Set espècies autòctones (una planta i sis animals) són a prop de la completa extinció al nostre país. La caça, la sobreexplotació dels seus hàbitats, les males pràctiques agrícoles, l’escalfament global i els competidors exòtics (que solen ser conseqüència també del canvi climàtic) estan reduint les seves poblacions. A la llista hi ha aus, mamífers, mol·luscs i fins i tot plantes que el Govern estatal reconeix que estan en «situació crítica» des del 2018.
Aquesta declaració oficial de situació crítica (que no abasta ni de bon tros totes les espècies amenaçades d’Espanya) permet impulsar des de les administracions una sèrie d’actuacions per millorar la situació d’aquestes espècies. A més, una vegada aprovada la inclusió en aquesta llista, l’espècie passarà a ser considerada prioritària, tant per a l’assignació de recursos econòmics com per a l’adopció de mesures urgents d’actuació per revertir aquest risc d’extinció per part de les administracions competents.
No obstant això, ni la llei del 2007 ni l’ordre que estableix quines són les espècies en perill crític suposen cap garantia per a la seva supervivència. Tampoc no obliga que es proporcionin fons específics per a aquests projectes i, per tant, els costos de les tasques de repoblació solen ser sufragats per les administracions autonòmiques o les ONG.
Els afectats són set tàxons diferents: Estepa de Cartagena (Cistus heterophyllus subsp. carthaginensis), capsigrany mascle (Lanius minor), nàiade auriculada (Margaritifera auricularia), xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostola), visó europeu (Pinna nobilis) i gall fer cantàbric (Tetrao urogallus cantabricus).
Gall Fer cantàbric (Tetrau urogallus cantabricus)
El gall fer cantàbric és una au endèmica de les muntanyes cantàbriques i una de les més amenaçades de tot Espanya. De fet, ha experimentat el declivi poblacional més gran entre totes les aus del país. L’hàbitat d’aquesta espècie està limitat a la serralada cantàbrica. Però, a més, la seva llar és cada vegada menys plàcida, cosa que ha generat que la seva població disminueixi un 45% en 20 anys i estigui a punt de dividir-se en dos nuclis. La població, segons els censos del 2018, ja es redueix a uns 300 exemplars.
Aquesta situació té a veure amb un augment en el nombre de depredadors oportunistes (guineus, mustèlids, senglars, còrvids), que ataquen sobretot nius i pollets del gall fer. Tot i això, la seva supervivència no només està condicionada pels seus depredadors, sinó també pels seus competidors, atès que a la regió hi ha una càrrega excessiva d’herbívors, tant domèstics com silvestres, que redueixen l’aliment disponible per al gall fer, especialment el nabiu.
Un altre problema són les col·lisions amb infraestructures elèctriques i la caça. I és que, encara que aquesta última està prohibida, el furtivisme continua existint i la caça d’altres espècies en llocs favorables per al gall fer ia l’hivern ocasiona interferències i desplaçaments per a l’ocell.
Tot i estar emparat a l’Estratègia Nacional de Conservació, no s’ha aconseguit revertir la tendència negativa de l’espècie i, tret d’Astúries, cap comunitat autònoma ha aprovat els seus plans de conservació.
Nacre (Pinna nobilis)
Aquest gran mol·lusc bivalve i fosc és endèmic del mar Mediterrani. El nacre és considerat una espècie estructurant per la seva mida (és el mol·lusc més gran d’aquest mar: pot arribar als 120 centímetres), ja que proporciona nous hàbitats, cosa que afavoreix l’augment de la biodiversitat. A més, té el potencial de regular l’ecosistema durant un llarg període de temps, atès que és una espècie molt longeva que pot arribar a viure entre 15 i 20 anys.
Tot i la seva important contribució al medi marí, aquesta espècie està morint. A finals de setembre de 2016 es va constatar un esdeveniment de mortalitat massiva del nacre a Almeria, Múrcia, Torrevella, Eivissa i Formentera i va acabar afectant pràcticament el 98% de les poblacions del Mediterrani espanyol.
Només romanen sans els nacres situats al Delta de l’Ebre, el Mar Menor, Parc Nacional de Cabrera, Mallorca i Menorca, illes Columbretes i illes Medes. El causant d’aquest esdeveniment és una nova mena de protozou esporulat, el Haplosporidium pinnae. Altres causes són la destrucció del seu hàbitat, la regeneració de platges, la contaminació i la recol·lecció massiva que pateix per part de l’home.
Visó europeu (Mustela lutreola)
Aquest mamífer habita en escasses i petites poblacions aïllades, des d’Espanya fins als Urals. Sovint és confós amb el visó americà, que és precisament l’espècie invasora que està causant l’extinció del visó autòcton. És un animalet petit que viu a prop dels rius i que es deixa veure molt poc. Potser per això i pel reduït de la seva població sigui tan poc conegut, però una de les seves grans virtuts és que és un indicador de la salut dels rius. De fet, una altra de les grans amenaces per a l’espècie és la pèrdua i la degradació del seu hàbitat, a causa del mal estat de conservació dels rius espanyols.
Es calcula que queden menys de 500 exemplars al nostre país i la població continua en regressió; en pocs anys ha perdut més d’un terç del seu hàbitat original, per tant, la seva situació és extremadament greu. Ja ha desaparegut del 90% de la seva àrea de distribució original i és considerat el mamífer més amenaçat d’Europa. Espanya és, al costat del delta del Danubi i petites poblacions aïllades de Rússia, un dels darrers reductes per a aquesta espècie.
