
Igual que quan es mor qualsevol familiar, les mares i els pares tenen dret a fer-se càrrec del cos del nadó per incinerar-lo o enterrar-lo, pagant, això sí, les despeses funeràries. Per a aquelles famílies que no s’ho poden permetre, hi ha opcions de beneficència, a través de les quals es poden ajuntar diferents nadons en la mateixa situació per incinerar-los o enterrar-los junts. En algunes funeràries, se’ls posa una pedreta identificativa o se’ls enterra en un nínxol on els pares poden identificar que hi ha el seu fill. A Girona, explica Sàbat, s’intenta que sempre sigui així perquè aquests nadons tinguin una atenció digna, ja que a vegades les famílies no senten la necessitat de tenir les despulles dels seus fills fins mesos després del part, quan van sortint del «shock» emocional que ha suposat aquesta pèrdua. D’aquesta manera, una vegada es pregunten on és el seu nadó, poden localitzar-lo.
Però no sempre ha estat així. Fa anys, moltes mares no sabien què es feia amb els seus nadons, ja que els hospitals classificaven els cossos com a «despulles mèdiques» i se n’anaven amb les restes orgàniques dels hospitals: amb els apèndixs o els greixos de les liposuccions. Una notícia que suposava un gran dolor per a les famílies. Amb el temps, i gràcies a la tasca de les mares i professionals per a dignificar els nadons que neixen morts, «cada vegada hi ha més famílies que poden decidir on prefereixen dipositar els seus cossos», diu Sàbat.
Aquesta és la base de les diverses mocions que entitats com A Contracor estan presentant a diferents ajuntaments del territori perquè els cementiris disposin d’un espai d’homenatge als nadons que van patir una mort perinatal. «Per mi ha estat molt significatiu. El fet que el teu ajuntament posi una placa en un espai que reconegui l’existència d’aquell fill que no has pogut enterrar és molt potent», diu Urbano. Laspeñas hi coincideix. «Fa que existeixin. Al final, nosaltres el que volem és que es reconegui la seva existència. A nivell social, un cementiri és el lloc dels morts, on ens trobem amb les nostres ànimes estimades. I si hi anem a veure l’avi, per què no podem anar a veure la meva filla?», reivindica.
ELS GRANS OBLIDATS
Carolina Ballesta i Leticia Hernàndez apunten també que moltes vegades s’oblida el dolor que pateixen els homes. Mentre que moltes mares aconsegueixen trobar el suport necessari per tirar endavant a través de grups de dones que han patit el mateix que elles, i amb les quals compartir emocions i experiències, els homes es troben en una situació ben diferent. Hernàndez recorda tot el dolor que el seu home va haver de patir en soledat. «Ell em deia: és que jo no tinc ningú amb qui parlar, no tinc com expressar el que sento», rememora. «Recordo trobar-me’l plorant a l’habitació», afegeix.
Mentre les dones passen pel dolor evident de les intervencions físiques, els pares els fan de suport i acompanyament, de manera que «ells ho han de patir en silenci», diu Ballesta sobre el marit d’Hernàndez, ja que «ell també estava patint aquesta pèrdua, però li tocava fer el paper de fort». «Al meu home li van comunicar els resultats a la feina, va agafar el cotxe, va venir a Girona a buscar-los, i després em va venir a buscar a la feina. Tot això s’ho va menjar ell tot sol, i d’ell no se’n recorda ningú», comenta Hernàndez. Per això, algunes entitats que tracten el dol perinatal també incorporen els pares, i algunes tenen grups de pares perquè es puguin expressar, com és el cas dels grups de suport al dol de Bressols (entitat gironina) i Acontracor. Tot i això, les entitats reconeixen que als homes els costa molt més que a les dones participar o assistir-hi.
