Des de fa pràcticament unes dues o tres dècades, bon nombre dels col·leccionismes de tota la vida i que practicaven milers, milions de persones a tot arreu, han anat minvant i gairebé desaparegut del gran circuit dels «mercadillos» de carrer i també de les societats conegudes històricament com a filatèliques i numismàtiques, ja transformades en de col·leccionisme en general a fi i efecte d’acollir la important quantitat de practicants que encara és hora que continua resistint, contra vent i marea, degut a les noves tendències d’esbarjo i d’emprar el temps lliure.
Una de les temàtiques clàssiques ha estat durant quasi dos segles, des que l’any 1830 apareixerien les primeres anelles o faixes de cigar, la més coneguda per vitolfília. Amb aquestes petites peces de paper colorista, litografiat i en relleu, es personalitzaven les produccions de les diferents fàbriques de tabac, amb uns inicis a la meca d’aquesta planta, Cuba, i posterior difusió en tres països europeus preferentment, Alemanya, Bèlgica i Holanda. A Catalunya i Espanya arribaria la moda de recollir i conservar anelles a primers del passat segle XX, i per cert que assolint un reconegut prestigi en bona part gràcies als fabricants de les Illes Canàries. L’aportació de cultura general per part de les vitoles resulta molt rica, en tocar tots els temes del coneixement general.
Juntament amb aquest apartat més assequible i popular de les faixes de cigar, al cap de poc n’apareixeria un altre estretament relacionat, però amb un major relleu i potencial atractiu degut al seu tamany, impressions sofisticades, i menor quantitat en tant que únicament se’n trobava una peça per capsa de puros; estem parlant de les litografies, també anomenades certificacions. No deixa de ser un nombre reduït els practicants de les «litos», alguns d’ells ben enamorats i divulgadors de les imatges de tota mena, i amb la circumstància comuna a tots plegats de que els col·leccionistes no cal que siguin fumadors; com els aficionats a les etiquetes de vins i licors, i de les xapes de cava, que no forçosament han de ser bevedors; ni els que recullen dècims de loteria s’han de gastar gaires diners en conrear la seva afició, entre d’altres.
D’ençà uns anys, com dèiem, ha reculat clamorosament el cens de col·leccionistes, però tot i això aguanten un bon grapat, grans especialistes i posseïdors també de peces clàssiques, i que, com és el cas del gironí Joan Padrosa, un dels més veterans i coneguts, continuen visitant mercats, comprant i intercanviant per Internet, assistint a exposicions i congressos, i formant part d’associacions com la catalana Grup Vitolfílic de Barcelona, amb butlletins i revistes pròpies.
