Torrons, antígensi ansietat

L’any passat (¿ho recorden?), els missatges eren de recolliment. Ikea, per exemple, proclamava que «la llar s’ha convertit, més que mai, en la nostra aliada» i es veia una nena, sola, que construïa una xemeneia per on el Pare Noël pogués baixar per deixar regals. La nena i la família. Aquest any, els de Coca-Cola copien la idea, però resulta que ara és tota la comunitat de veïns qui construeix una xemeneia feta de cartrons, perquè «el Nadal és màgic quan el compartim» i perquè «després del que hem passat els últims mesos volíem reflectir aquests sentiments en un moment en què mirem a un futur més brillant».

Fixin-s’hi. En la gran majoria d’espots hi ha molta gent acumulada. Trobades més enllà de les bombolles, abraçades, corpinnats i caves i xampanys, alegria. Ja no associem les bombolles, per cert, a l’efervescència nadalenca, sinó a la reclusió, i potser és per això que Freixenet ha aparcat les que va fotografiar Leopold Pomés i ha optat per un anunci asèptic, sense noies disfressades i sense coreografia, en un ambient més aviat estiuenc i neutral. Però, esclar, les campanyes publicitàries es fan amb molta antelació i, quan es van pensar i rodar no existia la variant òmicron ni la sisena onada i vivíem en l’oasi (un miratge) de pensar que tot això s’havia acabat i que tot allò d’abans estava a punt de tornar.

PESSEBRES i ANSIETATS

Mentre escric aquesta postal nadalenca, les xifres, els paràmetres, els índexs, no fan sinó pujar, i més que esperar el Nadal sembla que som a les portes d’un nou apocalipsi, si no fos per les vacunes, que aquest any haurien de tenir un lloc privilegiat a la berenada dels pastors o al costat del nen Jesús. Encara que fos simbòlic. Una xeringa de massapà al costat del caganer del pessebre, que pot tenir forma de vigilant d’El joc del calamar, de Pere Aragonès o de Messi amb la samarreta del PSG, que ja són ganes de recordar la desgràcia.

LA POLÈMICA

DEL TRONC

Parlant de pessebres, dels creadors del paisatge hivernal a les escoles, ara arriba «un acostament que no impliqui cops ni força física contra un dels nostres personatges més estimats». És a dir, hi ha qui diu que picar el tió (és a dir, un tros de tronc) és pedagògicament insostenible. Són els mateixos que organitzen excursions de la quitxalla per anar a buscar aquests troncs al bosc. No qualsevol tronc, sinó un personatge antropomòrfic, amb característiques humanes tals com un nas, uns ulls i una rialla. Són els mateixos que diuen que ha de ser un tió o una tiona, no fos cas, perquè un cop humanitzat... ¿per què no pot ser femení? I si pegar un tió ja és mal vist, és lògic pensar que anar a cops de pal contra una tiona encara és pitjor. El que s’ha de fer és amanyagar-los i procurar que caguin amb fluïdesa i amor, molt d’amor. Ja han arribat mems sobre la qüestió. En tinc un al davant en el qual es veu un tronc d’aquests disfressat d’esclau sadomaso que clama: «Més, més!». I és que la gràcia és picar fort, no pas per fer mal al pobre tronc gratuïtament, sinó per sentir-nos acomboiats per la tradició.

ESTOÏCISME NADALENC

És evident que davant el Nadal, hi ha dues opcions: la dels que ja voldrien viure el 7 de gener i la dels que esperen amb delit que arribi el 24 de desembre. Tinc la teoria que els primers són els responsables d’aquestes campanyes ensucrades que fan encara més dolç el Nadal fins a arribar a l’extrem que, de tanta dolçor, la cosa explotarà definitivament. És el cas del ministre Alberto Garzón, que organitza una vaga de joguines per fomentar la no-discriminació, amb el lema: De plástico o de peluche, tenemos nuestro corazoncito.

No sé si estem davant d’un cataclisme, però segur que vivim els últims episodis d’una civilització. Això, segur. Es tracta d’assumir-ho amb elegància i estoïcisme.

