A l’hora de sopar en Francesc va anunciar al seu fill: «Demà m’acompanyaràs a visitar els masos. Comença a ser hora que et vagis fent amb les terres, que després no et vingui de nou».
Josep Llobet Teixidor va néixer el 1745 a Vidreres, on la seva família era una de les grans nissagues de propietaris de la zona amb unes arrels que arriben fins a l’edat mitjana. Com tants llinatges del país, van anar guardant la documentació legal i personal fins a constituir un arxiu particular. Aquesta mena de fons són de molta utilitat als historiadors perquè permeten conèixer amb molt detall com va ser la transformació de les famílies propietàries rurals fins a convertir-se en part dels sectors benestants de la Catalunya del segle XIX. En aquest cas, a més, tenim la sort que un dels descendents actuals, Santiago de Llobet Masachs, ha publicat la seva història.
Gràcies a ell sabem que com a primogènit de Francesc Llobet, Josep es va fer càrrec de les propietats de la família a partir del 1788, quan el seu pare va traspassar. Val a dir, però, que prèviament els hereus ja anaven agafant responsabilitats en la gestió del patrimoni familiar perquè així podien començar a conèixer el funcionament dels negocis.
Els anys de Josep Llobet al capdavant del llinatge no van ser fàcils. Durant el bienni 1793-1795 va esclatar la Guerra Gran entre la corona espanyola i la França revolucionària. Posteriorment, entre 1808 i 1812, Napoleó va ocupar Catalunya. Així doncs, si bé és cert que no va ampliar les propietats com sí que havien fet alguns dels seus predecessors, almenys va tenir l’habilitat de conservar les que tenien.
Com era propi de la gent de la seva categoria, va tenir càrrecs de responsabilitat pública. El 1783 va ser regidor de Vidreres i després va ser procurador síndic en tres ocasions: 1791, 1800 i 1815. A més, durant els conflictes bèl·lics va ser un dels responsables de l’organització del Sometent, el 1795 fou capità d’una companyia de Miquelets i durant l’ocupació napoleònica va actuar com a enllaç local amb la Junta Superior de Catalunya, que era l’òrgan que intentava dirigir la resistència.
Santiago de Llobet explica que el seu avantpassat es va casar en dues ocasions. La primera, el 1772, amb Francesca de Vidal de Llobatera, que va morir el febrer de 1808. Tot just el maig del mateix any, va tornar a passar per l’altar per prendre per muller a Maria Prat, que també era vídua.
Com que en cap dels enllaços matrimonials va tenir descendència, quan Josep Llobet Teixidor va morir el 16 de setembre de 1827 als 82 anys d’edat, les propietats familiars van passar a mans del seu germà petit, Pere Llobet.
