La brutal violació a una menor a Igualada ha tornat a posar sobre la taula mediàtica l’alarmant exposició de les dones a la violència sexual. Davant d’aquest succés, com ja va passar amb La manada, la violació múltiple de Manresa i el cas Marta del Castillo, la reacció natural de milers de pares i mares ha estat la mateixa: preocupar-se pel benestar de les filles i intentar dotar-les d’eines i empoderament per evitar que sigui el seu nom el pròxim que arribi a les portades.

No obstant, com tuitejava un grup feminista d’Igualada, «si hi ha noies violades és perquè hi ha violadors», una proclama que evidencia una realitat que per a moltes famílies és difícil de digerir: és tan important empoderar les seves filles com educar els seus fills perquè no agredeixin les dones. «La sexualitat masculina tradicional es concep des de la falta d’empatia cap a l’altra persona; [en la prevenció] el discurs no s’ha de focalitzar tant en les víctimes, sinó a evitar que els homes cometin aquests atemptats», assegura Bernat Escudero, president de l’associació Homes Igualitaris i pare de dues filles, en un al·legat per deixar de centrar-nos en «¿què poden fer les víctimes per evitar-ho?», i apuntar-ho cap a «¿com podem impedir que hi hagi agressors?». «Caldria posar el focus en com es construeixen aquests violadors», coincideix la psicopedagoga i especialista en sexoafectivitat Mirta Lojo.

«Ens terroritza que les nostres filles siguin violentades, però sovint no pensem, o ens resistim a fer-ho, que els nostres fills poden ser els agressors del futur, quan justament el treball de famílies i escoles és aquesta prevenció», afirma la Núria, mare d’un adolescent. Ell es troba en una edat «fogosa» en què la sexualitat comença a obrir-se a altres persones i, com moltes altres mares del seu entorn, es preocupa per com pot traslladar-se en la seva relació amb els altres i si l’educació que ha rebut des de petit -amb mantres com el respecte als demés i que la diversió mai pot ser a costa del malestar dels altres- servirà com a prevenció de conductes nocives i agressives en els seus vincles personals.

Masculinitats alternatives

Per a Ramon Crespo, pare de dos nens de 8 i 12 anys, aquesta qüestió es trasllada en «si li has donat eines per construir una masculinitat diferent». Això ha suposat replantejar-se la seva educació, en la qual «estàs sempre alerta» per trencar amb «qualsevol inèrcia que genera la masculinitat prototípica en el dia a dia» i que, per extensió, implica la reeducació dels pares. «Coses tan bàsiques com, per exemple, la teva reacció en un partit de bàsquet, com crides des del públic, si tens una reacció violenta. És canviar el que has après i demostrar que es pot ser home de moltes formes», continua.

Per descomptat, l’educació no només recau en els pares. Les escoles hi juguen un paper essencial i segons Alba Cobos, psicòloga al centre terapèutic Espai Nacre, malgrat la millora en la formació i sensibilització als centres, la dinàmica continua sent la de protegir les alumnes, i no la d’evitar que els alumnes siguin agressors. «Acostumen a anar a parlar directament amb les mares sobre les filles, no amb els pares, ja que, seguint els patrons patriarcals de la societat, inconscientment són les mares les que han de procurar i preocupar-se de protegir les seves filles», mentre que als fills se’ls percep com un factor aliè a aquesta casuística. «En definitiva, hi ha molt estigma i tabú en reconèixer que el teu fill es podria convertir en un agressor», conclou.

Resistències a intervenir

És un dels problemes que detecta Àgata Segura, mare d’un noi i dues nenes i membre de la comissió de gènere de la seva escola: «Quan es parla d’aquests temes alguns pares i mares de nens i adolescents senten que no els incumbeix o fins i tot senten com si se’ls ataqués». No només ho ha vist ella, sinó que també hi coincideixen Ramon i Núria: «Quan es comencen a fer intervencions, la cosa es pot embolicar».

«Quan surts de les obvietats que tenim interioritzades i parles dels micromasclismes, que passen més desapercebuts i que són l’origen de moltes violències, no tothom ho entén o ho comparteix», assegura Ramon Crespo. Posa un exemple que es viu en la majoria de les escoles del país: jugar a la pilota. «Quan es crea un grup de nois que juguen al pati, envaeixen l’espai», se’ls dona prioritat i importància respecte a la resta, una situació similar al manspreading al metro, que consisteix a donar privilegis sobre l’ús de l’espai als cossos masculins.

Hi ha més exemples, fins i tot en recorda un en el qual els pares no van estar a l’altura emocional del repte: «Hi va haver un cas de bullying que, en lloc de deixar que es resolgués amb eines pedagògiques, que són més lentes, va acabar desencadenant baralles davant l’escola» en una ostentació de resolució testosterònica de conflictes. «Aquests petits exemples són la punta de l’iceberg del masclisme i quan exposes a aquestes famílies que aquestes situacions són problemàtiques et sents molt sol i poc acompanyat», es lamenta.

El problema és que, en segons quins entorns, és «fàcil crear un discurs que consisteix a empoderar les noies» i obviar el paper dels homes en la violència. Però, tot i que els sigui difícil i es generin tensions i incomoditats en les famílies quan es recorda, «la clau continua sent adreçar-se a ells», ja que és el punt «on més es flaqueja», conclou Àgata Segura.

«Aterrar» dinàmiques

Assegura que algunes de les dinàmiques a classe que millor han funcionat són les que se centren en el dia a dia dels joves, no les que parlen en sentits més abstractes sobre feminismes teòrics, discriminacions des del discurs activista o successos mediàtics que queden llunyans. Per posar un exemple, «va ser molt útil» una sessió a l’institut en la qual les noies van parlar de les coses que les feien sentir-se violentades en la seva vida quotidiana i els seus companys es van haver d’enfrontar, per primera vegada, a una realitat: tot i que fos inconscientment, havien obrat com a agressors. «Toca aterrar les violències en el seu context diari», resumeix.

No obstant, aquesta tasca ciclòpia es complica encara més en escoles d’alta complexitat. L’Alba, que ha treballat en aquests entorns educatius, adverteix que un dels grans problemes és la poca receptivitat dels alumnes i que les seves situacions emocionals i socials els sobrepassen, fins al punt que, per poder tractar temes com les violències sexuals, els educadors han de fer un treball individual ingent amb molts alumnes, «una tasca per a la qual, malauradament, no s’inverteixen prou recursos», situació que provoca que molts dels intents d’acostar el discurs de la prevenció siguin inútils.