AAsunción (Paraguai) el CPA Olot hi va guanyar fa dues setmanes el seu tretzè Mundial. Trampa Mortal és l’última coreografia de Ricard Planiol, històric coreògraf i tècnic gironí que s’ha convertit en un referent a tot el món.
El CPA Olot i vostè ja porten 20 anys instal·lats a l’elit del patinatge en grups de xou. D’on treu la motivació per, tant de temps després, seguir amb ganes de guanyar més títols? Vint anys competint a nivell internacional, però 32 al CPA Olot!. Hi ha coses que venen innates amb un mateix. A vegades no fa falta tenir moltes aptituds per ser bo en alguna cosa, i amb actitud en tens prou. Sempre que fas una cosa l’has de voler fer bé, sempre ho dic a les meves filles, perquè sempre s’arriba més lluny, en tots els àmbits de la vida. La clau és fer les coses el màxim de bé. Si només ho fas per complir l’expedient, o perquè ho fas amb pressa i ho fas de qualsevol manera, mai podràs destacar. Jo ho vull fer perquè ho porto a dins. M’hi vull esforçar al màxim, posar-hi la màxima atenció, dedicar-hi el temps que faci falta...
Al final n’ha fet la seva feina. Sí, però no sempre ho ha sigut. Ara sí, soc entrenador de patinatge artístic, i director tècnic i esportiu del CPA Olot. Jo havia estat treballant en una impremta, on duia la part de fotocomposició i disseny. Primer vaig compaginar les funcions d’entrenador amb allò que era la meva feina. I a poc a poc el patinatge va anar escalant més en la meva vida, fins al punt que es va convertir en la meva manera de viure.
N’hi ha gaires de tècnics que puguin ser professionals en un món encara molt amateur com ho és és el patinatge artístic? Anys enrere n’hi havia pocs, però cada cop n’hi ha més. Els clubs estan obligats a ser transparents en l’àmbit fiscal, han d’assegurar els entrenadors, i això ha fet que molta gent s’hagi de posar al dia vulguin o no vulguin. Sí que hi ha tècnics que potser tenen el patinatge com un extra, però d’altres hem apostat per bolcar-nos en aquesta feina.
Després de 32 anys al CPA Olot, es considera allò que a Anglaterra en diuen un «One club men»? Ostres, no ho havia sentit mai... Segur que hi ha professionals que anirien al millor postor, sobretot en el moment que et crees una fama. Jo he tingut ofertes per marxar a fora, però va una mica amb la mentalitat de cadascú. Ara per ara, i èticament, sento que tinc un compromís amb el CPA Olot. És el club que m’ha donat una oportunitat, que m’ha ensenyat, i m’ha fet créixer. No soc partidari de vendre’m al millor postor. Després de 32 anys a Olot no tinc ganes de deixar-ho.
O sigui que el nom de Ricard Planiol la fama se l’ha feta, després de 13 mundials? He participat en 17 mundials amb l’Olot, i tenim 13 títols, tres plates i un bronze. Suposo que sí, que un nom me l’he fet en el món del patinatge. La gent em truca, m’envia correus, es vol posar en contacte amb mi per proposar-me que vagi a treballar a fora, per encarregar-me estades d’entrenament, per formar altres tècnics. Ja hi he anat, a treballar a fora, a fer cursos. He estat a Holanda, a França, a Colòmbia, a Argentina... Hi he fet feines d’aquestes, però com a coreògraf, sempre he rebutjat les ofertes que he rebut. Ara precisament fa dues setmanes me’n va arribar una altra. Però no és el meu modus operandi. A mi m’agrada formar, ensenyar com es pot arribar a fer. Potser no és una solució a curt termini, però sí que els permetrà als clubs arribar-hi a la llarga, sense haver de dependre d’un entrenador que els ha vingut a muntar una coreografia perquè siguin campions del món. Jo no ho vull, això. Jo vull ensenyar i formar.
A qui ha ajudat a formar-se? Ja fa anys que treballo amb alguns clubs de França. Em fa molta gràcia perquè una de les entrenadores em diu: «et pago perquè em deprimeixis». Jo quan vaig a treballar sobre la seva coreografia li faig una crítica constructiva i intentem fer una neteja de tot allò que segons la meva opinió no està correcte. Ara ja no tant, però sí, al principi era una destrossa total al seu treball. D’entrada em diu que la deprimeixo, però després quan marxo admet que té molta feina per intentar arreglar les coses, i aquesta és la manera que n’aprendrà. I arribarà un dia que ja no em necessitarà. Això és el que vull. Que demà hi hagi gent competent en el món dels grups de xou, perquè si només és per veure els meus treballs no val la pena que competim, en faria prou creant un Cirque du Soleil i muntant una gira.
Com ha canviat el patinatge en aquestes dues últimes dècades? Hi ha equips que canvien molt, i les coses també depenen de les coreografies. L’èxit d’una coreografia no té perquè resumir el bon funcionament d’un club.
