Encara que no es pot afirmar amb seguretat qui va ser el primer home que va veure l’Antàrtida (també Antàrtica, forma preferida a Xile que són els seus veïns més propers), cal assegurar que va ser fa uns dos-cents anys quan es va documentar que realment existia un continent sobre el Pol Sud. L’actor amb més probabilitat d’haver estat el descobridor és el marí britànic William Smith, qui navegant des de Buenos Aires a Valparaíso i desviat cap al sud per una tempesta, va veure terra als 62°15’ Sud i 69°01’ W, el 19 de febrer de 1819. Va tornar, com a pilot, juntament amb l’irlandès Brandsfield, i la van trobar el 30 de gener de 1820.
Per la seva banda, el caçador de foques americà Nathaniel Palmer, qui havia salpat des d’Amèrica del Nord en un petit veler, el Hero, va dir haver-la vist el 17 de novembre de 1820; i, finalment en aquest breu resum on falten alguns, l’almirall rus Fabian Von Bellingshausen, enviat pel tsar Alexandre I, va fer el mateix el 28 de gener de 1820 (era el 16 de gener de 1820 segons el calendari ortodox rus), encara que sembla que Palmer s’havia trobat amb Bellingshausen a l’Illa Decepció i li va facilitar els seus mapes amb els seus descobriments recents a l’Antàrtida. De totes maneres, tots ells van veure les altes muntanyes de l’Antàrtida en llocs diferents que avui porten els seus noms.
Des de feia uns dos mil anys anàvem buscant aquest continent. Els grecs raonaven que si existia un pol àrtic en ser la Terra una esfera hi hauria d’haver un pol antàrtic, l’antiarktos, expressió de la qual deriva Antàrtida. Al principi es creia que l’oposat al pol fred del nord seria un lloc càlid, però aviat van pensar que hauria de ser tan fred com l’Àrtic. Va ser el cosmògraf Claudi Ptolomeu (segle II), qui va dibuixar un planisferi en què apareixia per primera vegada la Terra Australis Incognita.
Uns segles després, els viatges de Colom i de Vasco da Gama van incentivar les expedicions cada vegada més al sud. Hem de citar la de Magallanes buscant el pas cap al Pacífic, a la qual van seguir molts altres durant els segles XVI i XVII que es van acostar al cercle polar antàrtic deixant constància de les dificultats dels seus viatges. Ja al XVIII s’havia convertit en un desafiament geogràfic, però també governamental, descobrir i prendre possessió d’aquest continent fugisser. Espanya hi participava. Podem citar el frare agustí Miguel de Aguirre, que avisava el rei cap al 1638 que Holanda buscava el domini sobre la Terra Austral: «Por tanto, debe excitarse y conmoverse el valor e industrias de las Repúblicas Cristianas a emprender estas gloriosísimas conquistas de la Parte Austral, de cuyas empresas sacaron siempre colmados frutos y renombre de fama y gloria inmortal, y no hay para que les acobarde dificultad alguna, por grande que sea, pues las ventajas conocidas de su ganancia relevarán las arduidades y afanes de empleo. Mayores emolumentos sacarán de esta parte Austral, después del Estrecho, que las que han buscado en Septentrión».
Amb aquest esperit de descobrir i ocupar com més aviat millor les desitjades terres del sud de la Terra, el capità James Cook va ser enviat per Gran Bretanya el 1773 a creuar per primera vegada el cercle polar sud. Ho va fer tres vegades i, no obstant, no va veure cap terra. Uns anys més tard, 1789, seria l’expedició espanyola al comandament de Malaspina i Bustamante, que la buscaria amb dues corbetes, la Descubierta i la Atrevida salpant des de Cadis i arribant a Montevideo el 20 de setembre de 1790, des d’on van realitzar un recorregut que els va portar cap a les Illes Malvines i la Patagònia, doblegant el Cap d’Hornos, navegant entre gels, per explorar a continuació la costa del Pacífic, arribant fins a Acapulco. Des d’allà es van dirigir cap a Alaska per trobar el pas del Nord-oest. I com que no els semblava suficient van tornar al sud recorrent el Pacífic fins a Austràlia i Nova Zelanda, per després tornar a Amèrica del Sud, on l’Atrevida, al comandament de Bustamante, que després va ser Governador de Montevideo, va navegar en latituds antàrtiques on va trobar una altra vegada el gel i el perill dels icebergs al voltant de les Illes Georgies del Sud.
