Més de 1.700 concerts realitzats amb noms com Status Quo, Maceo Parker, Spin Doctors, Chuck Berry, Extremoduro, Antonio Vega o Bill Wyman, tot un Rolling Stone, han fet de la Mirona de Salt la sala de concerts de referència a les comarques gironines i una de les més reconegudes del país. Nascuda el 2001 en un context cultural que no s’assembla en res al d’ara, la sala arriba aquest desembre al vintè aniversari després de la dura patacada de la pandèmia, però amb ganes de mirar endavant.

Status Quo, el 2002 Eduard Morató

Els inicis no van ser fàcils, ja des de la mateixa inauguració, que es va haver d’ajornar una setmana per un temporal de neu. La festa inaugural estava prevista pel 15 de desembre del 2001 amb un concert de diversos grups encapçalat per Els Pets, però una gran nevada ho va endarrerir fins al 21. Pocs dies després, va acollir la seva primera festa de Cap d’Any i l’abril següent ja va començar la programació estable.La Mirona arrenca en un escenari totalment diferent de l’actual, sense molts dels festivals de música que hi ha actualment ni l’Auditori de Girona i amb pocs espais que programessin música en directe entorn de la capital més enllà de la Pontenca. Hi havia un reclam per tenir un gran espai dedicat a la música en viu, però costava més arribar a la gent. Per començar, les entrades es venien en botigues físiques i els seus responsables no tenien la precisa informació del públic que es té ara a través de la compra en línia, i per això era difícil publicitar els concerts.Des del començament, explica el responsable actual de la sala, Quim Marcé, es va tenir clar que hi havia de tenir cabuda tothom, des de noms internacionals a artistes emergents de casa. Ho facilita el muntatge de la sala, «amb dos escenaris que ens permet tenir Love of Lesbian i exhaurir les 1.800 entrades en dos dies i l’endemà fer un concert amb nois joves de Salt amb trenta persones». Això, assenyala, ha ajudat a apostar per grups que han anat creixent al mateix temps que ho feia l’equipament, com Els Amics de les Arts, que hi van actuar per primera vegada davant d’unes desenes de persones i quan hi van tornar, un any i mig més tard, van omplir la sala gran.

Adrià Puntí en la inauguració de la sala, el desembre del 2001. David Estany

En condicions normals, és a dir abans de la covid, acollia entre 130 i 140 concerts a l’any. Els números rodons els ha celebrat de forma especial, amb una actuació clandestina de Manu Chao per al concert número 1.000 o una de Rosendo en arribar als 1.500.

Premiada com a millor sala de concerts de Catalunya en diverses ocasions als premis Enderrock i per l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya, la seva trajectòria no es pot separar del nom d’alguns dels grans festivals gironins, com el Black Music Festival, Temporada Alta o el festival Strenes. Sigui en col·laboració amb aquests certàmens o dins la programació pròpia, per la Mirona hi han passat artistes tan diversos com Ike Turner, Morcheeba, Lisa Standfield, Betagarri, Lluís Llach, Barón Rojo o Two Many Dj’s, una llista eclèctica que atreu públic de les comarques gironines, però també de Barcelona i de la Catalunya Nord.

Amb tot, el concert més multitudinari que s’ha viscut a la Mirona va ser l’any 2002, amb Free Juanra, una nit per demanar la llibertat del cantant de KOP, Juanra Rodríguez, acusat de pertinença a banda armada. «Es van vendre 4.200 entrades i part del públic el va haver de seguir des de fora la sala. Vam obrir les portes i vam agafar el carrer del costat, perquè hi cabés tothom. Però el pitjor va ser que dos dies abans del concert, el llavors ministre de l’Interior, Francisco Álvarez-Cascos, va trucar a l’alcalde Torramadé demanant-li que ho suspengués. Per sort, ell s’hi va negar», explica Marcé.

L'homenatge a KOP Marc Martí

En aquests anys, també ha desenvolupat lligams amb altres sales d’arreu del país, especialment a través de la xarxa de Cases de la Música, de la qual formen part espais de Mataró, Lleida o l’Hospitalet de Llobregat, per exemple. «Treballar conjuntament ens permet organitzar petites gires, fer compres conjuntament o impulsar projectes de música familiar, a més de fer d’interlocutors amb l’administració, sent una veu més del sector», explica Pitu Masdevall, responsable de comunicació de la sala.

Tot i que la funció principal de l’edifici és, lògicament, la de sala de concerts, les parets de la Mirona també han acollit tota mena d’actes, des de mítings polítics a trobades d’amants de la informàtica, passant per retransmissions d’esdeveniments esportius.

En l’apartat musical, a més, també funciona durant el dia com a espai d’assaig i formació, tant de joves músics que venen de Cases de la Música com d’artistes consolidats, i per exemple, no és estrany que grups com Sopa de Cabra s’hi tanquin durant dies quan preparen una nova gira.

A més, els alumnes de l’Etecam hi fan pràctiques dels estudis de so, el que fa que la sala també hagi acabat servint com a pedrera de tècnics. «Hi ha una generació de professionals que s’han format aquí i també de públic, perquè hi ha joves que ara ronden la vintena que ja han nascut amb la Mirona en marxa i que han normalitzat consumir música en viu, i això és molt bo», explica Marcé.

Els moments més crítics

Un dels moments més durs de la història de la sala va ser l’any 2015 amb la pujada de l’IVA cultural, un cop al sector que van denunciar amb la campanya reivindicativa «La cultura en pilotes», que convidava els músics a retratar-se nus tapant-se les vergonyes amb un 21% i un concert nudista al qual espectadors i els músics, The Gruixut’s, van assistir despullats.

Sala La Mirona

Sala La Mirona Albert Pla participant en la protesta «La cultura en pilotes»

L’altre, és clar, ha estat la pandèmia, tot i que la Mirona és de les poques sales de Catalunya que en el darrer any i mig ha estat oberta sempre que el Procicat ho ha permès. «Estàvem en un moment molt bo quan va arribar la covid, començàvem a sortir de la crisi del 2008», assevera el programador musical de la Mirona, que afegeix que «hi haurà sales que no se’n sortiran».

Sala La Mirona

El confinament i el tancament de les sales va ser «molt dur, amb canvis de regles constants» i primer l’obligació d’abaixar la persiana sense rebre ajuts i després la possibilitat d’obrir, però sense barra, «la principal entrada d’ingressos dels locals».

«Quan tanques, penses que tanca un edifici, ningú pensa en tota la gent que hi ha al darrere», i que en el cas de l’equipament saltenc són vuit treballadors fixos i entre 30 i 40 discontinus que ara ja han pogut sortir de l’ERTO. «Era tristíssim, només et dedicaves a anul·lar concerts i pensar com tornar l’import de les entrades», explica Marcé. «Per sort, però, ens trobàvem amb part del públic que preferia que no els tornéssim els diners, com un gest de suport», diu.

Tot i això, explica, d’aquesta crisi sanitària n’ha sortit una cosa bona, la descoberta d’un nou format aprofitant un escenari reversible que permet fer concerts tant dins com a fora de la sala. «Pràcticament no havíem fet servir aquest espai exterior, però el juliol del 2020 vam començar a fer concerts a la terrassa i ara el més probable és que a l’estiu continuem, buscant un públic més adult», avança.