Els Jocs Olímpics del 1992, amb Banyoles com a subseu de Barcelona en la modalitat de rem, han estat sovint marcats com un punt d’inflexió en la projecció internacional de la capital del Pla de l’Estany i, per tant, en la seva capacitat de convertir-se en un punt d’atracció d’esportistes d’arreu del món. Però, parlant de transformacions urbanístiques i de modernització de la ciutat, el Campionat del Món d’Esquí Nàutic del 1971 emergeix en el seu cinquantè aniversari com un moment cabdal per a Banyoles. Una població que, en aquells anys finals del franquisme, era en paraules de l’historiador local Joan Anton Abellán, «una ciutat cent per cent provinciana amb molts carrers sense asfaltar; un poble que, de cop, va rebre gent de cinc continents».
Abellán acaba de publicar un llibre, Banyoles, paradís de l’esquí nàutic. Cinquanta anys del Campionat del Món (1971-2001), en el qual apareix una cita del recentment traspassat arquitecte Jeroni Moner on explica com els directius més joves del CN Banyoles (l’any 71 Moner n’era el vicepresident) van convèncer l’ajuntament, llavors amb Guillem Turró d’alcalde, que aquell Campionat del Món no es podia escapar: «Representava una oportunitat de gran publicitat internacional i també d’obtenir millores urbanístiques aprofitant el que exigia la logística de l’organització, com la necessitat de convertir Mossèn Constans en una via decent, directa a l’Estany».
L’accés per carretera a l‘Estany sense haver de passar pel mig de Banyoles, l’asfaltatge de molts carrers o la millora de la zona del voltant del club natació van ser obres modernitzadores que, sense dubte, van anar lligades a aquell Campionat del Món. Sense fer-les no era possible organitzar el mundial. Tant des de l’ajuntament com els mateixos promotors de la cita ho tenien clar perquè, tres anys abans, Banyoles havia hagut de renunciar a acollir un Campionat d’Europa perquè la ciutat no es veia preparada. Ni s’hi veia, ni ho estava. L’any 1968, la carretera que feia la volta a l’Estany encara no estava totalment asfaltada i, segons un article publicat a Los Sitios referent als motius de la renúncia, anar de Girona a Banyoles tampoc no era el millor trajecte: «Los últimos tres o cuatro kilómetros antes de llegar a Bañolas pueden catalogarse como la peor ruta de la categoría en toda la provincia».
Aquest seguit d’obres eren una oportunitat, però també una despesa. L’Ajuntament de Banyoles no podia arribar a tot i els organitzadors, històrics de l’esquí nàutic català i bons coneixedors de l’estany com Andreu Morros , però sobretot els directius del CN Banyoles, llavors amb Llorenç Castañer de president, van acompanyar els representants del consistori a buscar els diners que feien falta. El governador civil i cap provincial del Movimiento, Victoriano Anguera Sansó, i Joan Gich, que acabava de rellevar Joan Antoni Samaranch com a Delegat Nacional d’Esports, o el president de la Diputació, Pere Ordis, van ser tres de les portes que es varen anar a picar. I va funcionar. Els diners van arribar a temps, pocs mesos abans de l’inici del mundial, però, van arribar. «Dos millones seiscientas mil pesetas, contribución de la Delegación Nacional de Eduación Física y Deportes, han permitido al club lacustre realizar las obras indispensables que asseguran el buen éxito de la organización», publicava El Mundo Deportivo el 17 d’agost d’aquell any.