Malaspina va fer un informe del viatge en què abordava qüestions científiques però també de governança, i en què s’abocaven opinions favorables a un ampli autogovern per a les colònies espanyoles. Això no li va agradar a Manuel Godoy qui el va titllar de revolucionari i conspirador. Va ser arrestat, i després d’un judici el 1796, va ser condemnat a 10 anys de presó. Finalment se li va canviar la condemna per la deportació a Itàlia.
Cap al 1820 és quan es confirma l’existència de terra ferma que s’identifica amb l’Antàrtida. El primer desembarcament al continent va ser realitzat pel capità nord-americà John Davis, un caçador de foques qui va dir haver-lo fet el 7 de febrer del 1821, encara que hi ha molts dubtes. El primer documentat és el d’un altre caçador de foques nord-americà, Mercator Cooper, el 26 de gener del 1853, que navegava en el Levant. D’altra banda, Roald Amundsen al seu llibre sobre la conquesta del Pol Sud, diu que va ser Leonard Kristensen, el gener de 1895, el primer home a «trepitjar el sisè continent».
Fem ara un salt en el temps per referir-nos a una aventura que va assolir nivells d’epopeia. El 1910 dues expedicions es van dirigir a l’Antàrtida amb el mateix objectiu: arribar al Pol Sud. La primera estava dirigida pel noruec Roald Amundsen, que va utilitzar gossos esquimals i va aprofitar tot el que havia après de la seva pràctica en terra dels samis al nord del seu país. L’altra era britànica i estava a càrrec del capità Scott. Era un segon intent després del del 1902, que va utilitzar ponis i sense l’experiència d’Amundsen en climes polars. Dues més, una japonesa i una altra alemanya, no van obtenir cap resultat.
Roald Amundsen va arribara al pol sud el 14 de desembre de 1911. Scott ho va fer el 17 o 18 de gener de 1912, però els cinc expedicionaris britànics que havien arribt al pol van morir en la travessia de tornada després d’haver estat endarrerits per diferents raons, mal temps, i l’escorbut. Amundsen és l’heroi nacional de Noruega, Scott és dels pocs perdedors que també és recordat com un heroi. Tots dos ho mereixen doncs la conquesta del Pol Sud va ser una gesta memorable.
Quina és la situació actual de l’Antàrtida? L’1 de desembre del 1951, n’acaba de fer setanta anys, es va signar el Tractat Antàrtic a Washington. Al tractat, que bloqueja qualsevol reivindicació territorial, es prohibeix l’ús militar del territori, tant per establir instal·lacions com per experimentar noves armes, singularment les atòmiques. Tots els signants han de realitzar activitats de recerca, cosa que obliga a participar en els costos de mantenir bases en aquest continent. Espanya es va unir al Tractat el 1982 i el primer vaixell de Recerca Oceanogràfica que es va utilitzar a les campanyes antàrtiques va ser el batejat com Las Palmas, de l’Armada Espanyola.
Avui s’han afegit nous protocols destinats a la protecció del medi ambient i de conservació de la fauna. Concretament, al Protocol de Madrid (1991), s’hi diu: «Les Parts es comprometen a la protecció global del medi ambient antàrtic i els ecosistemes dependents i associats i, mitjançant el present Protocol, designen les Antàrtides com a reserva natural consagrada a la pau i a la ciència». Fins ara, el tractat ha funcionat molt bé i es creu que pot servir de model per a l’ocupació de l’espai sideral.
La Història només ens ofereix aquest exemple de continent inhabitat. Només aquí podem parlar de veritable descobriment. Amèrica o Oceania, continents descoberts per Europa, estaven ocupats per l’home des de feia milers d’anys. Vam esperar dos mil anys per trobar una cosa de la qual no teníem ni una sola notícia fidedigna. I ho vam trobar. És un cas paradigmàtic de que la fe mou muntanyes, en aquest cas de gel.
