"La situació és extrema: la comunitat científica ens diu que només queden quinze anys per fer el que calgui per evitar que la temperatura de la Terra no ultrapassi els 1,5 graus. Si arribem a 2, la catàstrofe és imparable. Haurem de canviar radicalment la nostra forma de vida si no volem seguir suïcidant-nos». Aquest missatge podria haver sortit perfectament de qualsevol dels grups de treball que analitzen aquests dies a la Cimera del Clima de Glasgow estratègies per fer front a l’emergència climàtica que amenaça el futur del planeta Terra. Però en realitat aquell missatge procedeix d’una manifestació artística que se celebra a Figueres i que per atzar coincideix aquests dies amb la trobada de governants, experts i representants de la ciutadania a Glasgow. És Pere Horts, docent i astrònom de Figueres, qui avisa amb aquell missatge, inclòs en l’exposició Un estrany en el seu hàbitat, la dotzena del cicle Empordoneses, una mostra col·lectiva multidisciplinària que reuneix cada any a Figueres artistes, creadors i pensadors que reflexionen sobre un tema concret, de més o menys actualitat.

Una noia davant d'una peça de la fotògrafa figuerenca Cristina Glies. Conxi Molons

Enric Tubert, comissari de l’exposició amb Pilar Farrés, explicava en conversa telefònica amb Diari de Girona que «aquest any hi havia molta gent que ens demanava si faríem alguna cosa relacionada amb la covid, però nosaltres ens adonàvem, i com nosaltres molta gent, que la covid és un detall d’un problema més ampli». Davant d’aquesta circumstància, van demanar als creadors convidats a aquesta edició d’Empordoneses que «reflexionessin sobre com l’acció dels humans sobre el planeta pot acaba resultant tan estressant que acceleri alguns canvis que potser s’haurien acabat produint, però que ara són més ràpids i poden tenir conseqüències més negatives». Es tractava, en definitiva, de «posar la mirada en la incidència de l’activitat humana sobre el seu hàbitat natural, que resulta tan extrema que és a punt de provocar-ne el col·lapse».

En primer terme, Tubs (2021), de Lisa Bos; al fons, Hybris (2014), de Jordi Isern. Conxi Molons

Un estrany en el seu hàbitat és el títol de l’exposició, en la qual participen fins a trenta-cinc artistes de procedències i tècniques molt diferents. Com detalla Enric Tubert, «a l’hora de fer la tria d’artistes vam buscar que hi hagués plantejaments molt diferents, però que tots els seleccionats ja haguessin manifestat en la seva trajectòria aquesta preocupació per l’ecologia, per l’equilibri i la sostenibilitat». De fet, la majoria de les peces presents a l’exposició (que es pot visitar a la sala l’Escorxador del Museu de l’Empordà de Figueres fins diumenge que ve, dia 14 de novembre) han estat fetes expressament per a aquest projecte, però n’hi ha d’altres que ja tenen diversos anys, i al marge de continuar del tot vigents,evidencien aquest interès continuat del seu creador per aquesta realitat.

Dona’m un món... Give me a World...(2021) de Fiona Morrison. Conxi Molons

En qualsevol cas, apunta Tubert, a la mostra «hi ha peces d’artistes en l’obra dels quals la figura humana hi té molta presència, com Lídia Masllorens, Jordi Isern, Xevi Vilaró, Sergi Cadenas, etc.; d’altres que fan present aquesta figura humana de manera més minimalista o conceptual, com Pere Bellés o Tom Carr; alguns que aposten per la denúncia a través d’instal·lacions, com Michelle Wilson o Fiona Morrison; o Ramon Fort, un ceramista que experimenta amb els resultats de sotmetre l’argila a temperatures extremes».

Fuck you all (2019), de Xevi Vilaró Conxi Molons

El plantejament d’aquest any d’Empordoneses ha permès recuperar la presència de creadors que no són considerats estrictament artistes, sinó escriptors, pensadors, docents... «En els primers anys d’Empordoneses hi havia artistes plàstics i persones que produïen textos, però això es va anar deixant de banda fins que aquesta vegada ho hem recuperat amb noms com Àngel Burgas, M. Mercè Cuartiella, Josep M. Dacosta Daco, Núria Esponellà i Jordi Sargatal, entre d’altres». Enric Tubert afegeix en aquest sentit que «tenint en compte el tema que tractàvem, vam pensar que estaria bé que hi hagués escriptors de l’àmbit de la filosofia i de l’àmbit naturalista, a més d’altres més literaris».