El Mundial es va celebrar a Banyoles i les espectaculars condicions de l’estany, «el lago de plata» com va ser batejat per la premsa de l’època, van encantar a la gent que encara no les coneixia. Amb l’Hotel Cap sa Sal de Begur de centre d’operacions, i escenari de les grans festes, l’anar i venir de cotxes, com uns enormes Dodge, cap a Banyoles va ser constant. «Ja li hauria agradat als Jocs del 1992 que hi hagués tants espectadors veient el rem com els que van seguir el Campionat del Món d’Esquí Nàutic el 1971», assegura, convençut, Abellán, que cataloga aquell mundial com una bona inversió per al CN Banyoles que «va eixugar molta part dels deutes que tenia en aquell moment, quan feia molt poc que havia fet la piscina». La celebració d’un Campionat del Món d’Esquí Nàutic a Espanya era un fet inaudit. La Vanguardia hi va dedicar un parell de portades, diaris europeus com L’Equipe en van parlar extensament i Televisió Espanyola va emetre per primera vegada a través Mundovisión i Eurovisión.
En el seu llibre, Abellán apunta que durant setmanes es va parlar que els llavors prínceps d’Espanya, Joan Carles i Sofia, es desplaçarien fins a Banyoles. No ho van fer. A diferència de Salvador Dalí, segons una crònica de Narcís Planas a Los Sitios que recopila l’historiador banyolí: «El pequeño mundo congregado en Bañolas fue visitado por el genial pintor ampurdanés Dalí, que con sus atuendos habituals posó juntamente con esquiadores de diferentes países participantes».
Dos anys abans, en el mundial de Copenhaguen, Víctor Palomo havia aconseguit, de manera inesperada per a molta gent, dues medalles en un Campionat del Món per a la selecció espanyola. Un èxit que el règim franquista, ja encarant el seu final, va voler allargar apostant perquè Espanya fos la seu del següent Campionat del Món. D’aquí que Victoriano Anguera, Joan Gich i la resta d’autoritats acabessin donant suport a Banyoles. La millor seu possible dins del territori espanyol com sabia bé Andreu Morros, llavors president de la federació, que feia anys que anava a esquiar a l’Estany.
Esportivament, però, el problema va ser que dos anys més tard, Palomo no va poder competir per culpa d’una lesió i a Banyoles la selecció amfitriona era molt jove i inexperta. Josep Mill, que ja havia estat a Copenhaguen i que combinava l’esquí nàutic a Banyoles amb la feina de monitor d’esquí a La Molina, era la referència d’un equip completat per Carlos Sexmilo, Carmen Blume, Lluís Parellada i Octavi Candela.
Per a Banyoles, però, el premi no era cap podi. Era que l’Estany «atrapés» a molts visitants que el van conèixer per primer cop en aquell mundial. «El Campionat del Món va suposar posar la ciutat de Banyoles en el mapa mundial de l’esquí nàutic, amb uns efectes molt positius des del punt de vista econòmic durant els anys posteriors i fins a la seva prohibició per motius mediambientals», escriu, en un dels pròlegs del llibre de Joan Anton Abellán, l’actual president del CN Banyoles Albert Comas.
I, de fet, la repercussió econòmica de l’esquí nàutic per a la ciutat ja va començar bastant abans del Campionat del Món. A finals de la dècada dels cinquanta i al llarg de la dels seixanta, molts practicants d’esquí nàutic van començar a passar les seves vacances a Banyoles. «Eren gent que venien aquí de vacances amb tota la família instal·lant-se un mes a Banyoles per fer esquí nàutic; gent que llogava cases, comprava pisos, gastava als restaurants com el Rancho Grande, ara Can Xabanet, o a la discoteca on tenien uns whiskies que aquí no bevia ningú només pa», detalla Joan Carles Abellán.
Ja passat el Campionat del Món va arribar l’Escola d’Esquí Nàutic o negocis com Nàutica Banyoles de reparació i construcció d’embarcacions. Unes activitats, però, que cada van anar més a la baixa davant els progressius impediments que Banyoles va posar a la pràctica de l’esquí nàutic. Impediments, basats en motius mediambientals, que van acabar amb la prohibició tant de l’esquí nàutic com de la moto nàutica en el nou Reglament d’Usos i Activitats a l’Estany aprovat el 15 d’octubre de 1992.
