De la voracitat creativa de Picasso en dona testimoni l’exposició sobre joies d’artista que es pot veure, prorrogada fins al 9 de gener, al museu barceloní que difon l’obra del pintor malagueny. Penjolls, fermalls, collarets, medallons, arracades, agulles, anells i braçalets ocupen les vitrines en dues sales que permeten al visitant contemplar les singulars peces signades per Picasso i les que van facturar artistes de la talla de Salvador Dalí, Pau Gargallo, Louise Bourgeois, Manolo Hugué, Niki de Saint Phalle i Man Ray, entre molts d’altres. «Al llarg de la seva vida, Picasso crea per a les persones del seu entorn una sèrie de peces d’una diversitat sorprenent, el nombre de les quals probablement s’ha subestimat», afirma Manon Lecaplain, que comissaria el projecte juntament amb el director del centre, Emmanuel Guigon.
Un còdol, una petxina, un tros d’os petit trobats per atzar a la platja o joies antigues que comprava als mercats de Royan (França) servien a Picasso per gravar-hi figures o fer-hi incisions pictòriques que després regalava a les seves dones i a les amigues més properes. N’és un bon exemple el collaret que llueix Françoise Gilot en la fotografia que hi ha sobre aquestes línies: feta a quatre mans amb Picasso, que la segueix des del darrere aguantant-li el para-sol, amb el nebot de l’artista, Javier Vilató, contemplant l’escena divertit, la joia es compon de pedra, metall, os i un cordó violeta. Senzill i elegant.
«Per bé que la seva primera joia va ser probablement el collaret de grans de fusta pintats que va fer el 1916 per a la seva companya de l’època, Gabrielle Depeyre, la seva producció comença més versemblantment i en tot cas més intensament a la segona meitat de la dècada del 1930, quan comparteix la seva vida amb l’artista Dora Maar», explica Lecaplain. L’exposició convida el visitant a endinsar-se en l’univers creatiu de Picasso a través d’una selecció de joies i un conjunt de gravats on es constata que el pintor va representar sovint les figures de les seves obres ornades amb les petites peces. Els gravats on apareix Degas contemplant escenes de burdell amb prostitutes nues i enjoiades no deixen de ser un reflex humorístic d’aquest interès del malagueny.
Tal com apunta la comissària, doncs, Picasso va començar a crear joies a partir del 1936 en conèixer Dora Maar. Unes obres d’art en miniatura que per a ell, tal com va confessar al fotògraf Brassaï, eren «una autèntica passió». A les vitrines, s’hi exhibeixen peces fetes amb materials com l’or, l’argent i la terra cuita, a més de les ja esmentades facturades a partir d’objectes trobats.
«L’artista gaudeix passejant-se per les platges del sud de França, on passa bona part dels seus estius, i recollint-hi ossos, còdols i objectes retornats pel mar per tal de donar-los la forma que aquestes troballes li inspiren», anota Lecaplain: «És així com veuen la llum àligues, minotaures i retrats de dones de tota mena. De vegades, n’hi ha prou amb uns pocs traços a la pedra per fer-ne un peix; d’altres, aprofita les vinces de l’os per representar el plomatge d’un cap d’ocell». Segons la corresponsable del projecte, «aquestes escultures en miniatura amb què obsequia les persones que aleshores l’envolten sovint esdevenen, al voltant del coll del seu destinatari, penjolls-talismans».
El retorn a la ceràmica
En el relat del vincle de Picasso amb l’elaboració de joies, un altre episodi destacat és la redescoberta de la ceràmica, que va tenir lloc en «els anys que passa al costat de Françoise Gilot, a la ciutat terrissaire de Valauri, on el 1946 coneix Suzanne i Georges Ramié, que dirigeixen el taller Madoura». Tal com comenta Lecaplain, «la parella el convida a treballar la ceràmica i Picasso modela algunes figures, un cap de faune i dos toros, que recorden les seves futures joies però que en aquell moment deixa en aquest punt». L’any següent, Picasso va tornar al taller, on l’esperaven aquelles peces, un cop ja cuites pels Ramié, i s’hi va instal·lar lliurat «en cos i ànima a la ceràmica durant els mesos següents».
La recerca, la innovació i una enorme capacitat de treball són una constant en la trajectòria de Picasso, mundialment famós per la seva obra pictòrica però autor, alhora, d’una extensa producció en altres arts com el collage, l’escultura, el gravat i la joieria, per citar alguns dels exemples més rellevants.
Cap al 1950, explica l’especialista francesa, l’artista «fa per a les persones que estima joies úniques, estampades a mà per ell mateix, moltes de les quals es fondran en or o plata». També aquell mateix any, i ajudat pel seu dentista, Roger Chatagner, Picasso va elaborar una desena de peces en aquests dos metalls amb la tècnica de la cera perduda.