SUDOKU FAMILIAR

I ALTRES PUZLES

No sé si estem davant d’un cataclisme, però segur que vivim els últims episodis d’una civilització. Això, segur. Es tracta d’assumir-ho amb elegància i estoïcisme. Pensem en els àpats d’aquests dies, per exemple. En la prèvia, abans d’atacar l’aperitiu, abans fins i tot d’haver rigut amb les facècies que correran pels grups de WhatsApp (ja comencen a córrer: «- Podràs estar amb deu persones sense problemes; - ¿I on trobo jo deu persones sense problemes?»), abans d’acaronar tendrament el tió o la tiona, hi haurà, al costat del pessebre, un reguitzell de proves d’antígens per mig assegurar una trobada familiar exempta de virus. A la llista de la compra (al costat de la pularda o els llagostins), ja hi havia un «passar per la farmàcia a recollir el pack». Podríem organitzar una mena de concurs. Tots els de casa arrenglerats i amb el pal dins el nas, el fem girar tots alhora, l’introduïm en aquella proveta de fireta i després aboquem el líquid al forat. Mentre esperem que surtin (o no) les ratlletes (C/T), podem picar unes olivetes. Si surt negatiu, tots a taula. Si algú és positiu, l’aïllem i li portem la safata dels torrons a la cel·la. Les tradicions comencen així. Amb una broma. D’aquí uns anys, després que els nens de casa hagin acaronat el tronc, procedirem a fer-nos proves d’antígens com qui canta nadales. I ho veurem com la cosa més natural del món.

(hiper)

ventilació

Un cop asseguts a taula, m’imagino les converses d’aquest any: «¿Ja tens el nen vacunat?». «¿I tu, ja portes la dosi de reforç?». I després hi haurà el comensal antivacunes, i ja tindrem la polèmica servida, i el que explicarà que han hagut d’ajornar el sopar d’empresa per culpa dels que no se la volen posar, i els que diuen que tot plegat és un invent de les farmacèutiques, i potser els nens diran un vers de Nadal com aquest: «Sóc petitet, però ja em vacunaré/ amb una sola dosi ja faré. / Aniré a adorar Jesús al portal/ i us dic a tots que tingueu Bon Nadal».

Hi haurà, molt probablement (ja comencen a ser legió), vegans i vegetarians que menjaran tofu amb forma de pollastre rostit i les finestres estaran obertes perquè passi l’aire i algú dirà que fa fred, però que la germanor del Nadal ho escalfa tot, i obrirem la capsa dels panettone (que ningú n’havia menjat mai fins fa quatre dies) i comprovarem com la varietat dels torrons arriba a uns extrems delirants, com ara un que he vist anunciat que és de pa amb tomata i oli.

AGLEVATS VORA L’ESPADAT

Mentrestant, a fora, a la plaça de Sant Jaume, una mula projectada a la façana que no sé què sembla, i un bou que sembla un homenatge a la vache que rit, en la ciutat de Nadal, que no sé què vol dir, una ciutat a la qual, aquest any, els Reis d’Orient (o les reines, perquè també hi ha novetats: s’està imposant la quota femenina en el terreny de la màgia) arribaran sense problemes un cop contemplin l’estrella de dotze puntes de la Sagrada Família. Els que no visquin a la capital, hauran de conformar-se amb la brillantor de Venus (i, una mica menys, amb la de Saturn) que també funciona com a referent i no és tan kitsch.

«Fem per ajuntar-nos», diu la campanya d’Ada Colau. De fet, aquesta deu ser l’essència última, la més estesa, promocionada i assumida del Nadal. Fer coses per estar junts. ¿Quines coses? ¿I junts, amb qui? ¿I per què? Vivim encara en la ficció que el diccionari atribueix al tió. Un tronc que hom fingeix. És a dir, que fa veure. Farem veure que recuperem (allò) i que tornem (allà), però sota l’aparença enganyosa de la mascareta que no ens informa de qui som, sinó de què temem que poden ser els altres.

Sempre que em venen al cap aquestes imatges truculentes, les de la por, les dels contagis disparats, les del final d’una civilització, em refugio en els poetes. Com Foix, que parlava d’aquells que «s’agleven en la nit dura». Encara hi som, esclar, en un espadat on retruny el so de la sisena onada, però ens ajuntem. O mirem d’ajuntar-nos. Per foragitar els mals averanys i per recordar, també, el sentit tràgic de la vida. Com diu la nadala, «y nosotros nos iremos y no volveremos más».