«La barraca és la casa més maca / de totes les cases que es fan i es desfan, / és la plaga que més ens ataca / i, enlloc de desfer-les encara se’n fan. / (...) / No és la casa de la gent del poble; / uns són d’Almeria, els altres murcians, / van recomanant-se. No porteu cap mobles; / aquí a les barraques ja tots som germans. / (...) / La garlanda suament es complica; / els que ara són joves, demà s’aparellaran. / Aquí a Girona no ve d’una mica; / ja trobaran llocs tots els que vindran, / que de generosa no n’hi ha cap com ella, / i tota la pàtria cabrà en eixa anella, / i els pobles diran: / Girona és la ciutat més bella / i té unes barraques que es fan i no es desfan».
Són versos del poema La barraca, d’autor desconegut i localitzat en la documentació de l’arxiu particular d’Antoni Varés i recollit en el llibre Montjuïc. La història d’un poble de Ramon Llorente Varela.
Aquest 24 de desembre farà 50 anys que l’última barraca del castell de Montjuïc de Girona va acabar a terra per la força de les excavadores. Les tasques d’enderroc de les prop de 400 construccions que hi havia a l’antiga fortificació havien començat cinc anys enrere (30 de novembre de 1966). Tot i que el barraquisme es criticava des de feia anys, el treball d’aquella màquina només va tenir tres espectadors, un dels quals el periodista Jaume Sureda i Prat, de Los Sitios. Es va escriure que a l’interior del castell hi van arribar a viure pràcticament 4.000 persones.
Aquell enderroc posava punt i final a la història del què havia estat autèntic poble de pobles a dins del castell. A la darrera barraca que va quedar en peu hi vivia el malagueny Paco Garcia, la seva dona i set fills. Havien comprat la barraca sis anys enrere i un cop la construcció va acabar a terra, van anar a viure al Grup Sant Daniel, al costat de Vila-roja.
Tot plegat havia començat als anys quaranta i, com no, el problema d’accés a l’habitatge va tenir-hi a molt veure. A Girona hi arribaven famílies procedents sobretot del sud de l’Estat que anaven establint-se per la ciutat i feien traslladar les seves famílies, rellogant habitacions o en albergs. Fins que decidien buscar un lloc on viure sols. Les barraques avancen buscades. Un exemple que narren els diaris de l’època és a finals dels anys quaranta, quan Benito Barquero va arribar a Montjuïc. De fet, ell tenia una placa amb el número 1 a casa seva. Barquero havia nascut a Aldea Centenera (Càceres) i a Montjuïc hi va estar poc perquè va cedir (o vendre) la construcció a José Quiñones, procedent de Jaén, que va ampliar la barraca i va convertir-la en bar. Ell seria el primer «alcalde» de Montjuïc. Anys més tard va traspassar el negoci i l’habitatge a José Manrique, que va ampliar tant el lloc on viure com el bar. En un article publicat a Los Sitios l’any 1972 que volia servir de resum del que havien estat aquelles barraques s’assenyala que algunes construccions es van arribar a vendre per 25.000 pessetes de l’època (uns 150 euros).
El primer document oficial que esmenta els habitatges de Montjuïc és al llibre d’empadronament de 1947, on s’informa sobre la ubicació d’habitatges al castell, amb indicació del nom i nombre de persones i famílies. Ja en aquella època hi havia registrades 37 persones com a residents. Tot i que molt probablement els primers habitants s’hi van establir l’any 1942, tal com recull el llibre de Ramon Llorente.
Poc a poc, l’espai es va anar omplint de petits habitatges i habitants. L’any 1950, al llibre d’empadronament ja hi havia oficialment 317 persones i 74 construccions. La procedència era de poblacions com Cabra del Santo Cristo (Jaén), Alcudia de Guadix (Granada), Cádiar (Granada), Iznájar (Còrdova), Antequera (Màlaga), Higuera de Arjona (Jaén), Villafranca (Còrdova) o Santiago de la Espada (Jaén).
