«Sobre l’escenari és on realment soc jo»

Torna a fer teatre musical i lluny de casa seva, dos fets que han marcat la seva trajectòria. Li hauria agradat fer més teatre de text, i haver actuat més a Catalunya?

Exacte. Continuo tenint ganes de poder treballar més a prop de casa, i més ara que ja m’he fet gran i he viscut fora molt de temps, que ja m’he perdut moltes festes familiars, que els pares s’han fet grans i jo no hi era... I també continuo tenint ganes de fer teatre de text, perquè els actors de teatre musical no som ballarins i cantants que actuen, sinó que som actors que cantem i que ballem, o sigui que treballem tres disciplines. I per suposat que m’agradaria poder treballar en català, que pràcticament no ho he fet... Però no me’n surto. Fa anys vaig decidir venir a viure a Girona, per provar sort, però a vegades es confon que enviïs currículums, que truquis a determinades portes, amb el fet de no tenir feina. I jo el que volia era fer un gir a la meva vida. Però no sé per quina estranya raó em costa molt més treballar aquí que a Madrid.

Com és?

He trucat a mil portes, he enviat mails i currículums, m’he ofert a fer audicions... Arran del coronavirus em vaig oferir fins i tot per aprendre’m tots els papers de noia d’una funció i estar disponible per si tenien cap baixa... i tampoc. I després t’assabentes per altres vies que a algú no li feia el pes que la Marta Ribera fos allà...

I això per què passa? Hi ha camarilles?

Sí, hi ha camarilles, moltíssimes...

Però vostè no ha parat de treballar, i al més alt nivell...

Em sento molt estimada i molt valorada.

Llavors què passa a Catalunya?

No sabria dir-ho, no ho sé. Fins i tot a Girona sembla que costa entrar...

La seva primera actuació va ser al Teatre Municipal de Girona, de nena, fent de rateta que escombrava l’escaleta amb l’escola de dansa a la qual anava. Però després pràcticament no hi ha tornat...

És que no hi he tornat mai més. Només per col·laborar amb els Umpah-pah en la presentació del disc Raons de pes, fa trenta anys, que em van vestir com de prostituta i estava en una llotja fent una performance. És l’única vegada que he treballat al Teatre Municipal de Girona. És molt trist. I més quan jo vivia aquí...

Què vol dir?

La casa dels meus avis, que tenien una fonda, era on hi ha el Jardí d’Infància. Allà jugava. Vaig néixer a la Clínica Esperança (ara hi ha Casa Cacao) i anava a aprendre a ballar a l’escola de Mercedes Ribera a les Peixateries Velles. Aquesta zona era el meu món, aquí vaig fer les meves primeres passes a la vida i en el ballet. Ballant amb la Mercedes Ribera, que no som família però a qui agraeixo moltes coses. Molts dels valors que tinc en aquesta professió i que agraden als productors, com la constància i la força de voluntat, la capacitat de treball, la disciplina... Tot això m’ho va inculcar la Mercedes Ribera des que jo tenia quatre anys, al marge del talent que jo pugui tenir, que no hi entro.

I no ha actuat mai al teatre del seu barri, doncs...

Vaig actuar a Salt en un espectacle de Temporada Alta fa vint anys, però a Girona, res més.

I a Barcelona?

Hi he vingut de gira. Vaig fer West Side Story, que és el que em va portar a Madrid, i com a producció d’aquí he fet Spamalot, amb el Tricicle.

La consideren una actriu de fora?

Suposo, no ho sé...

Es declara una «antidiva».

Ho soc. A sobre d’un escenari ja et dic que no, quan estic treballant m’autoexigeixo molt i també exigeixo que un micro soni bé, que un llum estigui bé, que els companys siguin correctes, que hi hagi disciplina. Crec que és així com es funciona. He treballat en franquícies de grans produccions com Cabaret i el secret del seu èxit és aquesta exigència màxima.

Amb vostè van ser exigents des de nena...

Clar, jo em vaig formar amb la Mercedes Ribera, que era una senyora de les d’abans, que et pessigava el cul si no estiraves la punta. Feia servir el mètode de disciplina de la Royal, i jo ho agraeixo, com agraeixo haver tingut una mare sargento. A casa, una mare sargento, haver estudiat a les Dominiques i als Maristes i haver tingut la Mercedes Ribera... Però ho agraeixo moltíssim, perquè jo que soc una mica salvatge i ho compenso amb disciplina i constància.

He llegit que tenia una àvia que volia ser actriu i que vostè ha complert una mica el seu somni....

L’àvia, sí, la que vivia aquí. Aquest anell i aquesta arracada són les del seu casament. Jo li deia ‘quan et moris, ho vull, això’, i quan vaig fer cinquanta anys m’ho van regalar. I com que sóc molt supersticiosa, i d’energies i coses d’aquestes, me’ls he posat per venir a l’entrevista, perquè és com que m’acompanya. De fet va ser ella qui em va apuntar a classes de ballet, que la meva mare diu que tant de bo no hi haguéssim anat mai perquè ha estat el pitjor que m’ha pogut passar a la vida.

Sí?

M’ho va dir ahir mateix.

Els pares li van demanar que estudiés hostaleria, oi?

El que fos que no fos això. De fet, als estius havia treballat a Correus i ara amb això de la Covid la meva mare em deia que anés a Correus, a veure si m’agafaven. Però ho entenc. Soc una persona molt sensible, i he patit molt en aquesta professió, i ella ho ha vist, i suposo que com a mare voldria tenir-me més protegida aquí. I no diré que és una selva, però sí que has de ser molt fort psicològicament per treballar en el món en general, i en el del teatre en particular.