De totes menes i condicions
Afirma Emmanuel Guigon que «la joia d’artista no és la miniatura d’una obra, és una obra en miniatura: és el més petit testimoniatge d’un artista en la seva època i també el més íntim». Fa onze anys, el Museu Nacional d’Art de Catalunya va dedicar una exposició a les joies d’artista que va ensenyar el ressò que aquestes petites peces tenen en l’obra general dels seus autors, com és el cas en la mostra objecte d’aquest reportatge, per citar un nom, d’Alexander Calder, «el més prolífic dels artistes que han fet joies», apunta el director del Museu Picasso de Barcelona.
Després d’admirar les creacions picassianes, el visitant entra en una segona sala on a les vitrines llueixen joies de prop d’una quarantena d’artistes, alguns d’ells catalans, com Salvador Dalí i Manolo Hugué. El conjunt esdevé un petit museu on es representen algunes de les tendències de l’art dels segles XX i XXI, com el surrealisme, el nou realisme, el pop, l’art cinètic i el contemporani. Així, els fermalls aranya de Louis Bourgeois remeten a les seves escultures de gran format, i les més de dues mil joies de Calder són testimoni de la seva concepció lúdica de l’art.
Amb l’exposició Picasso i les joies d’artista, el museu vol mostrar la dimensió íntima que tenen les joies, cadascuna de les quals explica en si mateixa una història personal. «Al voltant del coll, a les orelles, al canell o als dits, en una màniga o al pit, la joia es pot fixar a qualsevol part del cos o del vestit. I quan l’artista la crea, el seu art entra en l’esfera més personal de la seva obra», afegeix Guigon.
Vincles personals
Explica la comissària Manon Lecaplain que quan Dora Maar va morir, el 1997, «al seu apartament de la rue de Savoie de París es descobreix una ingent quantitat de joies». L’anècdota és reveladora de la repercussió que la creació d’ornaments personals va tenir en la trajectòria de Picasso, a partir del moment en què va conèixer la fotògrafa. «Les peces que Picasso personalitza per a Dora Maar fan palesa la intensitat de la seva relació i són de les més sorprenents de l’artista», afegeix.
En peces de terra cuita, còdols, restes orgàniques o en altres joies velles que recercava amb fruïció en les parades dels mercats, Picasso hi va traçar dibuixos, figures i incisions que ens remeten a elements rellevants de la seva iconografia. Tal com indica la comissària, «les joies són, a la manera de les seves altres obres, els receptacles de múltiples influències i inspiracions, entre les quals és sens dubte identificable l’art no occidental, sobre el qual la revista Cahiers d’art publica diversos articles a la dècada del 1930, just quan Picasso fa les seves primeres peces».
La intervenció de Picasso a vegades es limitava a esbossar unes línies i, en d’altres, eren el suport de representacions de figures com el cos humà, siluetes mitològiques i escenes d’animals, peces totes elles que fotògrafs com Brassaï i la mateixa Dora Maar van retratar. Lecaplain apunta que «el que cal veure en aquestes joies és una síntesi d’inspiracions picassianes. Tots aquests objectes de tan íntim simbolisme tenen en comú el fet d’haver estat creats per a les persones del seu entorn proper, i tots ells són els protagonistes d’una doble història: la de la relació entre Picasso i aquells o aquelles a qui són destinats, i la història de la seva creació artística».
Repertori eclèctic
En la segona sala de la mostra temporal s’hi exhibeix un braçalet de pell de l’artista suïssa Meret Oppenheim que exemplifica un dels fils conductors del projecte expositiu: la relació entre els treballs de joieria i les obres realitzades en altres disciplines per un mateix artista. Tal com indica el cocomissari Emmanuel Guigon, la peça «és en l’origen d’una obra seva emblemàtica, la més sovint esmentada, una invenció excepcional: Esmorzar amb pell». Pel que sembla, estant un dia en un cafè amb Picasso i Dora Maar, Oppenheim lluïa el braçalet i el malagueny li va comentar que tot es podria revestir de pell, «fins i tot aquest plat i aquesta tassa».
La joia d’Oppenheim és una de les que es poden veure a l’espai dedicat a les creacions d’una quarantena d’artistes, entre els quals n’hi ha que procedeixen de territoris estilístics diversos. De René Magritte a Yoko Ono, de Francis Picabia a Kiki Smith, de Dalí a Barceló, passant pels Botons sensibles de Janine Antoni creats en or rosa de 18 quirats a imatge i semblança dels seus mugrons, el repertori és en el seu conjunt d’un ric eclecticisme que dona testimoni de l’últim segle de creació artística. Cada joia té la seva història i ens parla de l’època en què van ser concebudes, les motivacions de l’artista i els diàlegs que estableixen els creadors al llarg del temps tant amb els seus coetanis com amb aquells que els han precedit.
L’exposició també es fa ressò del relleu que per a alguns artistes catalans i del cercle de joventut de Picasso va tenir l’elaboració de joies. Manolo Hugué, Pau Gargallo i Juli González són representats a la mostra, així com un Salvador Dalí que, tal com explica la comissària Manon Lecaplain, només utilitzava «metalls cars i pedres precioses; una extravagància a la qual el seu penjoll anagrama Avida dollars fa explícitament l’ullet».
