«El procés es una operació basada en la mentida»

Potser hauria d’anar a Waterloo a entrevistar-lo. Seria un scoop impressionant. A més, li faria una entrevista com cal, no aniria a discutir amb ell. Quan vaig a la televisió, els adverteixo: si és per entrevistar-me, vaig on sigui. Ara bé, si el que volen és discutir amb mi, han de pagar.

Parlant d’entrevistar, jo portava una pregunta preparada, en relació amb el seu llibre: la veritat és la veritat, la digui Agamèmnon o el seu porquer?

Sens dubte. La veritat eximeix de l’argument d’autoritat, que és una fal·làcia clàssica. Fal·làcia en què els periodistes caiem sovint, quan es publiquen als diaris bajanades només perquè les diu qui les diu. Es perverteix el discurs públic només perquè un imbècil revestit d’autoritat diu imbecil·litats.

Què seria del procés si tothom hagués dit la veritat des de l’inici?

El procés és una operació política basada només en la mentida. Com qualsevol aventurer de la política, pensaven que el fi superior justificaria totes les mentides que van arribar a dir. La principal mentida, però, se la van dir ells mateixos i se la van creure. Bona part dels implicats, quan es van veure al Suprem per primer cop, es pessigaven, perquè creien que en aquells moments estarien a l’albada de la república catalana.

És possible que creguessin això?

No puc revelar les fonts, però li asseguro que estaven perplexos d’estar a punt d’anar a presó i no celebrats per mitja humanitat i per la quarta part dels catalans. Per fer la revolució, la fe és necessària, i la tenien. L’enorme i miserable quantitat de mentides que van dir per tirar endavant el procés, és incomparablement més petita que la que es van dir a si mateixos i es van creure.

Quin paper hi va jugar la premsa catalana? Bàsic. La premsa catalana és una premsa dubtosa, i ja sé que generalitzo, però ja deia Pla que sense generalitzar no es pot comprendre la vida. A la premsa catalana hi ha individus intel·ligents i honrats, però hi ha autèntics papanates pagats. Ara bé, el to general és dubtós. El periodisme és indestriable de la llibertat. D’escriure, d’expressar-se, d’ofendre... Bé, doncs des del punt de vista de la llibertat d’expressió i de la pràctica cancel·lació de tota veu discordant, Catalunya està molt a prop de ser una societat amb premsa irrellevant. Si Catalunya no és una dictadura, és una dictadura blanca, que deia Tarradellas. No hi ha una premsa lliure.

Per això els seus llibres passen de puntetes?

El problema no és que em vetin per parlar del procés o del nacionalisme o del Barça o de literatura catalana o de tot això que forma la seva cosmovisió. No, el problema és quan es veta les persones -a mi i a d’altres- pel que són. No pel que diuen o escriuen, sinó pel que són, és igual que hagin escrit un llibre que res té a veure amb Catalunya: se’ls ignora. Aquesta pràctica és típica de les societats dictatorials. Per això dic que tenim una premsa dubtosa.

Podríem dir que, més que escriure-les, vostè dispara les columnes?

Jo quan escric no penso en ningú, no penso en els efectes. Quan escric, simplement tinc un problema tècnic i l’intento resoldre amb la llibertat del matemàtic. Quan resol una equació, el matemàtic no està pensant en el públic, ho fa perquè li pagaran i perquè li suposa un repte. Jo ofenc poc a la gent, el que ofenc és a les idees. Sóc bastant més respectuós jo amb la gent, que la gent amb mi. A mi no m’interessen les persones, per ofendre-les. Bé, a vegades un cedeix a l’impuls, la carn és feble (riu).

A mi em passa, no puc evitar riure-me’n del físic d’alguns personatges públics. Sóc dolent?

No es preocupi. És tal el grau de correcció política que vivim avui, quan ja no es pot dir negre a un negre ni gras a un gras, que gairebé és alutífer dir que el senyor Junqueras no mira gaire bé.

Per què gran part de la censura actual prové de l’esquerra?

No es sorprengui. Aquesta cosa virginal de l’esquerra, no se la creu ni l’esquerra. L’esquerra ha censurat tant o més que la dreta. Almenys la dreta ha assumit que a vegades parla en nom del mal, però l’esquerra està convençuda que sempre parla en nom del bé. I és clar, en nom del bé, la censura és més estricta.

Al llibre hi ha una foto terrible d’un pare i un fill, gallecs, que marxen a l’exili. Quina diferència d’expressió amb els nostres exiliats actuals. He, he, de diferència només n’hi ha una: aquells eren exiliats de debò.

Veient els nostres, es diria que l’exili engreixa.

Com que ja sap que en Puigdemont em cau simpàtic, no seré gaire dur. A vegades es diferencia entre en Junqueras i en Puigdemont, com si aquest estigués de vacances. I no hi està. Des del seu punt de vista està vivint una experiència dura. Em molesten dues coses que es diuen d’ell. Una, que l’acusin de covard perquè no va voler anar a la presó. Tothom té l’obligació de no voler anar a la presó. Fins i tot tothom té l’obligació d’escapar-se’n, si pot. Però és que, a més, pot invocar que ell és més útil a la causa fora de la presó, que a dins.

I la segona?

