Dante Alighieri comença el seu viatge des del Parnàs, el cim de les muses, i es dirigeix cap a un bosc d’un paisatge que «clarament» és la plana de l’Empordà. Aquesta primera il·lustració, que mostra l’autor de perfil caminant cap als xiprers, és de les poques obres de Salvador Dalí que se situen en un paisatge concret, fugint de la metafísica que habitualment esprem el pintor figuerenc al llarg de la seva obra. I molt a prop seu però invisible, Dalí recrea aquest viatge i acompanya el poeta a través de cent il·lustracions que plasmen el seu pas per l’infern, el purgatori i finalment el paradís. Les primeres paraules del cant acompanyen la primera estampa: «en mig del camí de la vida, vaig trobar una selva obscura en què la via recta -el camí correcte- estava perduda». Comença la Divina Comèdia.

La sala del Teatre-Museu Dalí que acull l’exposició sobre la Divina Comèdia il·lustrada gràficament per Dalí és quadrada, i les obres estan situades en tres files ocupant tots els angles de la paret. Recorda als cercles del Dant, i una il·luminació que va del vermell al blau recrea una aura irreal i onírica. Quan Dante inicia aquest trajecte per rectificar tot el mal que ha fet durant la seva vida, no sap si ho podrà aconseguir. «Aquest dubte és el que el fa tan humà», subratlla Juliette Murphy, comissària de l’exposició que il·lustra aquesta obra de la literatura universal. I Dalí s’hi va dedicar en cos i ànima en complir l’encàrrec de l’Institut Poligràfic de l’Estat italià aquell any 1950, perquè coneixia l’obra i per ell suposava un repte sublim i «diví»: il·lustrar la Divina comèdia el situava al costat de grans mestres italians com Rafael o Da Vinci. Podia ser una «estrella» més com les que escriu el florentí als seus versos.

Pas a pas, d’esquerra a dreta i de baix a dalt, Dalí s’imagina el camí de Dante enmig de paisatges macabres i personatges desfigurats, marronosos i vermells. A mesura que s’avança per ordre, s’arriba al final de l’infern, per on l’escriptor surt per un forat que els estudiosos han relacionat amb l’anus de Satanàs. El purgatori té més blaus i grisos, i mostren el camí cap a la redempció. Dante fou un dels primers a descriure’l, ja que l’església havia acceptat per doctrina aquest espai transitori entre la Terra i el cel el 1274. Per inspirar-se, Dalí va utilitzar una edició de la Divina Comèdia del segle XVIII de Marie McGregor i il·lustrat per R.T. Rose que tenia des de petit i que ell mateix va omplir d’anotacions amb llapis. El llibre està exposat en una vitrina i està obert per una pàgina que conté una il·lustració quasi igual a una de les dibuixades pel pintor. Quan Dalí dibuixa el paradís, els colors són amables i evocadors, místics. «Amb aquesta comissió vol anar més enllà del que és mundà, vol arribar al que és transcendental, i veient aquestes obres queda molt clar que Dalí entén molt bé la idea de Dante», indica Murphy.

Un encàrrec polèmic

L’Institut Poligràfic de l’Estat italià va encarregar-li al pintor il·lustrar la Divina Comèdia l’any 1950. Aquell any se celebrava el 700è aniversari del naixement del poeta i filòsof florentí, i l’objectiu era recollir les il·lustracions en una edició de luxe de l’obra. «Dalí s’ho pren amb molta serietat, ell s’identifica amb Dante des del primer cant i això ens dona una pista de la importància que va tenir aquest encàrrec per ell», subratlla Murphy. Dalí va pintar cent escenes de l’obra amb aquarel·la, il·lustrant els cent cants que conformen la Comèdia: 34 de l’infern, 33 del purgatori i 33 del paradís. Ho va fer valent-se d’una visió més clàssica i onírica del que havia estat dibuixant durant aquella etapa. Era un artista «més que autoritzat» per entomar aquesta feina: havia il·lustrat el Quixot, Alícia al País de les Meravelles, Romeu i Julieta, i sense anar més lluny, la Bíblia.

