Els boscos capturen CO2 de l’atmosfera i tenen un paper fonamental en la lluita contra l’escalfament global. I, tanmateix, no només són les grans masses forestals les que exerceixen una funció tan decisiva. També ho fan, i amb més eficàcia encara, els fons dels mars. Allà hi viu una planta submarina anomenada posidònia oceànica, que s’estén al llarg d’àmplies praderies ondulants que constitueixen, directament, veritables boscos submergits. No en va, aquestes praderies són la llar de nombroses espècies de peixos, mol·luscs i altres organismes que hi tenen el seu refugi i el seu lloc de cria i aliment. L’eficàcia de la posidònia a l’hora de capturar CO2 de l’atmosfera és tan gran que fins i tot supera la del mateix Amazones. L’oceanògraf Carlos Duarte ha definit aquesta planta com a «campiona en el segrest de CO2», ja que una sola hectàrea de posidònia «pot segrestar tant carboni com 15 hectàrees de bosc amazònic i, a més, no es crema», afirma en al·lusió als greus incendis que amenacen aquesta selva tropical.
Es tracta d’una planta que a tot el planeta només creix al Mar Mediterrani. És, doncs, un endemisme del mar. Les acumulacions més grans es poden trobar en llocs com Xipre, Sicília i, sobretot, el llevant espanyol. Concretament, davant de Campello (Alacant) o entre Eivissa i Formentera es troben les praderies més extenses de tota la conca mediterrània. En total, hi ha en aquest mar uns 50.000 quilòmetres quadrats de posidònia.
Un altre expert que coneix bé aquest organisme, el biòleg marí Manu San Félix, considera que «si no existís, les platges serien diferents, perquè la sorra està formada pels esquelets dels milions d’organismes que hi viuen, igual que els esculls de corall formen la sorra de les platges coral·lines».
«Però, a més, cal tenir en compte que la posidònia aporta entre el 50% i el 70% de l’oxigen que respirem al planeta. A la Mediterrània, actua com un enorme pulmó, ja que és el sistema més eficient segrestant CO2, cosa que la converteix, juntament amb els esculls, en un gran aliat contra el canvi climàtic. També conforma l’hàbitat de moltíssimes espècies. No vull ni imaginar com seria un futur sense posidònia, perquè seria dramàtic, però, si ja no actuem, pot passar», explica a la revista Ethic.
Però fins i tot morta, la posidònia continua generant beneficis per a l’ecosistema. Quan les fulles es desprenen, suren i van a parar a la riba, formen grans acumulacions a les platges, tapant la sorra. Tot i que la indústria turística es queixa per aquest fet, en realitat aquests pilons d’algues estan salvant la platja, ja que eviten que l’onatge s’emporti la sorra.
A més, fins i tot llavors la posidònia continua sent refugi de nombrosos microorganismes de gran valor ambiental, segons han revelat les darreres investigacions.
Atacs contra un tresor
Però aquest excepcional patrimoni, que hauria de ser cuidat amb singular atenció, està sent destruït a marxes forçades. Tant Duarte com San Félix i altres científics han assenyalat bàsicament tres amenaces.
En primer lloc, els fondejos de vaixells recreatius, que llancen les seves àncores sobre praderies de posidònia, creant així grans calbes en aquestes i produint una desforestació submarina amb els mateixos efectes que tindria en un bosc. No obstant això, la diferència rau en què, així com un bosc es pot recuperar amb relativa rapidesa, la posidònia pot trigar segles a regenerar-se.
El segon impacte és el dels abocaments contaminants des d’estacions depuradores que no funcionen correctament, des d’embarcacions a alta mar i instal·lacions industrials. Abunden les imatges de praderies de posidònia literalment sepultades per una mena de «moc» filamentós que recobreix tota la planta, asfixiant-la i matant-la a causa d’aquesta contaminació. National Geographic afirma que gairebé la meitat de les zones urbanes costaneres de 23 països de la Mediterrània no tenen plantes depuradores d’aigua residual.
El mar s’escalfa
I, finalment, el canvi climàtic està arraconant aquesta fàbrica de salut ecològica. L’escalfament del Mar Mediterrani és aclaparador. Aquest mateix any s’han mesurat temperatures de fins a 29 graus a les aigües d’Alacant durant els primers dies de novembre, un fet inèdit que revela que el Mediterrani ja està aconseguint temperatures pròpies del Mar Carib.
Això mata la posidònia, ja que, com afirma Duarte, quan la temperatura de l’aigua sobrepassa els 28,5 ºC, les taxes de mortalitat de la posidònia es disparen. En canvi, des del 2015 ja s’han observat llargs períodes en què, entre 15 i 20 metres de profunditat, la temperatura no baixa de 29 graus.
El declivi de la posidònia ja ha començat i es pot mesurar clarament. Segons un estudi de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea), al Mediterrani occidental l’extensió de praderies submarines d’aquesta espècie s’ha reduït entre el 13% i el 38% des del 1960. Però hi ha zones concretes on la seva superfície s’ha reduït un 40%. Les conseqüències d’aquest fet se succeiran en cadena sobre l’ecosistema.
El futur no pinta bé, tenint en compte a més que la temperatura global segueix en ascens i fins i tot complint els objectius de l’Acord de París serà inevitable fer front a danys irreparables. D’aquí ve la necessitat, remarquen els experts, d’actuar amb més rapidesa, valentia i ambició si es vol evitar els danys més greus i irreversibles.
Tots els informes assenyalen que, justament, el Mediterrani serà una de les zones més afectades per l’escalfament global, cosa que demostra la urgència d’adoptar mesures més eficaces que les preses fins ara.