Aquest últim títol al Paraguai, en plena pandèmia, ha sigut el més especial donades les circumstàncies? I tant que sí, sens dubte. A més, el 2023 s’està gestant aplicar un nou sistema de puntuació als grups de xou que ja està instaurat en altres modalitats com el solo dance, l’individual o les parelles d’artístic. Ara ens apropem molt al patinatge sobre gel. Però els grups de xou, en el patinatge sobre gel, no existeixen, el seu germà podria ser el ballet on ice que no està gaire estès. No tenim un referent per aplicar el nou sistema de puntuació. Ara hem de buscar, per tant, un espectacle més proper al patinatge sobre gel i no tant el que havíem vist fins ara. El nou sistema és una suma de punts i fas un rànquing. Aquest any al Mundial quan va començar la competició de grups petits vam veure que les puntuacions eren bastant baixes i vam pensar que indirectament els jutges ja anaven una mica amb la nova manera de puntuar, i no tant a buscar 10 de perfecció. Nosaltres en vam aconseguir quatre, de 10. Tornar a recuperar 10 ha sigut posar la cirereta al pastís. Els 10 ara seran molt difícil de veure. I això ha incrementat més l’èxit.
D’on treu la inspiració? La inspiració pot venir de moltes maneres. En el cas de Trampa mortal, on una vídua negra, una taràntula mortal, acaba atrapant en una gran teranyina tots aquells que l’envolten, tot surt que vam fer una coreografia a finals del segle passat que es deia Teranyina, va ser molt bonica i tenia ganes de recuperar-ho. Volia recuperar una cosa similar i hi introduïa la història d’una vídua negra, i a partir d’aquí vaig anar-hi donant voltes. Buscava la similitud del doble personatge de la vídua negra, la persona que està de dol perquè se li ha mort la parella, però que a la vegada ja busca una nova víctima per repetir la història. Tot porta un procés, ho has de pensar, dissenyar el vestuari, i buscar les músiques. La recerca de músiques és una de les coses que més tinc en compte. Hi poso molta cura, per trobar allò que vull. Tot ho faig jo. Jo els vestits els dissenyo. No els cuso, però per exemple quan arriba la primera prova de vestuari, agafo les tisores. Després parlem molt amb l’Esther (Fàbrega), entrenadora de l’equip, i busquem un equilibri en les coreografies.
Parla de coreografia, vestuari, música... però també cada cop té més importància l’aspecte tècnic, amb molts elements tecnològics agafant rellevància. L’anterior coreografia, No em tallis les ales, del 2019, la veies als entrenaments i et feia posar pell de gallina. Però duia tecnologia, efectivament, i en el moment que fallava, afectava la coreografia. Vam tenir molts problemes en el vestuari, també. En un entrenamentòno hi havia problema, però als campionats, amb tota la infraestructura del vestit i les ales, la comoditat de les patinadores era de zero. Tot va anar millorant a final de temporada, però havíem fet tard. Va ser una llàstima, i va anar així. La tecnologia pot fallar.
Jo li ho deia no tant per aquell cas, sinó per remarcar que no és barat això de muntar coreografies. Que l’aspecte tecnològic creix. Com que la normativa queda difosa la gent a vegades s’agafa més el braç que la màniga. I s’exagera cada cop més. S’apliquen idees no tant del patinatge, i sí de l’espectacle, per donar força a un programa que pel darrere és molt fluix. I si li poses bombo y platillo pot semblar que has fet una cosa espectacular. En alguns casos hi ha una inversió tecnològica i de talent al darrere que seria més d’un altre món que no d’una competició de patinatge artístic.
Com es pot caminar cap a una major professionalització del patinatge, i evitar que moltes patinadores ho acabin deixant abans d’hora? Ser professionals és molt difícil, primer caldria arribar a uns reconeixements que tenim encara pendents. Som esportistes d’alt nivell, però els requisits que se’ns demanen pel reconeixement són inviables i absurds en la nostra modalitat. En aquest darrer Mundial hem tingut patinadores que han faltat deu dies a classe, a l’institut o a la universitat, i algunes han tingut problemes. Si aquest reconeixement no arriba poc ens podem plantejar ser professionals. Ens cal això perquè són esportistes que dediquen moltes hores a l’esport. El patinatge en grups de xou és molt similar a la natació sincronitzada, és un espectacle, amb una música, amb una coreografia... nosaltres ho fem dins d’una pista, i elles a la piscina. I hi ha molta diferència en el reconeixement de les dues disciplines. Si no fem el primer pas... Molts secretaris de l’Esport han passat, han dit que ho pretenien fer realitat, però de moment totes les promeses s’han esborrat i seguim en la mateixa situació. Tot cada cop és més complicat, perquè en l’àmbit d’estudis hi ha molta exigència i és difícil compaginar-ho amb l’esport.
Com és això de proclamar-se campió del món al costat de les dues filles? Sí. Als tècnics no ens donen res, però a elles sí que tenen la medalla. La Nora, que és la petita, té 15 anys, i aquesta temporada ha doblat i ha estat també amb el júnior. Al Mundial van venir tres patinadores d’aquest equip. La gran, l’Aina, en té 19. Tenir les filles a l’equip no estressa gens. Vull que ho gaudeixin. He aprés des de fa temps que en la feina dels grups de xou en el moment que perds la vista per veure la teva filla, no gaudeixes de la resta.
S’hi veu reflectit? Jo crec que el patinatge els agrada molt, però no sé si apostaran per una continuïtat en el futur. La gran comenta que li agradaria treure’s el títol de jutge, i penso que podria funcionar-hi perfectament. La petita no s’ha pronunciat. És complicat trobar gens que vulgui més. Elles ara porten molt seriosament el tema estudis i necessiten repartir el temps. A mi em faltava temps per patinar.
