Aquesta història comença quan, entre la documentació i els epistolaris dels comtes conservats a l’Arxiu del Regne de Mallorca i altres preservats a l’arxiu peraladenc, descobreixo la intenció dels germans Rocabertí, D. Antoni i D. Tomàs, de posar un bonic rellotge en el Pati d’Honor de Palaci, apel·latiu carinyós emprat per referir-se al Castell de Peralada.

A partir d’aquí, amb paciència he pogut anar teixint qui en foren els protagonistes, descobrir que Peralada disposa d’una obra d’un dels més grans mosaicistes italians del Friuli, relacionar el peraladenc Joan Soler amb dos rellotges de façana, el de Peralada i el de la Rambla de Figueres i, gràcies al contacte establert amb un seu besnét, el Sr. Javier de Córdova, presentar-lo a ell i a la seva interessant família.

El rellotge del Pati d’Honor

Des de l’inici de les reformes de Palaci, un dels objectius va ser el de «anar a l’hora», circumstància que només podia tenir èxit amb la col·locació d’un gran rellotge de paret.

Quan l’agost de 1878 Charles Grand, l’arquitecte parisenc, presenta els plànols per a la reforma, especifica «J’ai placé l’horloge dans la galerie du 2ème etage», referint-se a la façana est del segon pis del Pati. Encara quedava per determinar si aniria al centre del llenç (Grand) o a la cantonada (Rocabertí), i va guanyar la segona opció.

En una de les cartes de l’any 1879, D. Tomàs escriu: «Un encargo para tío Ignacio: quisiera pidiera V. en la fábrica o a Grand que lo pregunte, el espacio que se necesita para la colocación de la maquinaria de un reloj de una esfera de un metro de diámetro. Es decir, el espacio en altura, anchura y profundidad, para la colocación de la maquinaria (y pesos si los hay), y todas las observaciones que se ofrezcan para su colocación y los precios de los tales relojes (uno que vaya bien) garantí».

Les restauracions segueixen el seu curs. Passats cinc anys, el rellotge segueix pendent. D. Tomàs està a la recerca d’una ornamentació que no deixi indiferent a qui l’observarà, en paraules pròpies, volia «un adorno antiguo». Pel que fa a la maquinària, ja feia uns anys que havia establert contacte amb diferents cases comercials estrangeres. Aquest era el cas de la casa parisenca J. Wagner Neveu, especialitzada en «Horloges Publiques», amb atelier de construcció propi i guanyadora de nombroses medalles en Exposicions Universals tant nacionals com internacionals, regentada per l’alumne i successor, Borrel.

En aquests anys, un jove peraladenc es troba a Suïssa per aprendre l’ofici de rellotger i ho fa a l’École d’Horlogerie de Genève. Els germans Rocabertí, a l’epistolari mantingut amb el seu administrador, el Sr. Antoni Tomàs Almar, parlen del jove estudiant de manera molt familiar, s’hi refereixen com «Juanito Soler». En aquestes missives, es fa referència a la possibilitat d’encarregar la maquinària del rellotge a una casa helvètica i que sigui el jove estudiant qui se n’ocupi.

En Juanito de segon cognom es deia Albreda i, una de les persones de confiança dels comtes a Peralada era Joaquim Albreda, qui havia ocupat el càrrec d’apoderat o administrador dels Rocabertí. Un altre treballador dels comtes era Josep Albreda. De moment, però, no podem establir quin era el vincle familiar.

El dos germans Rocabertí s’havien caracteritzat per ser benefactors dels joves peraladencs. Havien establert una escola de primeres lletres a la qual hi assistien més d’un centenar d’alumnes, pagaven estudis eclesiàstics als qui ho desitjaven i, no seria estrany pensar que ells mateixos costegessin els estudis i l’estada de tres anys del jove Soler Albreda a Ginebra.

Mentrestrant, D. Tomàs segueix a la recerca del desitjat marc ornamental. El mes de novembre de 1884, el comte, acompanyat de Charles Grand, visita el taller de Gian Domenico Facchina, reconegut mosaïcista friülès, establert a París, però no li agrada cap dels projectes ni els dibuixos que li mostren. Finalment, aconsegueix el disseny que encaixa amb la seva idea i encarrega el marc de mosaic vidriat per emmarcar l’esfera del rellotge, que s’executaria al taller de Facchina a Venècia.