Que es parli d’ell com si estigués vivint un exili meravellós. Ha vist morir el seu pare sense poder-hi estar a prop, ha vist com les filles creixen sense el pare... I tot això li diu un home que pensa que tots els líders del procés haurien d’estar durant molts anys a la presó. Per mi, en Puigdemont mereix estar a la presó. Però això de considerar Junqueras un heroi perquè ha estat un temps tancat en una mena d’oficina, on tenia telèfon i veia qui volia cada vegada que volia, on tenia permisos que ja no es distingien de la condemna, això no.

Per què li cau tan malament en Junqueras?

Perquè em sembla un beat sinistre. Perquè em sembla un home religiós.

Un bon columnista s’ha de crear enemics?

Per què ho diu?

Perquè vostè se’n crea.

Però espero que la possibilitat que jo sigui bon columnista, no sigui proporcional el meu nombre d’enemics.

Crec que sí.

M’emprenyava molt quan em deien «vostè és molt valent». Com que valent? Vostè digui’m si escric bé o no. Valent? El valor se me supone (sic). M’emprenyava quan era més jove, ara ja no, perquè un avantatge dels anys és que tot se te’n fot. Però és clar, vivim en un país on la llibertat i la valentia són espècies raríssimes. I no ve d’ara, ha sigut així històricament.

L’objectivitat és també una espècie rara, o el que passa és que a Catalunya està mal vista?

Si a Catalunya, diré més, si a Espanya i fins i tot al món i a la vida dominés l’objectivitat, tindríem força de guanyat. I una de les coses que tindríem guanyades, és que amb l’objectivitat, el nacionalisme no governaria enlloc. Perquè el món, i Espanya en particular, travessa un moment en què és molt més important creure que saber. I és molt més important sentir que raonar. En aquest domini de la subjectivitat, reivindicar l’objectivitat no és fàcil. Però això és una llarga història, de la qual l’esquerra és intel·lectualment culpable.

Per quina raó?

Una de les raons per les quals he publicat aquest llibre és perquè fa vint anys jo deia que la veritat compta, que és important en la política, en la vida, en la literatura... i se’n reien. Em deien realista ingenu. I de cop, la veritat es va posar de moda quan l’esquerra va veure que totes les seves juguesques postmodernes amb la veritat, havien portat el senyor Aznar al poder. Llavors sí, en veure que la seva hegemonia estava alterada, va considerar que la veritat era important. Vostè miri l’espai que històricament ha dedicat el New York Times a fantasmes intel·lectuals com Lacan, Foucault, etc. Tenien gran premsa, es parlava molt més d’ells que de Pinker, Dawkins o el mateix Darwin. Al final, la veritat ha dut a terme la seva venjança. La seva venjança és Trump i tot el que Trump suposa, perquè el trumpisme no s’acaba amb Trump. Pedro Sánchez, per exemple, és trumpisme en estat pur.

I el procés?

El procés també. I el Brexit. Tot això és trumpisme. Això que se’n diu postveritat no és exactament igual que les antigues mentides, el mentider sap perfectament què és la veritat. Els de la postveritat són molt diferents, la veritat no els interessa, per a ells és una opinió més. Com quan Hannah Arendt deia als nazis que eren responsables del que havia passat, per haver envaït Txecoslovàquia i Polònia, i li responien: «bé, això és la seva opinió».

He notat que ha reivindicat la veritat fins i tot en la vida. No seria la fi de totes les relacions de parella i d’amistat?

Això és un tòpic que s’ha arrossegat durant molt de temps. Es creu que la veritat no es pot dir. Hi ha la hipocresia, la virtut social, la cortesia... aquestes històries. És possible que sigui cert. Però algun dia escriuré un llibre sobre la veritat privada. No rigui, l’escriuré. Dir la veritat privadament és molt difícil, però estic convençut que surt a compte. Però bé, és una opinió.

Ara pot dir una altra opinió: la majoria de lectors són analfabets?

El problema és que molts dels que pensem que són lectors, no ho són. La gent mira. Els diaris sempre s’han mirat, el seu ús normal ha sigut passar fulls, mirar algun titular i alguna columna d’un tio que et cau simpàtic, i encara ràpidament llegida. Els lectors que de debò ens llegeixen són una petita minoria, però bé, aquests són els que hem de tenir en compte. Els altres, els que opinen a Twitter sobre una columna que ni han llegit, són escombraria que no interessa.

Li importa que l’insultin?

No, simplement tinc curiositat. Però solen ser insults repetitius, molt poc interessants, poc àgils. En general és gent molt jove o molt analfabeta. És una mena de joc: a veure, què han dit avui?

Quan utilitzarà el llenguatge inclusiu en els seus escrits?

Crec molt en les marques, perquè diuen molt a la gent. Per exemple, jo faig servir molt la paraula «home» com a sinònim de persona. No estic disposat ni a discutir-ho. M’agrada que en la meva escriptura es vegi que sóc un carcamal. I que es vegi de pressa!

Ho aconsegueix?

Jo crec que sí.

Diu en Cuixart que cal un nou referèndum.

Cuixart? Qui és aquest? Aquell que deia que estava tan bé a la presó? Doncs per què en va sortir? Va dir que no en pensava sortir, però tot just començar agafava permisos i després va acceptar l’indult.

Fins i tot hi va concebre un fill.

Miri si hi estava bé. Follava més a la presó que a fora.

Indultar és de bons cristians?

Segurament, però els cristians són una gent molt avariada. Creuen en una ficció encara més gran que la del procés.