Les il·lustracions van guanyar aviat fama, però alhora van acumular cada vegada més controvèrsia per part dels italians, ja que la premsa va iniciar una campanya en contra de la comissió. «Consideraven que era una despesa que es podia evitar tenint en compte la pobresa del país», explica Murphy. Tampoc els agradava que s’hagués proposat la comissió a un pintor que no fos italià. Això va fer que el projecte fos finalment descartat, i finalment es van retornar les aquarel·les al pintor, que decebut i trist, va queixar-se en una carta al diari El Destino.

Però Dalí no va guardar-se les obres en un calaix. Posteriorment van ser adquirides per un editor francès, Joseph Foret, que va decidir publicar-les a París, i el 1960 van estar exposades al Museu Galiera. Amb l’objectiu d’acomplir l’objectiu de l’Institut Poligràfic, Foret va posar fil a l’agulla per fer la primera edició de la Comèdia il·lustrada per Dalí. Per fer-ho, va encarregar-li a Raimond Jaquet la tasca gràfica. Per fer-ho, va utilitzar la costosa tècnica del fotogravat amb fusta de resina perquè el resultat, que va trigar quatre anys a aflorar, fos més brillant. Dalí va supervisar la feina i va retocar els colors de les il·lustracions. En total es fan fer 3.500 planxes. Posteriorment, l’editor Jean Estrada va fer una nova edició de mida més reduïda amb els gravats que estan exposats al museu figuerenc. Ara, l’exposició torna a ressorgir coincidint amb el 700è aniversari de la mort del poeta florentí, i està previst que s’allargui fins a finals de febrer, amb opció de prorrogar-la. «Es tanca el cercle, és la primera vegada que s’exposa en un moment relacionat amb la seva concepció, és quasi màgic», assegura la comissària. Anecdòticament, mentre preparava l’exposició, Murphy va adonar-se que l’editorial s’havia equivocat en l’ordre que havia posat les il·lustracions, així que s’exposaran per primera vegada en l’ordre correcte. L’esforç del pintor va merèixer dos anys de feina, preparació i fins i tot d’«obsessió» per plasmar correctament la seva visió del viatge d’Alighieri. Ambdós comparteixen el mateix objectiu: superar l’amor terrenal, ajudats d’una dona «ideal», que en el cas de Dante és Beatriu i de Dalí, Gala. Tot plegat per crear un nou llenguatge per descriure el paradís.

Més actual que mai

Murphy opina que l’obra posterior de Dalí té referències «amagades» a Dante, que el pintor no va voler evidenciar per no deixar entreveure la importància que aquell encàrrec havia tingut per ell. «Anys després es referia a aquella comissió quasi amb frivolitat», comenta. Abans de tornar dels Estats Units, on Dalí va haver d’exiliar-se, va estar rumiant bé què havia de fer amb la comissió proposada. La seva situació era «semblant» a la del Dant: el florentí va ser condemnat a l’exili de la seva estimada Florència sota amenaça de mort. La Comèdia -l’adjectiu Divina es va afegir posteriorment com una eina de màrqueting- va ser escrita entre el 1308 i el 1320. Faci o no faci vuit segles que aquest poema medieval va ser escrit, Murphy opina que «té més actualitat que mai». I com pot ser? Tracta qüestions fonamentals, com són aquesta cerca de l’individu per redimir-se i trobar la veritat. La moralitat impregna l’obra i l’anhel d’anar més enllà del que és humanament possible és el que ha convençut als lectors durant segles de la singularitat dels seus versos. Qui llegeix Dante no l’oblida, i la comissària ho té clar. «Si aconseguim que qui vingui a veure’ns surti amb el cuc de llegir Dante, haurem aconseguit el nostre propòsit!». Doncs això, llegeixin Dante.