Imagino que l’exigència de sortir cada dia a l’escenari genera molta pressió.

Estar en uns camerinos és com un Gran Hermano constant. Al marge que no tens un sou cada mes, sinó que ara treballes, ara no... La meva sort és que havia estalviat durant tots els anys que he treballat una mica i m’he pogut anar mantenint més o menys.

Durant la pandèmia no va poder actuar...

Clar, i no he rebut cap ajut per a artistes, tot i que l’he intentat demanar.

Com la va afectar?

Vaig acabar El jovencito Frankenstein a Bilbao i vaig estar dos mesos fent proves per a projectes nous. Normalment les coses noves comencen a sortir el març-abril per estrenar-les el setembre-octubre. I va coincidir amb això. Cap a casa i ni càstings ni res, tots tancats. I després tampoc no sortia res perquè la gent no volia arriscar-se. Fins que el mes de desembre el senyor Antonio Banderas va decidir fer el càsting de Company.

És a dir, des del confinament del març de 2019 fins ara, pràcticament no ha treballat.

He fet algunes classes de dansa i de teatre a Girona i vaig col·laborar amb en Marcel Tomàs en el projecte Els colors de Duke Ellington, amb Girona Jazz Project.

Hi ha algun personatge que l’hagi marcat especialment?

Tots. Perquè soc una persona molt salvatge, mot intensa, i tots aquests personatges m’han ofert la possibilitat de fer com un màster de psicologia. El teatre és la vida a sobre d’un escenari, i a tots els personatges que he interpretat els he intentat entendre, siguin bons o dolents. Per això em quedo amb tots, de la Dama del Llac de Spamalot a la Sally Bowles de Cabaret, o a l’Anita de West Side Story...

En repetiria algun?

Tots (riu) i tots els faria d’una altra manera, perquè quan acabes la funció penses que ho podies haver fet diferent. Com en la vida. Dius, si ara tingués 25 anys no faria pas això... És el mateix. El teatre és la vida sobre l’escenari.

Hi ha algun personatge que tingui pendent, que li agradaria fer?

Sí, sempre he dit que m’agradaria fer Sunset Boulevard, Gypsy... Molts. Soc feliç i realment on estic més segura de mi mateixa és sobre l’escenari, és on realment soc jo.

Vostè ha estat mare i va continuar treballant mentre estava embarassada. Com condiciona la maternitat la carrera de les actrius?

Jo pensava que no l’havia de condicionar. Estava treballant, fent Spamalot amb un bombo de cinc mesos, i tenia molt clar que quan parís aconseguiria cuidar-me i continuar treballant... Però una vegada el fill ha sortit de la panxa no és el mateix que portar-lo a dins, i ja no pots pensar només en tu. En tot cas, quan vas de gira, la nena pobreta també va amunt i avall, és un canvi radical. Suposo que la vida em va posar tenir un filla i seguir per aquest camí per alguna cosa. Si no, potser hauria tingut més possibilitats professionals, però potser hagués perdut alguna cosa, que era que jo volia ser mare. Encara que és cert que m’ha costat molt més sacrifici professional i personal, i més tenint la família tan lluny.

En els últims anys moltes dones del món de l’espectacle han denunciat haver estat víctimes d’abusos o d’assetjament. N’ha patit? N’ha estat testimoni?

Jo vaig ser víctima de maltractament, no puc dir de qui perquè fa més de vint anys, vaig estar en tractament psicològic i me’n vaig sortir. Aquesta persona ja no existeix, va morir, era un superior. Però en la meva època, quan va passar això, no hi havia números de telèfon on poder trucar....

Faltava suport...

No n’hi havia cap.

I suposo que coses que avui es veuen d’una manera, llavors es veien d’una altra...

En la professió mateix se sabia i era com normal... Això que diu que la culpa la tens tu, i més si és un superior. No n’he parlat mai, d’això, ho he tingut sempre guardat. Ara és la primera vegada però m’és igual, crec que vint anys i escaig després havia de fer-ho...

I va tenir seqüeles, va haver d’anar al psicòleg.

Evidentment, vaig haver de parar un temps, vaig haver de venir un temps a Girona, al psicòleg, i llavors va ser quan em van oferir la sèrie Un paso adelante.

Aquestes denúncies estan canviant la situació o encara es produeixen abusos?

La gent és més conscient. Per por, també.

Quines diferències hi ha entre l’escena teatral de Madrid i la de Catalunya?

Allà hi ha moltíssim més moviment. Hi ha més indústria, més ganes, tot és com més fàcil. Hi fa el caràcter, també. Aquí tot és més «bé, ja veurem», i allà tot és «venga, vamos, pim pam, anem per feina» i si ens estavellem ens hem estavellat. La meva mare de petita em deia que no semblava catalana, per la meva forma de ser, amb molta energia...

S’hi ha sentit ben tractada?

Soc superfeliç, allà m’han tractat superbé, encara que em molesta quan hi escolto coses d’aquí que no m’agraden, com ha passat durant el procés.

Què queda d’aquella Marta Ribera que va començar la carrera d’actriu fa gairebé trenta anys i en què ha canviat més?

Queda el que era, el que segueixo essent, però amb totes les hòsties que m’ha donat la vida. Poques persones em coneixen realment bé, puc semblar una cosa perquè físicament soc gran i tinc una determinada manera de fer, però a dins continua havent-hi aquella nena que ballava. Fins i tot la meva filla em diu a vegades «mama, sisplau». Jo somniava que tindria una filla que em diria això. «Sembla més gran la teva filla que tu», em diuen. Tinc una síndrome de Peter Pan que tampoc no vull perdre, no em penedeixo de ser així.