Allà no hi havia aigua, ni llum ni pràcticament res. Ni manera «normal» de baixar a la ciutat des del cap damunt de la muntanya a treballar, buscar aliments o pujar aigua. Inicialment, l’aigua per beure, rentar-se i cuinar es pujava amb l’ajut de burros. Els habitants van organitzar-se per construir una petita carretera. D’aquesta manera, podien pujar-hi camions i motocicletes. L’Ajuntament va acabar instal·lant un sistema de dipòsits d’aigua, procedent de Pedret, que es pujava amb motors.
Amb el pas dels anys, les barraques eren cap cop més un poble. Es va arribar a instal·lar una capella provisional on es feia missa els diumenges. Hi havia dues barberies i van arribar a obrir-se nou tavernes. I un draper de cognom Solano va obrir un supermercat que venia a terminis i fiava als seus veïns. L’èxit va ser enorme. Al seu magatzem hi va arribar a guardar 200 pernils que venia a Girona.
L’inici de la fi del barraquisme al castell de Montjuïc va ser amb l’aparició d’un «gironí de soca-arrel -tal com se l’anomena en un reportatge al Presència del 3 de gener de 1970- (que) va creure que el Montjuïc de Girona podia convertir-se en un alegre jardí i va començar a preocupar-se per la seva urbanització». Era Ferran de Vilallonga Rosell. Va fer els seus projectes, i plans urbanístics i va concloure que el primer que calia fer per aconseguir la transformació era «acabar amb el problema del barraquisme». Va començar a adquirir part de la muntanya a base de l’empresa URVISA (Urbanitzadora Vilallonga).
Tal com relata Llorente al seu llibre sobre Montjuïc, Vilallonga no va trobar cap entrebanc en la seu projecte de construir pisos de luxe a la muntanya. En el manual d’acords del ple de l’Ajuntament del 3 de febrer de 1961 s’explica que els terrenys eren de l’Exèrcit i que eren «en gran part terra sense cultiu i de pastura». A requeriment del general governador de la plaça de Girona, el ple de l’Ajuntament va resoldre, per unanimitat, no acceptar una opció de compra de la muntanya per 3.670.000 euros (uns 22.057 euros actuals). Era el 9 de juliol de 1965: «En l’actualitat i en atenció al desenvolupament general de les activitats i serveis municipals, no interessa a la Corporació la compra dels indicats béns pel valor ofertat». Via lliure a Vilallonga que va adquirir els terrenys en una subhasta.
La primera parella que es va instal·lar a la nova urbanització de Montjuïc va ser la formada per l’escultor Domènec Fita i la seva dona, Àngela Rodeja. Va ser l’any 1969, quan encara hi havia algunes barraques de peu. Mort fa poc més d’un any, fa poc l’Ajuntament va decidir batejar un espai proper al castell amb el seu nom. Allà hi ha Rostres, una gran instal·lació metàl·lica, del mateix Fita, formada per quatre panells en els quals hi ha dos dibuixos intercalats de dos rostres.
Entre les obligacions del promotor del la urbanització s’hi recollia el compromís a «construir els habitatges de renda limitada que calguessin, de característiques semblants als de Girona per Girona, per als ocupants de les barraques». Molts van anar a pisos de protecció oficial al Grup Sant Daniel, Germans Sàbat, Pont Major o al carrer portal Nou del Barri Vell. També als albergs «provisionals» que, per exemple, es van ubicar a Fontajau a partir de 1963 i que es van anar ampliant fins que l’any 1978 els seus usuaris van ser destinats a pisos de Font de la Pólvora.
Des de l’any 2005, l’Associació Amics del Castell de Montjuïc, acull una trobada de germanor per recordar la vida al castell. La jornada se centra en un dinar popular que cada any aglutina més de 300 persones i ja s’han fet una quinzena d’edicions.