Tot i això, encara no s’han començat a aplicar mesures concretes per a la seva recuperació. Per fer-ho, WWF Espanya considera que cal dedicar un pressupost d’un milió d’euros anuals, a més d’incrementar el control de la principal amenaça que ha d’afrontar, el visó americà.
Xarxet marbrenc (Marmaronetta angustirostris)
La principal amenaça per a aquesta au, una anàtida de mida mitjana o petita, prové de la degradació i dessecació d’aiguamolls succintes i estacionals, ja que gairebé no utilitza els artificials i permanents. A Espanya es reprodueix en dos nuclis diferenciats: els aiguamolls del Guadalquivir i els aiguamolls del sud d’Alacant.
També ho fa a Almeria i València, de forma regular però escassa, i ocasionalment a altres zones d’Andalusia, Comunitat Valenciana, Castella-la Manxa, Mallorca, Fuerteventura i Múrcia. Entre les causes de la seva lenta desaparició, a més de la problemàtica local, hi ha la destrucció d’aiguamolls al Magrib, la caça al Llevant, la baixa qualitat de l’aigua o les nanses cranqueres de Doñana.
La població europea es va estimar en 370-470 parelles l’any 2000. Des del 1994, la població espanyola ha patit fluctuacions entre unes 30 i 200 parelles, xifra molt inferior a la de la població històrica.
S’ha posat en marxa un programa de recuperació impulsat per les institucions europees i espanyoles per fomentar la cria d’aquesta au a diverses zones humides d’Espanya i Itàlia, fruit de la qual cosa aquest mateix any han nascut desenes de pollets que en poden garantir la supervivència. espècie al nostre país.
Nàiade Auriculada (Margaritifera auricularia)
La nàiade auriculada gegant de riu és un dels coneguts com a musclos d’aigua dolça que està en perill crític d’extinció, a causa dels canvis que s’han produït als rius que habita. Fins al segle XIX va tenir presència als grans rius d’Europa occidental i Àfrica del nord, però l’espècie ha vist disminuir les poblacions de forma dràstica des de principis del segle XX.
Segons les dades del Ministeri de Transició Ecològica, el seu principal problema és la seva mortalitat creixent, que va ser especialment alta durant el 2013 i el 2014. En aquests anys es va registrar un augment important en el nombre d’exemplars morts. Després de diversos casos de mortalitats massives aquests anys, l’últim cens disponible, relatiu al 2015, indica que hi ha 3.949 exemplars a tot el país.
Fa anys, la seva principal amenaça era l’ús del nacre de les valves per a la fabricació d’empunyadures de navalla, ja que no produeixen perles i la carn dura i de mal sabor no és apetitosa per a l’alimentació.
Actualment, les principals causes de declivi es poden resumir en pèrdua d’hàbitat, disminució de peixos allotjadors i introducció d’espècies exòtiques.
S’estima que en els darrers 100 anys ha desaparegut més del 90% de la seva població total. Igualment, hi ha una tendència «cap a l’extinció», en un període estimat de 10 anys.
Capsigrany mascle (Lanius minor)
Són diversos els factors que s’han combinat per provocar el dràstic declivi poblacional detectat en les darreres dècades per al capsigrany mascle. El primer i més important és la pèrdua d’hàbitats d’aquesta au.
Actualment, l’agricultura intensiva i de regadiu comporta l’aniquilació de les pastures estacionals, redueix les extensions deixades en guaret i provoca la concentració de parcel·les, amb la conseqüent desaparició de partions, on l’espècie normalment cria o troba aliment. Així mateix, l’agricultura intensiva comporta l’enverinament massiu d’insectes per l’abús en la utilització de plaguicides, per la qual cosa les aus insectívores tenen més dificultats per trobar-ne el suport.
La població espanyola de l’espècie ha experimentat un clar declivi en els darrers 17 anys (2002-2018), en passar de 24 parelles reproductores entre 2002 i 2004 a cap parella reproductora el 2018. Aquest descens suposa una taxa de reducció del 91,6 % a 11 anys.
Amb el mètode de cria en captivitat s’ha aconseguit que pollastres nascuts d’aquesta forma i alliberats a la mateixa zona tornin al lloc de solta a la primavera següent, i fins i tot arribin a formar parella. Des que comencessin els primers alliberaments l’any 2009 ja són 674 els pollastres alliberats.
Estepa de Cartagena (Cistus heterophyllus subsp.carthaginensis)
L’estepa de Cartagena és una de «les més amenaçades de la península ibèrica” i, segons alguns experts, podria tenir menys d’un centenar d’exemplars al medi natural. El 1986, una planta de l’estepa de Cartagena va ser descoberta a València després de 29 anys donada per extingida a la flora ibèrica.
A diferència d’altres plantes, l’estepa de Cartagena necessita un altre individu amb qui creuar-se per poder tenir descendència, i sent aquesta l’única planta coneguda, la seva extinció semblava inevitable. Després de ser reconeguda com a planta en perill crític d’extinció en diferents catàlegs nacionals i autonòmics, es van començar a investigar diferents vies per recuperar-les.
Del creuament de les plantes obtingudes per esqueix i de la germinació de llavors, se’n va obtenir la primera generació de plantes totalment viable, que serà la base per a la recuperació de l’espècie i la creació de noves poblacions.
És un arbust que sol arribar als 80-90 centímetres d’alçada. És força ramificat i a les branques disposa d’uns pèls força densos que serveixen per protegir la planta del fred i dels insectes.