Un visitant a la sala L'Escorxador del Museu de l'Empordà, on hi ha l'exposició de l'edició número 12 d'Empordoneses. Conxi Molons

L’exposició es completa amb una representació de l’obra creada expressament per a Empordoneses per alumnes de l’Institut Deulofeu de Figueres: «Cada any es fa una proposta als instituts de la ciutat i especialment al Deulofeu, que fan el batxillerat artístic. Aquest any, Ester Baulida, que hi fa classe, va proposar als seus alumnes que fessin vídeos curts sobre aquest tema, i en va seleccionar tres que s’exhibeixen a la Sala l’Escorxador en les mateixes condicions que la resta de peces de l’exposició».

Precisament els grups escolars han visitat de manera molt nombrosa la mostra, diu Enric Tubert, que es mostra satisfet de la resposta que ha rebut la seva iniciativa: «D’escoles ja comptem més de 800 alumnes, estudiants de primària i secundària. Estem molt contents, per aquest costat. I per la banda del públic en general, creiem que la proposta ha funcionat molt bé, ha tingut un flux de visitants molt regular i ha generat molta curiositat».

EN DOS SEGONS

Entre els textos que es presenten a la mostra n’hi ha un de l’històric naturalista i activista ecologista figuerenc Jordi Sargatal que planteja una curiosa reflexió sobre la presència de l’ésser humà a la Terra: «El planeta Terra ha estat l’escenari de l’aparició de la vida, fa uns 3.500 milions d’anys, i molt més tard, uns 350.000 anys en nombres rodons, van aparèixer els éssers humans, tal com som més o menys avui. O sigui que dins d’aquests 3.500 milions d’anys, els 350.000 anys d’humans representen només un 0,01% de tot aquest temps. Si passem els 3.500 milions d’anys a l’escala d’un any (365 dies), veiem que l’aparició dels humans representa només una hora, o sigui que és com si haguéssim aparegut a les 23h. del 31 de desembre. Però si a més considerem que 350.000 anys són 10.000 generacions, i pensem que tots els grans problemes de relació entre la humanitat i el nostre planeta han passat com a màxim en aquestes sis darreres generacions (segles XIX i XX), només representen dos segons en aquesta escala de 365 dies. Això vol dir que, en aquests dos darrers segons abans d’acabar l’any, l’espècie humana haurà tingut la capacitat d’acabar amb el seu escenari vital». La reflexió de Jordi Sargatal acaba amb un advertiment per als humans: «Alguna cosa haurem de fer, ja que si s’enfonsa l’escenari s’acabarà la funció dels éssers humans al planeta. Només la nostra funció, ja que la Terra no desapareixerà, només canviarà, i farà la seva vida com fa 3.50 milions d’anys!».

S/T (2021) d’Antoni Federico

S/T (2021) d’Antoni Federico Conxi Molons

També reflexiona sobre el comportament de l’èsser humà el biòleg figuerenc Josep M. Dacosta Daco, que comença fent notar que «durant el confinament vam aplicar un dels grans principis de la física, la tercera llei de Newton: tota acció (la covid) provoca una reacció (volem ser més solidaris i sostenibles), però ai las !, en realitat volíem que a pandèmia s’acabés ràpidament per seguir consumint om abans (o més)». Dacosta afegeix que «als supermercats continua imperant el plàstic, a les estacions de servei sembla que la gasolina no s’hagi d’acabar mai i ens indiquen que la solució al problema energètic exigeix instal·lar uns megasuperhipermolins a l’horitzó de la Costa Brava. Recordeu que també volien instal·lar una central nuclear a la gola del Ter....

Josep M. Dacosta acaba la seva reflexió comentant que «ens cal una ciutadania amb educació física, formació democràtica, sensibilitat ambiental, principis ètics i voluntat estètica per avançar cap a la sostenibilitat, perquè, parafrasejant el Dr. Antonio Turiel, en un planeta finit, els recursos no són infinits... (Però la cobdícia, sí)».

Molt diferent és el text que presenta Núria Esponellà, el poema Érem arbre, que acaba amb aquests versos: «Érem arbre llavors / i ara ens cal recordar-ho, / perquè encara som saba / i vida urgent que ens crida / a tornar a les arrels».